El primer escrit

Ahir vaig comentar el tema de l'últim escrit, les últimes modes i les últimes històries d'un any que s'acaba com si s'acabés tot.

Avui em toca comentar el primer escrit: el primer sol, la primera matinada, el primer dinar, el primer brindis, el primer plor...

Ahir al vespre em vaig retirar a l'hora solar, a dos quarts de dotze dels rellotges oficials, però a dos quarts d'onze de les hores solars. Ui!, per poc no vaig sentir les campanades! Ja fa uns anys que no les faig les campanades, ni tan sols menjo raïm, ni faig cap sopar especial: per fer-ho sola, ves quina gràcia té!

Quan estava a Timoneda o a Cal Julià, algun any, no sempre, sortia a la fosca nit d'hivern, a guaitar els estels i la lluna si n'hi havia. Algun any havíem anat a Andorra, a Les Escaldes o a Bagà amb la colla de la UEC. Però ara ja no hi ha colla ni de la UEC, ni cap. És per això, que, de vegades, he marxat de casa hi he anat a Cadaqués o a Llafranc o a Palamós, en un lloc de platja, que m'agrada el mar a l'hivern! Aquest any m'he quedat a casa i, és clar, amb mi mateixa!, que no és una nit per convidar a persones solitàries que, segons les interpretacions dels altres "els agrada estar soles".

He plorat tots aquests anys, sigui aquí o a fora. Però, em temo, que serà així uns quants anys més, mentre tingui consciència de record i de solitud i de persona callada amb els altres.

M'he quedat a casa, doncs.

Però he anat a la platja, ben d'hora, quan el sol encara no treia el cap i he esperat que travessés la boirina de l'horitzó, la de Badalona, que tinc tan a prop! I que me l'estimo, tota la vida veient el mar a poques passes tot i que hi vaig quan no hi ha aquella calorada i aquella calitja que la fa una mica insuportable.

Les ones trencaven suaus, gavines i coloms s'arreplegaven a prop de les tres barques que hi han deixat els de la casa gran talment peces de museu. La boirina a l'horitzó feia preveure que el sol sortiria tard. Passava el tren, aquest mitjà de locomoció tan nostre, tan familiar; ara ja no són els trens de càrrega els que passen, aquells que, de petits, comptàvem els vagons que semblaven no acabar-se mai; aquells que fumejaven i segons s'enlairava el fum sabies d'on venia el vent; aquells que xiulaven i que, segons sonava el xiulet, sabies si plouria o no. Ara passen rabent, amb poc tric-trac, una línia roja i blanca que s'esfuma cap a Montgat; una línia que desaccelera per arribar a l'estació i fer una breu parada cap a Barcelona.

Les gavines volaven rases, esperant el despertar; alguna persona asseguda a la sorra; les petjades d'ocells deixant rastre en el terreny humit. Els meus passos que s'ensorraven i em traspassava la humitat per les botes ja gastades.

Un cop salvada la calitja el sol ha aparegut tímidament. Alçant-se a poc a poc, convertint-se en una bola de foc, m'ha deixat una estona per preparar trípode i objectius. I he disparat!

Segurament hi haurà, durant l'any, altres albades més precioses. No crec que hi hagi més barques, però. Que ja no en queden de pescadors, ni es veu l'encesa a la nit. Veient les poques barques, he pensat amb el Pere i l'Assumpció, mariners tota la vida; què se'n deu haver fet de la filla, la Maria que venia a casa a veure la mare i ni tan sols vaig poder trobar-la quan es va morir? Sembla que s'hagi esfumat.

Portava petxines, el Pere, una mica begut quan arribava de la mar, un bon home, amb la casa marinera del carrer de les Flors. Van recollir la Maria a peu de barca i la van fer filla seva de per vida. La Maria, que es delia per ser una princesa; baixeta, moreneta, amb el nas aixafat i els ulls grossos; que també es va sentir sola sempre, i dolguda, i deixada de tothom menys dels seus pares. La Maria que apreciava tant a la meva mare i ens feia visites ensenyant-nos els seus vestits de festa; la Maria que volia viure a les Canàries perquè allà es veia més semblant a la gent del carrer. Amb ella m'hi han fet pensar les tres barques, exponents d'un passat que no tornarà. Tres barques endreçades, sí, però amb poc aroma de mar.

I he tornat cap a casa quan la gent començava a passar corrent, mirant endavant cap a l'asfalt.

Hi he arribat lentament, a poc a poc, amb la humitat del mar a sobre, amb l'angoixa d'un altre any a les espatlles, amb l'alegria de poder escriure el 2020, per ara!; amb tot l'enyor passat de l'ahir amb tot el present del jorn d'avui, amb tot el futur imprevisible del demà.

Que tingueu tot allò que desitgeu, si més no una part, aquest 2020 que enceta una segona desena del segle XXI.