Quan s'anomena Vandellòs, sempre es pensa en la Central Nuclear que fumeja constantment. Al contrari, però, hi ha una serralada que acull el petit poble a les seves faldes, les Muntanyes de Tivissa-Vandellòs. 
No són muntanyes suaus, ni tant sols muntanyes arrodonides amb gespa com estem acostumats a veure i a caminar pel Pirineu o per altres contrades de Catalunya. Són cims feréstecs, pedregosos, amb pics que es succeeixen un darrere l'altre, amb poca vegetació i amb molta solitud. Són el paisatge adequat per a fer un conte de drama rural o una novel·la amb personatges tan eixuts com les muntanyes o una pel·lícula d'aventurers o exploradors amb els seus ramats.
Aquest ha estat el paisatge d'una magnífica excursió en un dia nebulós i emboirat; tot ha confluït per a que ens sentíssim sols enmig la natura, només amb la companyia d'un nombrós ramat de cabres que no ens han tret l'ull de sobre mentre passàvem pel seu costat: "On deuen anar aquests perduts"? —deuen haver pensat!
Hem deixat el poble de Vandellòs, voltat de muntanyes i hem agafat una carretera estreta, asfaltada al principi —el Camí dels Dedalts— i després transformada en pista, el Camí de Lleriola, tot pujant fins a arribar al Coll de La Basseta on deixem el cotxe, un 4x4 que s'enfila per tot arreu gràcies a la destresa del conductor i organitzador de la sortida. 
Comencem un tros del Camí de Lleriola i grimpem pel dret entre rocs no gaire ferms al terra fins a aconseguir el GR192, un caminoi agradable que seguim fins al final.
Passem primer per boscos de pins, bruc que ja va perdent la flor, i forces matolls de garric punxegut i l'ufanós margalló; al cap de poc el camí es torna pedregós fent baixades i pujades que ens obliguen a mirar on posem els peus i els pals per assegurar el pas. Entre rocs i pedres destaca el blau lilós de la flor de la foixarda (Globularia alypum)
No tenen aquest problema les cabres que hem trobat per aquí dalt: de pel llarg, banyes prominents, algunes amb barba, i amb una mirada fixa i atònita cap a nosaltres. Ens han deixat pas tot decantant-se a dreta i esquerra.
Aconseguim el punt de la carena i ens adonem de la grandiositat del paisatge. Agrest, amb boires que cobreixen els cims, que vénen i marxen ràpidament per l'acció del vent.
Carenegem entre rocs i amatents als senyals del GR o a les fites que destaquen poc en aquest rocam; ens sentim corpreses, petites, aclaparades per aquesta majestuositat; el cel gris hi ajuda. En un cantó hi tenim el mar, llenques de miralls de plata que rellueixen sota la negror del cel; a l'altra la immensitat de la natura. 
Davant nostre La Tossa de l'Alzina que s'alça com un pic mirant al cel, far i guia dels navegants que llisquen les seves barques de pesca pel davant d'aquestes muntanyes.
Fem un descans ben merescut admirant aquesta terra aspre. La boira que ve i va com un vel fi ens deixa veure, de tant en tant, la silueta de la Tossa. Estem recollits, silenciosos uns minuts, intentant digerir aquesta bellesa especial.
El vent i la fresca ens obliguen a marxar descorrent el camí, satisfets i satisfetes de la caminada feta. Tornem a saltar pedres i baixar barrancs com podem, amb els pals i les mans, relliscant per la tartera que ens torna al Camí de Lleriola. A l'últim tram de pista albirem el cotxe que ja començàvem a enyorar. Ens mirem i ens emportem un bon record d'aquesta sortida amb les ganes de recórrer un altre dia els camins que es veuen per tot arreu.
Un cop a baix al poble, ens arribem fins a Masboquera per dinar en un ambient agradable.
Donem les gràcies al Josep que ens torna cap a casa després d'un dijous passat amb la millor companyia i pensant que les terres del sud, les de Tarragona, guarden molts tresors mereixedors de coneixença.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada