PLUJA
Aires
de pluja a la ciutat
la
vella puja dalt del terrat
Com una orquestra portant el compàs el llamp: la flauta; el tro: el contrabaix
mouen
les parpelles com dos pardals
En els bassals d'aigua, botes i nens ficats,
que
ara ja arriben els refredats.
Fa
hores que plou i res no es mou,
la
pluja que cau
ens
diu adéu-siau.
Aires
de pluja a la ciutat
la
dona despenja roba del terrat,
que
s'ha ben xopat!
Núria
Comas (datat el 1980)
Aquests
dies, he recordat aquest poema; feia poemes, jo! Què agosarada! El
vaig fer, recordo, un dia de tardor que vaig sortir al portal de casa
a mirar com plovia. La casa del carrer Anton Romeu, Mossèn Anton,
Reverend Anton Romeu... que ha tingut diferents formes del mateix
nom; devia ser segons el pobre mossèn era classificat en bé de
l'església.
Era,
i és, un carrer tranquil. En aquells temps amb pocs cotxes que
transitaven. Va ser el carrer de la meva infantesa i la meva joventut.
Recordo
que davant hi vivien els avis de la Immaculada i l'Assumpta i elles
venien cada quinze dies a veure'ls. Llavors ens feien una visita i
ens posàvem al "cuarto" dels jocs a jugar; jocs que
estaven desats en aquell armari enorme, amb les portes que no
encaixaven i amb els calaixos grossos que costaven d'obrir. Un armari
que havia sigut de la tia Lola, ja tia de la meva àvia. De vegades,
sortíem al carrer a jugar a corda: una nena a cada vorera i saltàvem
sobre les llambordes; quan venia un cotxe cridàvem: Que ve un cotxe!
i plegàvem la corda esperant que passés. O jugàvem a pilota amb el
meu germà.
No
hi havia gaires criatures en el meu tros de carrer. Al pis de sobre
de casa, al segon segona, les Arcas. La Montse, de la meva edat i la
seva germana Dolors, més gran; la que anava per pianista i quan van
deixar el pis per anar a viure a millor, se'l volia quedar tot per
tocar el piano i jo havia de tocar al menjador! El pare venia números
de la ONCE a la cantonada del carrer de Mar amb la plaça de
l'Ajuntament, i se'l sentia sempre quan baixava l'escala amb el ritme
descompassat de la seva cama de fusta guanyada per la metralla d'una
guerra.
A
la casa de la cantonada amb el carrer Marina hi vivia la Mercè amb
el marit i el fill, en Pere, molt més petit que nosaltres. La Mercè
ho sabia tot del veïnat, sempre estava al portal controlant qui
passava. Ells feien festa grossa per la revetlla de Sant Pere, quan
el fill tirava tots els petards que nosaltres no arribàvem a superar
per Sant Joan.
Al
costat de casa hi vivia l'Ester amb el marit, però no tenien fills i
a l'altra cantó en Pasqual amb la Catalina i la seva germana força
sorda, la Maria; aquí tampoc hi havia canalla; la seva filla,
l'Antònia ja era tota una senyoreta extremada que festejava darrere
la porta de fusta. La Catalina encara tenia el safareig amb lliris
que sortien de la pared d'on queia aigua com si fos una font, un
veritable badiu.
Més
tard van venir els "Massarrons" que cuidaven i engreixaven
el gall per Nadal i sentíem cantar unes quantes setmanes abans des
de la terrassa del primer segona.
Al
primer primera, l'Angelita, ja gran, amb el seu fill Bernardo que es
va casar i van tenir un fill que no els feia gaire cas i no es
cansaven mai d'avisar-lo per a qualsevol cosa: "Chordi!" No se que se'n deu haver fet de tots ells; potser el Chordi ja s'ha catalanitzat del tot el nom, o no.
Dalt
de tot, al segon primera, l'Anita amb el seu pare, el senyor Chamorro
que havia estat el primer llogater dels pisos que havia construït el
meu besavi paleta i mestra d'obres. Sempre ens explicava: "Tu
bisabuelo venia aquí cuando acababa de trabajar y, a la luz de una
vela, iba construyendo esta casa!". Al senyor Chamorro li
agradaven les cames del meu germà "Las pantorrillas del
Kubala".
Era
trist, però, el carrer Anton Romeu. A la meva mare, que enyorava el
carrer d'en Prim, no li agradava gaire. Tot i així tenia els seus
avantatges: a dos minuts de l'estació del tren.
Quan
anàvem a col·legi pujàvem la riera arrossegant els peus, jo
agafada de la mà de la Madrona i el meu germà anant a les seves, que no aguantava cap mà, tot fent
voleiar amb les nostres passes les fulles caigudes dels plataners.
I
també hi havia coses que ens feien il·lusió: la processó de
Corpus amb el meu germà vestit d'escolà i jo de comunió.
Dies abans anàvem a Canyet a buscar ginesta i compràvem clavells i
tots fèiem una estora de flors i posàvem llums a la finestra.
Passava la processó del Divendres Sant de l'església de Sant Josep
amb el pare Ayza (el de la immaculada i l'Assumpta), de portant de la
creu.
També
hi havia la passada de Sant Antoni, i quan acabaven de passar
recollíem els fems per adobar les plantes del badiu.
Sí,
era un carrer tranquil, espectador dels i les treballadores de Can
Casacoberta als torns de nit i matinada, amb la sirena que marcava el pas del temps. Conscient, també, dels pas dels
trens que amb el so del seu xiulet presagiaven pluja i temporal.
Recaptador de fums, carbonet negre sobre llençols blancs i de productes químics que venien de
la Cros i de les industries del carrer Industria; espectador dels
vaixells que ancoraven al pont del petroli i ens regalaven la seva putrefacta olor de gasoil i de gas.
Ara
que hem convertit el pont en atracció turística, no deixo de pensar
en el que vam ensumar llavors i com de vius estem, no tots, però Déu
n'hi do, que ni allò ni la fumigació del lloc on treballava han
acabat amb mi: serà que ja estic immunitzada?
Ja
veieu quins records que he encadellat amb l'excusa d'un dia de pluja!
Un
dia que, endemés, hem dit adéu a una companya de feina, tota
il·lusió, tota ànims, tota esperança en un futur millor pels
nostres infants i joves.
Que
Déu ens conservi els records i les esperances, la infantesa i els
objectius d'un mon millor.
Uns
records emotius d'un passat recent. O no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada