Nit de Sant Joan

                 

Nit de foc i fogueres, de recollir fusta i mobles vells pels carrers i fer-ne una pira que s'enlairi fins al cel estrellat de les nits d'estiu. De saltar les flames, alt, molt alt, que les cendres s'enduen els mals presagis. 

Saludem el sol en aquest solstici que representa el pas de mig any per encetar-ne un altre.

Teies que baixen de les muntanyes, costums ancestrals, com les d'Isil, Durro, Boí, la Vall Ferrera, Taüll.

Fogueres al mig del llac com al Santuari de Núria, trobada familiar.

                         
Plantades de troncs al mig de les places amb la gent dansant al voltant com l'Haro de Les. Nit de follets i bruixes, de volves enlairant-se i d'ulls esbatanats.

Nit de petards tirats per les criatures, bengales que fan llumetes de colors; amb el soroll dels trons i recordant les antigues cebetes i aquelles tires que rascàvem per les parets rugoses dels carrers sense cotxes.

Nit de coca i fruita i gent fent giragonses per les voreres, fins tard, molt tard; fins la matinada estirats a la sorra de les platges. Fins a aquell punt de tornar a casa quan surten els primeres banyistes.

Ni de calor. Nit d'infants i de jovent. Nit de sorolls. Nit de revetlles i dels primers amors. Nit de ball i riures, d'estrenar vestits i complicitats.

Nit curta. 

Nit de pujada al Canigó i escampar la flama per tots els pobles i ciutats dels Països Catalans. Del cim del Canigó  al mar, a ponent i a llevant, a València i a Mallorca: enceneu-les ben altes les fogueres, que es vegin arreu aquests focs de Sant Joan!

Nit d'herbes remeieres recollides al bosc i als prats muntanyencs amb les màximes propietats per a tot l'any.

Nit de poesia i de cants.

Herbes de Timoneda i de Cal Julià. Nit de dormir en tenda als peus del Canigó. Cels estrellats.

I esperances i il·lusions.

I desitjos de vacances per a molts, començant ja a albirar el repòs per a recomençar-ho tot a la tardor.

Nit que et transporta a d'altres nits, a d'altres estius, amb una copa de cava a la mà i el perfum de l'aire i el roig del foc de Sant Joan.

L'aufàbrega

Aquesta mata olorosa 

de la nit de Sant Joan 

llença flaire, silenciosa, 

entremig de la bravada 

de la nit incendiada 

per tants focs que es van alçant. 

Entremig dels núvols roigs, 

el cel blau i les estrelles; 

entremig dels crits de goig, 

remoreig de fontanelles, 

i entre el baf esbojarrant, 

una flaire es va escampant 

fresca, suau i candorosa: 

les aufàbregues la fan: 

són les mates oloroses 

de la nit de Sant Joan. 

Donzelles enamorades 

d'un nuvi esdevenidor, 

escabellen les aufàbregues 

perquè facin més olor. 

L'aufàbrega escabellada 

és un encenser violent 

que llançant la flaire enlaire 

augmenta l'encantament. 

Quina olor més fresca i forta, 

ara que els focs ja se'n van! 

Sant Joan, obriu la porta 

perfumada de Llevant! 

I en el matí d'aures blanes 

l'aufàbrega trobarà 

altres aromes germanes 

que la nit fan oblidar.

Joan Maragall