CAL SAC: Vallferosa: un poble i una torre

Avui hem fet una excursió d'alçada. Una bona alçada, uns 33 metres pujats en picat, drets, drets, agafats a uns barrots, mà a mà, peu a peu. I baixar-los!

Ens expliquem.

Avui hem conegut, revisitat o descobert la Torre de Vallferosa, entre la Segarra i el Solsonès; el Solsonès i la Segarra. Una qüestió que s'ha de decidir en pocs dies, esperem!

Ens hem trobat al bar de Cal Jaumet de Torà, ara Segarra i ens hem dirigit amb els cotxes fins a l'encreuament amb la masia de Fustegueras i la Casa Rural La Collita. Des d'aquí, una pista ens duu fins al cementiri dels Nens Xics. Un total de 16 tombes excavades a la roca, enterrament típic del Solsonès i rodalia durant els segles IX, X i XI, just abans del sistema actual de cementiris cristians. N'hi ha de totes mides, més grans i més petites que són les que fan pensar en tombes d'infants. El lloc una mica perdut entre bardisses, però senyalitzat amb un cartell a l'altra banda d'un camp cultivat. Tota aquesta zona és plena de vestigis antics; si busquéssim bé, encara trobaríem restes d'un poble iber i de vil·les romanes que són l'origen d'algunes de les cases de pagès més antigues d'aquesta contrada.

El Solsonès, comarca poc coneguda i poc aprofitada pels excursionistes, és la comarca de les mil masies: camps cultivats, masies i bosc, amb pocs nuclis de població. Una comarca per descobrir i per visitar. Sí, ja sé que parlo de Solsonès ara, però crec que la gent d'aquesta zona se senten més solsonins que segarrencs i estan a punt de decidir a quina comarca volen pertànyer, no amb un referèndum, no!, que està prohibit!, sí amb una consulta.

Caminem per dins del bosc entre roures i alzines i pins per sortir altra vegada a una pista que es va eixamplant i que, en una forta pujada, ens porta fins a Santa Maria de Sasserres o Santa Maria de Vallferosa, parròquia, avui en dia de la zona de Vallferosa. El cel ben blau, sense ni un núvol; la gelor d'aquests dies ja ha passat, i ens trobem amb un sol que comença a escalfar més del necessari i ens fa anar traient roba a cada pas. Què farem al mes de maig?

Prenem la pista en davallada i passem per la masia de Clavells, gran i imponent i sembla que, amb un propietari al que no li agraden gaire les visites. Al cap de poc ja veiem la torre. La torre de Vallferosa que des de la fondalada s'alça amunt tot anant a buscar el cel. Sorpresa a la cara dels que no l'havien vist mai, somriures a la cara dels que havíem arribat aquí en altres moments. Als peus de la torre ets sents petita. T'obliga a aixecar el cap enlaire, ben enlaire per copsar tota la seva alçada. Què hi fa una torre així en aquest lloc?

Ens treu de dubtes el senyor Xavier, regidor de cultura de l'Ajuntament de Torà, al que donem públicament les gràcies per la seva disponibilitat, per les seves explicacions i dedicació a tot el grup i que ens ha fet fruir de la visita de la torre i del poble enrunat de Vallferosa.

Les investigacions fins ara la situaven al segle XII, però descobertes recents la daten ja al segle VIII. Sembla que fou una torre de vigilància dels camins que passaven per la vall, de Manresa a Solsona, curulls de caravanes i pas de mercaderies ja en temps ancestrals. Dins, hi vivien soldats que la defensaven i els habitants del poble a redós de la torre s'hi refugiaven quan anaven mal dades. Semblant als temps actuals, estem en una zona de pas entre les terres morisques i les cristianes; entre la marca hispànica i el califat; entre la Catalunya nova i la Catalunya vella; entre la Segarra i el Solsonès.

S'alça altiva encara, amb manteniment d'algunes subvencions que van arribant amb comptagotes, com totes, per part de la Generalitat, a través de l'INCASÒL, la Diputació i alguna altra ajuda escadussera. Un manteniment que ha tingut els seus moments més reeixits o menys, com quan s'hi trobaren unes filtracions d'aigua produïdes per la rehabilitació realitzada l'any 2009 per l'entitat de la nostra nostrada Generalitat a través de l'entitat dedicada a aquests fets. Aquest tema va durar uns quants anys a solucionar-se, i sort que fou possible (ja diuen que les obres de Palau van lentes, en general) a base de queixes i escrits de l'alcalde de Torà, que en això, per sort, sabem ser constants tot i que ens estranyi, encara ara, que tot s'hagi de fer perseguint literalment als que haurien de posar solucions ràpides.

Però, tenim torre i, esperem que per molts anys, ja que, pensant que data del segle VIII, seria imperdonable que ens la carreguéssim ara. Una torre de 33 metres d'alçada. L'any 1949 va ser declarada bé cultural d'interès nacional. Consta de dues torres, una dins de l'altra i manté l'arrebossat primitiu de les construccions islàmiques.

Bé, i arriba l'hora de la veritat. L'hora de visitar-la per dins, l'hora de pujar 33 metres d'escales de fusta, esglaons rodons, arrecerades contra la paret. Pugem o no pugem? Naturalment, molts de nosaltres decidim pujar malgrat els marejos, les claustrofòbies i els vertígens. Que ja ho hem dit sempre: amunt, sempre amunt! S'hi accedeix per unes escales de fusta exteriors ben apuntalades a terra. Entrem per l'entrada falsa, és a dir, feta per a les visites dels homes i dones del segle XXI, perquè els del segle VIII, més acostumats (potser per força) que nosaltres, tenien una entrada més petita, a 10 metres d'alçada.

Cal apuntalar-se bé. Mà dreta, mà esquerra, peu dret, peu esquerre, o a la inversa si s'és esquerrà. Mirar sempre amunt, o a la paret, esperar que el de davant comenci a enfilar-se per no trepitjar-se mans o peus... Els més agosarats, anar fent fotos, que no és qüestió d'oblidar aquesta ascensió històrica i aconseguir passar els tres trams d'escales. El darrer tram, més curt, dóna a la terrassa després de passar per l'habitacle que tenien els soldats que havien de fer vida a la torre, un espai petit i circular que només tenia eixida per veure si venia algun enemic, entre murs d'una gran fondària. Crec que els homes i dones que pugem no viuríem pas aquí dins, per molts enemics que vinguessin.

La sortida a la terrassa circular és alliberadora i la vista esplaiada. Turons i comes, bosc i masies i, onejant, la senyera catalana. Les cares plenes de satisfacció i l'alegria als rostres.

Però també ve el moment de baixar, que no sabem què pot ser més estressant! A poc a poc, de recules, sense mirar a baix, peu a peu, mà a mà, concentrats. Un cop a l'habitacle dels soldats, s'ha de baixar per la xemeneia. Ah! Voleu dir? Baixar d'esquena, girar-se de cara al final del tram, agafar-se al següent tram d'escala estirant el braç i la cama; girar-se d'esquena, baixar a poc a poc, descansar a la plataforma, girar-se de cara, estirar braç i cama per agafar-se i baixar l'altre tram..., tot un exercici de coordinació visuomotriu en deia jo quan feia psicomotricitat! Però, sí, arribem a baix! Sospirs, abraçades, alegria i satisfacció de la feina ben feta. Som capaços de tot! Ni un ensurt, ni una queixa.

El senyor Xavier ens ha sabut orientar bé i ens disposem a visitar el poble: la rectoria, l'església esventrada i sense sostre on encara hi fan concerts, les cases amb les parets rectes despullades de tot farciment, el forn i el carrer Major ple de rocs i bardisses, la cinglera i el ginebró. Com devien viure aquella gent del segle VIII o del segle XII? Avui, no és imaginable. Entre altres anècdotes, sabem que fins aquí va arribar Alfons XIII després d'unes famoses inundacions (que ja devien provocar filtracions d'aigua, potser les que ens van arribar fins els nostres dies?; i que, el Molt Honorable president Senyor Mas, va visitar la torre (no sabem si va pujar com nosaltres hem fet, agafant-se fortament als barrots) i el poble i més que cap altra cosa, l'únic que va alabar i amb el que es va fixar és amb la frase que hi ha escrita a la paret del fons de l'església: "En la seva menudesa, cada llavor conté l'esperit de l'arbre que serà demà". Una bona frase que copiarien tots els polítics!

Ens fem la foto de conjunt i ens acomiadem del senyor Xavier que ens ha fet viure una estona memorable.

Baixem el corriol i travessem el riuet amb poca aigua, el Barranc dels Quadros tot seguint la ruta del Llobregós i passant una esplanada amb rastres de vaques i mules, amb algun tram ben enfangat. El wikiloc ens fa una mala passada i ens situa en línia recta, a Solsona, però no sap que anem ben proveïts de GPS i mòbils i encertem la pista. Caram, quina caravana de cotxes! Oh, i musical! Van de festa! Per aquests camins enfangats i aixaragallats, amb alguns rocs. Rostres forans en caravana, cares de sorpresa de veure gent que camina i parlars de l'altra cantó de les muntanyes. Que els vagi bé, i no facin massa soroll, que els pagesos, siguin del Solsonès o de la Segarra, no estan per brocs!

Enfilem per un corriol herbei poc transitat i arribem a la bauma dels Voliacs, sota de Cal Cristòfol-La Collita, avui casa de turisme rural. El seu propietari, Joan Vilà, és l'autor de l'itinerari que hem seguit i que em va passar en un llibret on recull llegendes i itineraris per la zona.

He buscat "voliac" al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans: ratapinyada a les zones de la Seu d'Urgell, Sort, Senterada, Pobla de Segur, Tremp, Organyà i Solsona. Podem dir, doncs, que, al final de la nostra ruta, ens trobem al Solsonès.

Dinem sobre la bauma i descansem tot pensant encara amb la nostra pujada de torre. Ara n'haurem de buscar més per fer caminades amb torres incloses!

Després de trobar el dolmen "Del respecte i l'esperança", que dubtem que sigui de gaires segles enrere (més que res pel tipus de construcció que s'ha conservat), i de delectar-nos amb les escultures dedicades a Sant Isidre i les velles maquinàries, arribem a la masia de Fustegueras, on podem admirar, també, les antiguitats com: la premsa de vi, el forn d'oli de ginebre i el cup de vi excavat a la roca. Des d'aquí, ja veiem els cotxes que brillen sota un sol que ens ha colrat una mica la pell blanca de l'hivern.