Un itinerari paisatgístic i arqueològic ple de curiositats i de gran interès. Un dia d'hivern que ha començat amb boira que a poc a poc ha anat remuntant la carena de la Serralada del Litoral i ens ha permès gaudir d'un jorn assolellat i un xic calorós. Una ruta a cavall del Vallès i el Maresme, amb els solcs i els camins aixaragallats d'aquest territori aspre però benigne. Una sortida plaent, plena de converses, remuntant corriols pedregosos i davallant pistes relliscoses.
Des del carrer de la Magnòlia de la urbanització Les Roquetes entre Vilanova del Vallès i la Roca del Vallès, comencem pujant el carrer del Lliri fins al final de les cases i, a partir d'aquí, encetem un antic camí carreter, tot travessant un bosc de pi pinyer i pi blanc fins a una clariana que, seguint un corriol a la dreta ens porta fins a la Pedra Foradada: una curiosa pedra tota ella buida per dins de la que no se'n sap gairebé res.
Tornant a la clariana, agafem un corriol a l'esquerra per anar fins el Dolmen de Can Gol II, al que li manca la tapa superior.
Tornem a la clariana i continuem la pista fins a trobar la Pedra de les Orenetes. Sí que la disposició de les pedres sembla etèria, talment una oreneta petrificada s'hagués col·locat sobre d'una base rocosa, deixant el forat de les ales en ple vol. Nosaltres ens hi fem fotos tot aguantant la pedra superior, no fos cas que ens caigués al cap com temien que passaria aquell poble gal que fugien dels romans.
Donem la volta a la pedra i pel darrere continua un corriol que puja recte amunt entre pedres i pedrissals i arrels dels pins que anem sortejant. La pujada és forta però el camí ben agradable, amb l'ombra dels arbres que ens priven del sol que ens faria més feixuga la pujada.
Al cap d'una estona, ens travessa un PR que baixem cap a l'esquerra tot buscant la pedra dita Plat del Molí que trobem a l'esquerra del camí. Una pedra plana amb un solc a la part superior, enfonsat i que fa pensar en la roda gastada d'un molí d'altres temps.
Tornem una mica enrere i continuem pel corriol ombrejat. A la nostra esquerra observem la Cova del Moro. Un dolmen amb tapa i tot, amb un pessebre de plàstic i una estrella de purpurina platejada que ens fa pensar en temps més moderns i infantils, Pràcticament sota el forat del dolmen hi ha una còpia en petit del mateix dolmen que dubtem que la fessin els homes prehistòrics: la presència d'una fiambrera de plàstic de tapa blav, un tuperware, més aviat ens indica que ha estat la delícia del joc d'uns infants que hi han deixat la seva petjada.
Traiem la carmanyola per a aconseguir unes fotos més autèntiques, més d'homes i dones de l'edat del ferro i no del plàstic, i quan acabem la tornem a col·locar, no sigui que els neandertals que tornin ho trobessin a faltar.
Arribem a la pista ample que va de La Roca a Mataró i la vegetació s'esclareix: pins, matolls, brots de cirerers d'arboç en un terreny que dona la sensació d'una esclarissada provocada per la mà humana, no sabem del cert si dels temps dels cromanyons.
Al poc de baixar la pista, arribem a l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes, del segle XII, en un planell entre els termes de La Roca del Vallès i Òrrius. El lloc bé es val una parada i una foto de grup.
El lloc traspua pau: l'ermita amb una caseta blanca adossada i un pedrís per descansar. Saludem un grup del centre excursionista de Terrassa que no s'entretenen tant com nosaltres i, després de fer un mos, retornem a la ruta.
A partir d'aquí ens perdem una mica, perdem el N i el S i anem a parar a un camí aixaragallat (mira que m'ha agradat, la paraula!) que acaba en una timba important. Mirem mapa, mirem tracks, mirem el sol per veure on som i, finalment, amb el "google maps" tornem enrere, revisem, analitzem, ens posem d'acord i recordem quan, quan érem joves, també ens perdíem sense tracks ni mòbils i fèiem marrades però sabíem llegir i entendre els mapes de l'Alpina.
La intuïció d'expertes ens fa continuar endavant per la pista ample. La intuïció encara la tenim força ben conservada! Donem la volta al turó de Mataró o del Castell, tot veient davant nostre una torre de guaita de la que ens parla la guia que anem seguint. De seguida, a la nostra esquerra, ens aboquem al Mirador de la Vall de Céllecs. Sota nostre La Roca del Vallès i la plana i al plafó les indicacions de les muntanyes que veiem al davant.
Quan canviem de rasant anem cap a l'esquerra per un corriol que puja entre matolls talats i ens trobem amb les pedres que són les restes arqueològiques del Poblat Ibèric de Céllecs. Poc cuidat, sense cap explicació, a diferència de les explicacions que hem anat trobant de les dòlmens i pedres, un turó pedregós ocupat per les ruïnes del poblat i alguna paret de marges. Havia de ser important, aquest poblat situat aquí dalt. I ens meravellem dels habitacles i llocs on vivien els nostres avantpassats, dones com som de terra ferma i del costat del mar.
Baixem la pista fins un coll. La guia ens indica que podem pujar al Turó Rodó, véstex geodèsic amb unes antenes al costat, però nosaltres preferim iniciar la baixada de retorn.
Baixem amb una forta pendent lliscadissa fent honor al terreny de sauló fronterer amb el Maresme. Els pals ens ajuden a anar apuntalant els peus tot i que no ens lliurem d'alguna relliscada que dominem amb mestria. La pista baixa amb uns quants revolts: quasi a baix passem el Torrent de les Ginesteres. El paisatge ha canviat: hem tornat al terreny humit i ombrívol, de molsa i vegetació més exuberant.
Al final de la pista, en un gran solc fet per les pluges, una roda de camió endinsada en el forat, ens indica que arribem a la civilització.
La pista asfaltada del Camí del Sereno, ens porta altra cop al carrer costerut de la Magnòlia: qui ens ha fet deixar el cotxe dalt de tot?!
Ens desplacem fins el poble de La Roca del Vallès a una hora encara vàlida per dinar i acabem la jornada fent un brindis per nosaltres, pel nou any, per unes quantes caminades més i per la nostra amistat.
La Fina, la Conxa i les dues Núria continuarem gaudint de la vida i de la companyia de les muntanyes!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada