Busa

Ara sí que ha arribat la tardor! Quina meravella de colors torrats: vermell, marronós, groc, carabassa de diferents tonalitats juguen encara amb el verd dels arbres de fulla perenne. Colors transparents quan els mireu a contrallum, com paper de seda, esclatants i barrejats entre ells. Un dia de cel clar i atmosfera neta, com fa en aquesta època de l'any que els cels agafen més lluminositat.

Una caminada que teníem pendent des de l'any passat i que no vam poder fer el dia que vam voler per la climatologia. Però avui, ens hem congratulat amb la terra i el cel, amb l'aire i les tonalitats i amb les ganes d'arribar al Pla de Busa.

La serra de Busa s'alça mirant cap amunt, amb un perfil ben característic. Situada a la comarca del Solsonès. Unes cingleres que semblen inaccessibles. Forma un altiplà que des de baix no diries que hi sigui, esquitxat de cases ja tancades a excepció del Rial de Busa encara habitat.

Hem pujat per la pista que comença a la bonica Vall d'Ora. Una pista que fa una pujada continuada que va resseguint la cinglera de la Creu, unes parets tallades de roca viva amb el bosc que comença al seu dessota. Unes vistes a la vall i a les masies que hi ha escampades. Al lluny, per dins del verd, algun arbre ben vermell dóna una nota de color, com un punt ficat al mig per descansar la vista. Tenim un petit esglai quan observem dalt la cinglera entre punta i punta i a una distància que ens sembla considerable des d'aquí, un punt que es mou per sobre d'un fil. Una cistella? No! Una persona que camina pel fil, sobre el buit!

Un cop dalt, descansem a la Creu de Busa i encara ens arribem fins el Mirador de la Creu travessant un prat de gespa gemada. D'entremig dels arbres, ens surt un boletaire fent ballar el cistell al costat del cos: ben pocs en deu haver trobat! A sota la serra una boira espessa amaga el paisatge; uns núvols de cotó que són a baix i no a dalt, com si el cel s'hagués grat al revés. El planell ens indica els llocs que podríem veure, però només destaquem una petita alçada de la broma que deu correspondre a Montserrat.

Som al Pla; al fons el Rial de Busa, la masia encara habitada; avui, han fet bugada aprofitant el sol i l'aire fresc que corre i que eixugarà la roba ben aviat. Caminem ja de pla, saludem un noi que passeja el gos pastor i el fill petit, ben carregat amb una motxilla de criatura i hi tenim quatre paraules d'una conversa amical. 

Anem fins l'església de Sant Cristòfol de Busa, un lloc tranquil que senyoreja el pla i un arbre groc que li dóna la nota de color. Des d'aquí ens encaminem cap a la Presó de Busa passant per una bella masia, cal Vila, tancada. Finestres i portes barrades; només quatre vaques habiten el lloc, còmodament assegudes sota un freixe que va deixant anar les fulles a terra. Rumien i observen plàcidament el nostre pas, ni s'aixequen. El camí fa de bon fer. Aviat passa entre el bosc i es va estrenyent fins a esdevenir un corriol pedregós. Arribem al mirador de la part nord de la serra i ja observem Sant Llorenç de Morunys sota nostre.

Continuem cap a la presó o Capolatell. "El caràcter aïllat i inexpugnable d'aquest indret justifica la seva utilització com a camp d'instrucció militar durant la Guerra del Francès. El tinent coronel solsoní Francesc Xavier de Cabanes i d'Escofet proposà al capità general de Catalunya Luis de Lacy y Gautier la utilització de Busa com a campament i segura rereguarda. Es van fortificar els punts més febles i es construïren un miler de casetes de fusta per a l'allotjament dels resistents. De fet, una de les quatre masies que encara resten en peu al pla de Busa, porta el nom de ca l'Artiller. Busa va ser, després de Cadis, el primer indret d'Espanya a proclamar la Constitució de 1812, en un acte al qual assistiren uns 8.000 soldats.

A l'extrem nord-occidental del pla destaca el Capolatell, més conegut com "la presó", amb motiu del seu ús per aïllar presoners durant aquesta guerra. La tradició afirma que n'hi havia que, desesperats, es llançaven al buit cridant «Mourir à Busa et resurgir à Paris»  (extret de Viquipèdia)

Un pont metàl·lic uneix  el Capoaltell de la resta del pla. Realment es pot dir que d'aquí no en podien fugir. Estem ben bé a la punta de la cinglera. Veiem el Pedraforca al davant, la Serra del Verd i la del Cadí, el Port del Comte i la Serra d'Ensija. Davant per davant, dalt d'una penya, el Santuari del Lord ocupa tot l'espai. El pantà de la Llosa del Cavall i Sant Llorenç de Morunys; al fons, endins de la vall, el poble de La Coma i al seu damunt el Coll de Port per on aniríem a la Vall de Lavansa. Des d'aquí saludo la meva neboda i la Dàlia i l'Ainur, però crec que no m'acaben de veure bé del tot! Les muntanyes i les roques agafen formes capricioses i el sol juga amb les seves ombres. Una panoràmica magnífica!

Sortim de la presó per l'únic pas que hi ha i reposem per dinar en un bosc de pi roig. Sense bolets!

Tornem al pla de Busa amb les llums de tarda que realcen més els colors i ens acostem a la font de Busa, sota casa Vila, tancada i sense rajar aigua. El noi i el gos encara hi són. Nosaltres baixem pel mateix camí. Ara ens adonem del que hem pujat!

Amb la satisfacció d'una pujada esplèndida, dels "deures" fets i del dia passat, amb l'alegria que dóna la natura en aquesta estació de l'any, sense rovellons, però, marxem dient-nos a reveure!