Raimon

Ara que ja he paït el concert del Raimon al Palau de la Música, ara que ja he reviscut tots aquests anys en la seva companyia, ara que encara puc cantar i recordar les seves cançons, puc fer un petit escrit del que ha significat "el Raimon".

Des dels primers discos de 45 revolucions, les primeres cançons com el "Se'n va anar" i "Al vent" que hem anat creixent junts: reivindicant un país, enyorant un temps, esperant un demà millor. Les veus dels poetes feta música, feta cançó: "Ai, la ginesta floreix per l'alta mar d'espigues..., ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble". "Qui perd els orígens perd la identitat" com diu un cartell que encara conservo a les golfes, de fa temps, molt de temps! "Un temps que serà un poc nostre, un país que ja anem fent...", com cantàvem els escoltes al tren i el sempre present "Diguem no!" corejat amb força, amb tota la força d'un temps en que ens negaven moltes coses. El temps present: el d'avui, el d'ahir, el de demà.

Hem viscut per a salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, a l'any quaranta, quan jo vaig néixer, tots havíem perdut. D'un roig encès voldria les cançons..., nosaltres sabíem d'un únic senyor i vèiem com esdevenia gos... He mirat aquesta terra!

I aquesta terra són tots els que l'han fet possible amb les seves lluites, amb els seus cants, amb la seva música, amb les seves esperances que han esdevingut nostres.

Vaig ser al Palau de la Música el 28 de maig, en nom dels que no hi podien ser. Recordant un tretze de març, cançó dels creients, recordant pràcticament tota una vida: la seva i la meva i la d'altres que no podien ser-hi presents però que m'acompanyaren tot el concert! Tanta lluita, tanta gent! Érem ben joves quan a casa posàvem les cançons i les sabíem de memòria i les cantàvem mentre encetàvem el temps de les revolucions i anàvem amb tren i fèiem les caminades. Érem ben joves que vivíem les esperances; i les vivim encara: els que continuem el camí, els que volem un temps un poc nostre, els que no som d'eixe món, els que creiem encara en la identitat. Llavors vèiem tots els colors del verd, el carrer de Xàtiva i la nit i cridàvem: Som una llum que se'n fuig!

Petita pàtria meva, Països catalans!: ens clourem com un puny!

Gràcies, Raimon! Per tots aquest anys, per mantenir-nos l'esperança, per avivar la lluita, per fer-nos creure que tot era possible. Sí, ens hem fet grans amb tu. No has estat sol: som molts més dels que ells volen i diuen. Som! Encara som! Malgrat n'hi ha molts, masses, que ens han deixat en aquest camí, llei de vida! i vaig pensar en tots ells i estic segura que ens van acompanyar i ens acompanyen.

Tant de bo tot sigui possible encara!

Gràcies! en nom dels que som!, dels que hem arribat d'un silenci antic i molt llarg empesos per les veles i els vents del desig de llibertat, dels que hem mirat aquesta terra: en tu he estimat el món.

Si un dia vols, si un dia tornes, ens trobaràs aquí!