La Vall d'Olzinelles

Una sortida molt recomanable a la Vall d'Olzinelles. Un dia de gener, amb el sol que comença a aixecar-se i escalfa el terra. El vapor del gel al desfer-se forma una boirina aprop de terra que ho converteix en un paisatge encara més preciós del que és.

I ho és de maco aquest lloc! 

L'itinerari per la petita vall comença a Can Draper. Està tot senyalitzat i amb plafons informatius sobre tots els detalls i llocs que es passen.

A primera hora, fent camí per l'obaga i enmig d'una frondosa vegetació, el fred cala els ossos; ens calen anoracs cordats i guants a les mans. El caminoi és d'aquells de bon caminar. Ja a aquesta hora ens trobem amb ciclistes i gent que passeja.

Aviat arribem al Pou de Gel de Can Draper i, en veritat, que el lloc és encara gèlid. Testimoni ben conservat d'aquells temps en que no hi havia ni neveres ni congeladors i la gent s'havia d'inventar les millors maneres de conservar les coses: com ha canviat tot! Aquest pou que tenim al davant fa uns sis metres en total, tres per sota del terra! Construït el 1771, s'hi emmagatzemava la neu i el gel de l'hivern per a comercialitzar-la a l'estiu.

Retornem al camí principal que segueix el torrent tot caminant per sota d'una filera d'arbres que deixen passar el sol a contrallum. Aviat arribem al Pont de Can Plana, que deixa passar el rierol entre troncs d'arbres, pedres amb molsa i matolls. Rierol que segueix el seu curs saltant petites rescloses que ens indiquen que, antigament, l'aigua es deviava cap a basses i recs.

Una mica més de camí i se'ns obre un prat boirós al davant. Al costat d'un dels arbres amb identitat pròpia que anirem trobant al llarg del recorregut: aquest és el Pollancre d'Olzinelles, en aquesta època pelat de fulles, que té més de 26 metres d'alçada i uns 3 metres de perímetre. S'aixeca altiu mirant la vall.

Continuem pel camí una mica més ample que desemboca en una pista que ens porta a Can Valls després de travessar la carretera. Si s'agafa el començament del camí particular que porta a la masia, a mà esquerra, en el marge, hi trobem els Forns de Pega de Can Valls, un d'ells força conservat. És un conjunt de tres forns que sembla que daten del segle IX. S'hi produïa una destil·lació amb resina amb la que s'obtenia la pega i altres quitrans forestals. La producció de pega anava destinada, principalment, a les drassanes per calafatar les embarcacions i van subsistir fins al segle XX quan el petroli i els seus derivats els van fer caure en desús.

Si reculem uns metres per la carretera ens trobem amb l'Alzina de la Pega. Una alzina majestuosa de més de tres metres i mig de perímetre i una alçada de 35 metres que la fan una de les més altes de Catalunya. Senyoreja per sobre de la Font i les Basses de la Pega, un lloc ple de plataners que han deixat caure les fulles seques al terra i que fa pensar en la frescor de la seva ombra a l'estiu, amb uns bancs de pedra per seure, refrescar-se i escoltar la remor de l'aigua que s'escola.

Tornem endarrere i ens arribem fins a la Bassa de l'Aranyal, sota mateix de Can Valls. Continua la sensació de frescor de tot aquest paratge. una plataners altíssims i esvelts li fan ombra i la protegeixen de la calor dels mesos estiuencs. Aigua a vessar! Un lloc, ben segur, concorregut per la gent de Sant Celoni en temps de canícula. Amb un pou al bell mig del que, a la primavera, deu ser un jardí de plantes i flors. El cel nítid i les nostres ombres es reflecteixen a l'aigua transparents.

Tornem a la carretera i la travessem per continuar que seguíem abans d'arribar al sector de Can Valls. El camí de sauló i aixaragallat ens fa mirar a terra per posar-hi els peus amb atenció i trepitjar ferm i el remuntem en una agradable pujada fins a sortir a l'espai de la Font del Rector, plena de fulles seques que xerriquen sota els nostres peus.

Un breu descans i acabem de pujar fins a l'església de Sant Esteve d'Olzinelles. Lloc idíl·lic: tranquil·litat trencada, de tant en tant, pel cant dels galls que corren amunt i avall perseguint-se. Uns homes, prop de la font, netejant branques i branquillons; al costat de l'esglesiola un jeep i darrere, a l'era que fa la casa o rectoria, una dona xerrant. Al mur del cementiri el Parenostre fet de rajola i a la façana de l'església l'Angelus, tot preparat per al res dels peregrins. Tot fa recordar una mica els contes rurals de la Víctor Català. Ens asseiem en uns troncs posats a manera de tamboret, riem amb els galls que ens observen pel darrere, traiem una mandarina i ens relaxem mentre una companya se'n va a comprar mel d'Olzinelles. La dona, que avui té amb qui explicar-se —a la nostra companya també li agrada xerrar— aprofita que algú se l'escolta per explicar la seva vida en aquest lloc, les facècies dels seus familiars i la dels passavolants. La nostra amiga, després d'una bona estona, torna tota satisfeta amb la mel i el recull d'anècdotes per comentar.
Marxem amb una mica de recança d'aquest lloc i seguim la pista per tornar a la carretera, travessa-la i continuar per un corriol que torna a agafar una altra pista.
Davant nostra encara s'albira la masia de Can Valls, on algunes de nosaltres ens quedaríem a viure de bon grat i ben aviat ens trobem amb el Roure de Can Quintà que encara conserva algunes fulles en les seves branques. Més endavant un majestuós cedre, el Cedre de Can Valls que domina el paratge i de seguit arribem al Pont de l'Aranyal, mig tapat entre la bardissa, flanquejat per una filera de plàtans altius. A un extrem, intentem trobar el Faig del pont de l'Aranyal, avui despullat. Ens costa una mica, ja que les seves fulles es barregen amb les dels plàtans fent una estora marronosa que encatifa el terra.
A partir d'aquí, la pista esdevé una llarga pujada amb revolts tancats i el passatge va canviant; sortim de l'obaga i anem cap a solei. Passem pel Pla de les Mines, que dura poc com a pla, el just per deixar-nos respirar una mica i seguim pujant tot parant de tant en tant per agafar aire. Ara el sol ens embolcalla amb la seva calor. Passem una bifurcació amb quatre camins i dubtem de l'orientació a prendre, sort del track i la brúixola que porta la Núria 2! Un cop arribades al punt més alt de l'excursió, la pista comença a davallar amb forta pendent tot passant entre alzines suredes. Ja comencem a pensar en el dinar i ens aturem al Sot del Remor, on, segons els papers que portem, hem de sentir "el soroll que fan les fulles mogudes per la força del vent". Avui, no hi ha vent i no podem sentir l'espectacle, però podem dinar tranquil·lament aprofitant una llenca de sol.
Continuem baixant una mica més i, després de travessar una esterrossada d'alzines, el camí esdevé ben fangós amb les roderes produïdes pels camions o jeeps que deuen haver anat traient els troncs.
Enfangades les botes, ens les netegem bé abans de pujar el cotxe i fer el camí de tornada.
Ha estat una excursió molt maca per un lloc que no coneixiem i que podem recomanar a tothom.