Records de l'Enric Garriga Trullols

L'Enric Garriga Trullols fou el cofundador, juntament amb Joan Amorós i Josep Maria Batista i Roca, del Cercle d'Agermanament Occitano-Català (CAOC). Aquest any 2021 hem recordat els deu anys del seu traspàs, el 17 de novembre del 2011.

Persona afable, una bona persona en diríem, tot un "senyor", que dedicà la seva vida als seus ideals i lluità per ells sense defallença. Per una nació occitana lliure, per una nació catalana lliure i per un agermanament entre ambdues nacions que comparteixen una història, una cultura i una llengua bessona. Ambdues nacions malden, encara ara per conservar la seva parla i els seus drets com a nació davant de dos Estats diferents i, realment, amb poca comprensió pels drets dels pobles.

Jo recordo el Sr. Garriga per a uns o l'Enric Garriga Trullols per a molts de nosaltres, així, amb el nom i els dos cognoms. Les sortides, els viatges i les activitats que es feien des del CAOC o des de l'IPECC (Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana), del que també n'era president. DE fet, a casa, no diferenciàvem una cosa de l'altra (CAOC o IPECC). Uns viatges i unes sortides que no obeïen a sortides dites turístiques, ans eren sortides que permetien portar arreu el nom de Catalunya i d'Occitània. Recordo les anades a Montsegur, pels focs de Sant Joan, algunes vegades, nosaltres, la meva mare i jo, amb la tenda canadenca. La pujada fins al castell i la fotografia de grup a la creu occitana del prat. Els focs de camp a la nit, al prat dels Cremats, tot fent un cremat d'una altra mena i cantant i dansant amb música tradicional, amb els diables o els correfocs. L'anada als ajuntaments on sempre se'ns rebia oficialment.

Recordo les Pujades a Salau, amb els jeeps que et deixaven a mig camí, un cop acabada la pista apta per a 4x4. La satisfacció de tots plegats en arribar, les hissades de bandera, la vermella i la quadribarrada, els parlaments, les salutacions entre catalans i occitans compartint el formatge i el vi, la música i les danses i l'hora dels adéus tots en rotllana com un sol poble.

Les anades a Prats de Molló en homenatge a Francesc Macià, al Coll de la Manrella en homenatge al President Companys, a la fira de llibres de Montoliu, al coll de Panissars a celebrar una de les poques victòries dels catalans, a les Illes Formigues, tot tirant flors a l'aigua de mar, a la Bigorra, a Mende, al Carnaval de Llimós, a l'Aquitània, a la Dictada catalana de Perpinyà, els Caps d'Any, a Prats de Rei, a la Porta Catalana de Salses, a les manifestacions del Correllengua de Perpinyà o Carcassona o Montpeller, la Flama de la Llengua Catalana, Trobada al Pi de les Tres Branques..., i tants d'altres. Ja a l'autocar aprofitava per donar-nos lliçons d'història o llegir-nos els seus escrits, allò que volia que tots tinguéssim clar, sempre des de la seva òptica de persona independent de partidismes i cap a un mateix objectiu: la independència.

Fins i tot, els darrers anys setanta vam fer campanya, a Badalona, com a col·lectiu independentista i Casal de la Pau, per les eleccions al Senat on es va presentar, com en Xirinacs i en Barrera de diputat; altres dos homes d'una vàlua excepcional, al meu entendre. No va sortir senador, va sortir el Xiri, que també els va omplir de maldecaps amb el paquet d'esmenes a la Constitució espanyola; esmenes de les que no en van fer gens de cas, per descomptat.

El recordo tranquil, pausat, amb una cartera a la mà i una gavardina llarga; tot ell paciència i bon fer, sense immutar-se en molts moments, que ja tenia la seva dona que era tot nervi i el volia fer córrer! Sempre amb una paraula amable, però enfadat amb els que no entenien el seu treball, com el tema del túnel de Salau, i vivien la lluita engegada com una carrera per fer punts en política o en ambició personal, que, d'aquests, n'hi ha a tot arreu.

El veig encara amb una llibreta petita anotant els assistents als actes que organitzava per, després, fer un llistat que posava en aquells resums que enviava a socis i simpatitzants: "com més siguem, millor!". I ens apuntava sempre a nosaltres dues, la mare i la filla de Badalona, la Fornaguera, un cognom que sembla que fa gràcia a força gent. També l'Arcadi Oliveres m'anomenava sempre a mi la Comas Fornaguera. Ens apuntava tant si anàvem amb la gent de l'autocar com si anàvem nosaltres dues en el cotxe propi, seguint l'autocar, quan la meva mare ja no li era tan fàcil pujar i baixar.

Ens vam arribar a apreciar molt. Recordo que vaig voler comunicar-li la mort de la meva mare, en fa deu d'anys, també, el març del 2011, i no el vaig trobar perquè era a Madrid lluitant. Quan hi vaig poder parlar, em va fer la sensació que li havia sabut molt de greu de no ser-hi. I li vaig agrair. Deu anys tots dos; sempre els he associat per aquest fet.

Aquests dies, hem fet un petit homenatge a la seva persona des del CAOC i ha estat un honor per mi presidir-ho. Uns actes senzills, sense escarafalls, crec que com hauria volgut.

No tenim el seu prestigi, ni la seva sabiduria, ni la seva perseverança, però sí que en tenim el record i l'exemple i l'objectiu d'aconseguir, o més aviat que algun dia es pugui aconseguir, la independència de Catalunya. I la d'Occitània encara que estigui més lluny. I puguem fer realitat el somni de tantes persones que hi han lluitat, personalitats o no, anònimes moltes d'elles i per les que seguirem lluitant.

Així sia.