dilluns, 15 de novembre de 2021

Sant Romà d'Aranyonet

Sant Romà d'Aranyonet és un llogaret del municipi de Gombrèn, al Ripollès, tot i que tocant al Berguedà. Dues comarques boscoses, de masies escampades, de pobles perduts i d'un encant extra en temps de tardor. Sant Romà està situat al vessant septentrional dels Rasos de Tubau, a l'esquerra del riu Arija i al  límit amb La Pobla de Lillet i Sant Jaume de Frontanyà.

Hem "enganxat" un bon dia per fer la nostra caminada cercant pobles perduts. Aquesta vegada, sortim des de Gombrèn, als peus del Santuari de Montgrony.  El cel blau, l'aire nítid i els colors de tardor ens reben a les vint-i-tres persones deleroses de conèixer una mica més el país, de gaudir de la natura i la muntanya, de compartir la vivència amb altres companys i companyes, de cercar els colors a través de l'ull de les càmeres i mòbils disposats a endur-se'n un petit tros d'aquest paratge cap a casa amb el que pensar durant la setmana.

Aviat ens endinsem al bosc de pi roig i anem pujant per pistes i corriols prenent alçada, en filera, d'un en un o formant petits grups per compartir tranquil·lament els nostres pensaments o per deixar enrere les preocupacions. Sense adonar-nos-en arribem a la masia La Canal on el dia lluminós i els gossos ens venen a rebre. Al voltant nostre la gespa humida i un paisatge grandiós de muntanyes, miris on miris, on es confonen el verd, el marró, el groc i el vermell. Reprenem la marxa i acabem de fer la pujada fins l'ermita de Sant Martí de Puigbò, on la vista s'eixample encara més. Les fotògrafes no donen l'abast. Sant Martí domina tota la vall. En estat semi ruïnós, una gran esquerda travessa la façana de dalt a baix, però encara aguanta dempeus amb el campanar, tota ella coberta de branques seques que li van esventrant les pedres; al dins hi creix la vegetació. Al fons, admirem el Taga i més a prop, l'ermita de Sant Pere de Montgrony a l'altra vessant, al davant nostre. Les cingleres de la serra i les clapes de vegetació acolorida talment una paleta de pintor.

Després d'un breu descans seguim pista avall tot caminant per una estora marronosa de fulles seques caigudes al terra que, fins i tot, tapen pedres, troncs i forats amagats. Sort en tenim del gos que ens acompanya des que hem deixat la masia El Canal. En algun moment de dubte, se situa al bon camí i espera que el seguim; el podem nomenar vocal primer del CEC, perquè, renoi, l'encerta! Camina amb parsimònia, però sense badar, olorant el terra constantment i sense apartar-se del camí, com un fidel acompanyant de la persona que guia el ramat.

Al cap d'una estona arribem a la masia tancada de la Palomera, tota ella un bon casalot. Amb unes vistes magnífiques! Des de darrere dels primers turons de la Serra de Catllaràs treu el cap l'enforcadura del Pedraforca, retallada en el cel blau; a la seva esquerra el Cadí, una mica empolsinat de les petites nevades d'aquests dies. A la nostra esquerra els Rasos de Tubau i al seu darrere la Serra de Faig i Branca que, per l'altra vessant, fan de contrafort a Sant Jaume de Frontanyà.

Ens endinsem altra vegada al bosc en una baixada suau i, després de passar per sota el fil elèctric que ens priva el pas, desemboquem als prats de la masia Les Muntades, on les vaques hi estan del tot acoblades. Una masia que impressiona per la seva bellesa arquitectònica i pels seus voltants, en un paratge bucòlic on tothom podria quedar-se fent de pastor o de pastora. Esmentada al llibre "Pobles perduts del Pirineu català i aranès" com la masia on encara queda un habitant dels molts que poblaven el nucli descampat d'Aranyonet. Avui hi trobem un 4x4 i un home que ens saluda, però que ens aclareix que ell no hi viu tot i que hi ve molt, perquè sí que s'hi ha quedat el seu germà. Poques paraules i un petit gest d'adéu-siau; au, feu via!

Al fons de la vall ja veiem el que era el petit nucli d'Aranyonet, amb una masia que es fa mirar per les seves arcades i el seu bon estat de conservació. La masia del Portell, la masia "bona" del lloc, senyoreja orgullosa per sobre les runes del voltant. Costa de trobar el campanar de l'església entre heures, matolls i branques que el colguen. S'ha de voltar per trobar una bona vista de la façana de l'antiga parròquia de Sant Romà d'Aranyonet; ni pensaments de poder-se acostar a la porta entre bardisses, aranyoners i punxes. Això sí, el lloc reposa pau i ho aprofitem per esclarir quina era la vida a pagès, tan desitjada pels de les ciutats d'avui, tan idealitzada en temps de lleure i vacances per cadascun de nosaltres, però tan difícil, de tanta lluita amb els elements que ara se'ns presenten bucòlics, de tantes privacions i de moltes misèries. La gent es va cansar d'esperar la llum i l'aigua corrent, es va cansar de transitar per camins enfangats de pluja, de fer hores des de bon matí fins a fer-se fosc, de mirar el cel per si pedregava, gelava o hi havia sequera... La gent va abandonar els pobles i va marxar a les fàbriques on podies cobrar una mesada encara que tronés. I podies anar a estudi sense fer quilòmetres saltant sobre els rocs de les muntanyes, amb neu o sol. Van conservar les festes, alguns aplecs, però les trobades es van anar fent més escadusseres i, finalment, es van deixar de fer. Ara, al poble hi ha silenci, trencat de tant en tant, pel lladruc d'un gos, el mugir d'una vaca o la refilada d'algun ocell; ara no se senten crits ni jocs de criatures, només l'enraonamenta d'alguns excursionistes que, tot passant, fan escarafalls de sorpresa i admiració. De tant en tant; només de tant en tant.

Per poc no hem pogut viure la Festa Major que se celebrava per Sant Romanç, el 18 de novembre, i on hi venien totes les famílies: a missa, punt de retrobament de relacions socials i al ball que es dansava al so de l'acordió o el violí. Per poc, per dies, i per una pila d'anys!

Dinem amb la nostra mascota que encara no ens ha deixat. Un cop tip de croquetes, d'ensaladilla, de pa, d'aigua, de truita, de llenties i d'arròs vermell, marxa ben peixat. Potser el trobarem a faltar!

Donem un tomb pel poble soterrat: la rectoria a punt de caure, l'hostal enderrocat i les parets que aguanten dies de sol com el que hem tingut avui. Temps era temps sembla que hi havia un dels millors hostals de la contrada on s'hi anava a jugar a "manilles". Una llegenda també diu que el Comte Arnau va néixer al Portell; ningú ho desmentirà ni ho afirmarà, en terres del comte, si bé és cert que el castell de Matamala no és lluny i que amb un galop de cavall s'arriba fàcilment a Sant Joan de les Abadesses. És veritat que la casa que encara guarda més presencia amb les seves arcades és el Portell i la seva pallissa: a saber si encara hi té alguna aventura el comte!

Emprenem la marxa, amb recança del lloc, per una pista ben enfangada per efecte de les pluges i el pas de les vaques, senyores d'aquest tros de muntanya; les seves peülles han quedat encastades al fang barrejant-se amb els fems. Tot plegat ens fa mirar bé cap a terra per estar al cas de veure on posem els peus i ens fa fer marrades pels marges embardissats. Des del coll de l'Arç seguim recte cap endavant i comencem a davallar. Ens aturem davant el Casal de Solanllong, una casa semblant a una fortalesa envoltada d'un bosc verd i vermellós. Una tarda d'atmosfera neta amb el sol que ja vol anar a la posta.

Seguim trepitjant fang fins a arribar al torrent de Solanllong on, en un acte de fe desenfrenada, remullem la sola de les botes amb l'esperança d'una neteja que aviat es veurà frustrada. Travessem el torrent un parell o tres de vegades i desemboquem altre cop a la masia del Corral, ja als afores de Gombrèn. 

Els grocs i marrons destaquen ara sota un cel ennuvolat que presagia pluja per demà. 

Hem acabat l'itinerari circular amb la satisfacció marcada als rostres, segurs d'haver-nos-ho passat bé, encantats del dia que hem tingut i d'aquests paisatges de tardor que alegren la vista i ens fan somniar. Tot i la gentada que érem, no hem perdut ningú gràcies al bon fer de "la nostra escombra" a la que agraïm la paciència i la voluntat que ha tingut i quedem tots emparaulats per continuar coneixent més racons d'aquest país, de la gent que va ocupar pobles i masies ara tancades, però que ens ensenyen una vida d'esforç i d'estimació a la terra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada