L'últim escrit

No sóc amant de les últimes coses, però ara que s'ha posat de moda fer l'últim sopar, l'últim dinar, la última excursió de l'any, l'últim vespre de l'any... i tantes d'altres més, faig també jo l'últim escrit... d'aquest any.

No penso, però, fer com fan els de la televisió o els diaris un resum de l'any que s'acaba, mes a mes o dia a dia; sempre ho he trobat una mica pesat. Tampoc penso fer un escrit com si d'unes memòries es tractés. Tampoc he trobat sentit a les memòries d'un mateix. Penseu que les memòries es fan quan ja ets gran i penses fer un legat de la teva experiència a la humanitat. De vegades, una successió de fets amb una mirada força subjectiva, amb una interpretació pròpia de com han anat les coses, tot re interpretable per qui ho llegeix. Unes memòries que jo no podria fer, desmemoriada com he sigut sempre!

A hores d'ara no sé si serà l'últim escrit. Potser d'aquí un parell d'hores, sense saber què fer aquesta última nit de l'any, em tornaré a posar a l'ordinador per a fer un altre treball escrit per a si hi ha gent que, no sabent què fer, vol entretenir-se fent la última lectura de l'any.

Tinc la sensació, que res no acaba i en canvi, la paraula "últim" o "última" implica un final que no sé veure. Crec que el món, d'una manera o una altra, té corda per una temporada més.

Les hores, aquesta nit, no es pararan, ans el contrari, les agulles dels rellotges, en principi, seguiran corrent, marcant el pas de tots nosaltres, acostumats com estem a la tècnica. La volta del cel continuarà sobre nostre, i sota!, envoltant-nos (mai millor dit) per tot arreu. Els estels passaran i marxaran als nostres ulls, pobres criatures que no els veiem durant el dia, i el sol tornarà a sortir, tot i que no és veritat que s'amagui.

Ens hem fet un món a mida, que les coses passen perquè nosaltres ho diem: surt el sol, plou quan surt l'home del temps, la nit la fem dia amb tota la il·luminació dels carrers... Però el temporal encara desfà la sorra de les costes, les rieres que baixen plenes ennueguen les cases de les urbanitzacions, el sol crema quan ha de cremar i la nit és fosca i estelada a muntanya.

I, quan d'aquí unes hores, acabem amb allò de "l'ultim...", començarem amb el primer: el primer sol de l'any, que val la pena esperar des del far de Cap de Creus, o el primer dinar de l'any, prop del mar, o el primer mes d'un any que per a uns promet i per a d'altres seguirà igual (i per a molts potser serà pitjor), el primer plor dels primers nadons que neixen; els primers dies que en portaran encara molts al darrere i, de tant en tant, exclamarem tambe allò de "no s'havia vist mai", "és la primera vegada que plou tan fort, o neva, o hi ha sequera, o fa fred, o fa calor..."

Potser demà m'animo i faig el primer escrit de l'any, d'un any que no sé pas, a hores d'ara, si acabaré.

I malgrat tot, us desitjo un bon 2020, que el número és força rodó. I si puc o podem tots, ens reveiem l'últim dia de l'any!

Gràcies a tothom que té la paciència de llegir-me. I si veieu que no escric, no us preocupeu: hauré arribat a l'últim dia de la meva, no se sap segur, primera vida.