Ruta de la pedra seca a Rellinars

Hem encetat el 2020 fent la ruta de la pedra seca de Rellinars. Un itinerari amb dues parts ben diferenciades (Excursions i caminades pel Vallès, Editorial Azimut, 102): l'observació de les barraques de pedra seca que transcorre per antigues feixes de vinyes, avui perdudes i una segona part per part de l'itinerari del camí ral de Terrassa a Manresa i per les moles arrodonides de la Mola del Duc i Castell de Bocs.

L'itinerari el comencem fent primer una parada a l'església antiga de Rellinars, un edifici avui en runes però que és la presència d'un temps passat: ja el 951 ens consta l'existència d'una capella dedicada a Sant Fermí. Al 1330 es cedeix el patronatge al monestir de Pedralbes conjuntament amb l’església de Vacarisses. Al 1726 pateix un incendi que malmet força les parets de la rectoria i el campanar i al 1842  s'abandona al culte i és substituïda per la nova església parroquial de Rellinars. 

El lloc traspua pau, i més encara avui, immersa en la humitat de la boira que l'envolta.

Ens desplacem fins la nova església de Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars on podem deixar el cotxe i iniciem el recorregut prenent la pista que surt a l'esquerra cap al Torrent de l'Esbarzer. La boira baixa ens acompanya i la humitat se'ns cala als ossos. Entre aquest mantell transparent, els pins i les plantes plenes de rosada se'ns apareixen com figures fantasmagòriques que es van dibuixant al nostre pas. 

Ben aviat trobem la barraca d'en Pere Baqué, de planta rodona i ben conservada, que ens comença a deixar un bon regust en aquest dia tan emboirat. Passem el torrent de la Font del Bosc i el torrent de Casajoana amb un fil d'aigua. Un camí a l'esquerra ens portaria cap al Casot, però seguim el que porta cap a la font del Càntir tal com ens indica la guia que portem i anem consultant. 

Entre matolls, mig dissimulada, amb el sostre d'herbei que es confon amb la vegetació, passem per la Barraca d'en Ramon Gibert de Baix, que no està esmentada a la guia. La seva planta, el sostre amb una obertura a la teulada i la seva dissimulada situació entre les bardisses la fan una barraca atractiva i digna d'unes quantes fotografies.

Al cap de poc arribem a la Barraca de  Casajoana, a la dreta del camí. Una barraca que es diferencia de les altres per ser de planta quadrada, àmplia i espaiosa, entre matolls de romaní no gaire florit.

Remuntant el camí, sortim al peu del safareig i la bassa de la masia de Casajoana, en un lloc idíl·lic. Una font que raja amb un raig potent, una bassa plena d'aigua, una porta de masia tancada i una broma que la fan mereixedora de les llegendes de bandolers com en Serrallonga, que no sabem del cert si va passar per aquí, però, que amb aquesta broma que entela el paisatge, sembla que el veiem cavalcant per aquests indrets.

A partir d'aquí, la guia ens indica que podem fer el camí de tornada cap a Rellinars o bé fer la segona part del camí, pujant cap al Coll de la Morella.

Ens aventurem a seguir l'itinerari marcat per una pista que remunta la carena fins al Coll de Morella, on no ens queda clar quin camí agafar. Dubtem, anem enrere, però la nostra experiència de caminaires ens diu que, malgrat no ens agradi, cal tirar amunt.

La pista es torna un corriol que segueix l'abisme de la muntanya feta roca donant la volta al turó de la Morella. Davant nostra la boira s'esvaeix. El dia esdevé clar, d'un cel blau, amb la Serra de l'Obac retallada al davant, les seves roques, els seus avencs; al lluny, els Pirineus nevats, on reconeixem el Port del Comte i més a la dreta el Puigmal. El paisatge val la pena. El corriol arran de roca i d'espadat travessa la vegetació de llentiscle, bruc florit i boix fins a arribar a un pla on es troba Els Hostalets d'en Daví, les ruïnes d'un antic hostal en el camí ral que anava de Manresa a Terrassa.

La pista s'acaba i continuem per un corriol excavat a la roca, un camí aeri, resguardat per matolls i que posa a prova la nostra capacitat d'admiració per la grandiositat del paisatge que ens envolta. Donem la volta  a la Roca del Duc i seguim per l'avenc del camí ral, gairebé sense protecció tot rodejant la formació de roques del Castell de Bocs fins a arribar un coll que pressuposem el Coll del Correu, on trobem els senyals del GR5.

Aquí, perdem la pista del que ens explica la guia; els camins sense estar senyalats, ens fan dubtar de quina direcció prendre. Anem a parar a una masia abandonada i no sabem què fer. La nostra intuïció de dones experimentades ens diu de seguir les marques del GR per la pista que davalla en direcció on suposem que hi ha el poble de Rellinars i l'inici de la ruta que hem encetat.

Al cap d'una estona, la pista esdevé un corriol pedregós i aixaragallat que travessa un torrent en una forta pendent: el torrent de la Saiola? No n'estem segures, però seguim els senyals blancs i vermells que sabem que a algun lloc civilitzat ens portaran.

Passem una altra masia abandonada en un paisatge grandiós, i amb la pena de veure que aquestes cases plenes de vida en d'altres temps, són el testimoni mut d'una vida totalment acabada avui en dia.

Seguim la pista que va baixant i ens trobem amb una altra que ens ve per la nostra dreta. Ah!, això ens fa tornar a consultar la guia i decidim que devem ser per sota de la pista que baixa d'allà on hauríem d'haver anat i que nosaltres hem agafat la pista que baixa de Can Boada. Més tranquil·les, intuïm que ens deu quedar una hora de camí fins a l'església nova de Rellinars. Consultem mòbils i guia altra cop i arribem a la conclusió que ens queda una mitja hora fins el nostre destí!

Al cap de poc, desemboquem aprop de la balma i de les Fonts de Rellinars que deixem a la nostra esquerra i, una mica cansades, però satisfetes de l'excursió, arribem fins al cotxe que ens espera a l'aparcament de l'església.

Allà sabem que la companya que ha anat un bon tros marcant camí pel corriol, i que ens havia estranyat, no perquè anés al davant, si no per la presa que portava, s'esperava veure una manada de porcs senglars que no han fet gala de la seva presència, però que ella, no les tenia totes mentre anàvem sentint, al lluny, els espetecs dels tirs dels caçadors.

Amb una rialla compartida hem anat a la recerca d'un restaurant que ens fes una mica de menjar a les quatre de la tarda. I hem anat a parar al Restaurant El Caliu de Castellvell i el Vilar, on hem esmorzat al matí, i on un noi, del tot agradable ens ha ofert paella, trinxat i galtes a dos quarts de cinc de la tarda; tot regat amb una ampolla de cava per celebrar el sant i l'aniversari de la Conxa, el nou any, l'èxit de l'excursió i la nostra, sempre permanent, amistat!

Noies, un brindis per a vosaltres!