diumenge, 7 de novembre de 2021

Correllengua 2021

Com tants d'altres anys, hem fet acte de presència al final del Correllengua a Perpinyà coincidint amb la Diada de Catalunya del Nord o el Nord de Catalunya. L'associació Indrets del Record i el Memorial 1714 han organitzat aquesta sortida que ha tingut un primer objectiu en "La porta Catalana" de Salses. Monument que es va inaugurar el 2003. Recordo que vam anar a la inauguració amb el CAOC (Cercle Agermanament Occitano-Català) i l'IPECC, (Institut Projecció de la Cultura Catalana) presidits pel patriota Enric Garriga Trullols, el president d'ambdues entitats i del que commemoren enguany el desè aniversari de la seva mort. Recordo que també era un dia clar, com acostuma a ser en aquest racó de Salses, tramuntanal, amb vistes magnífiques al Canigó i a la Mediterrània, a les marjals de la Marenda i Leucata.

Avui ha fet una tramuntana forta, molt forta, però hem pujat fins el turonet que domina l'autopista La Catalana, amb la mateixa empenta d'uns anys enrere. Poca gent, això sí. En falta molta dels que vam ser-hi llavors: el Garriga Trullols i la meva mare per citar-ne alguns; els dos van morir el mateix any. Fidels sempre al compromís amb el país, il·lusionats sempre amb l'objectiu a aconseguir, sense defallir i lluitant, cadascú dins les seves possibilitats i des del seu àmbit. Persones amb una força i una positivitat envejable en aquests temps.

Hem recordat entre tots la posada de la primera pedra d'un monument que va tenir i superar mil i una dificultats i que, després, s'ha vist envaït i escarnit per gent a la que no li agrada aquest tipus de monuments, més encara si són signe de concòrdia, d'agermanament entre nacions i de lluita per les llibertats dels pobles i els seus habitants. Però, encara som aquí, vius, amb esperança i agraïts als que tant varen lluitar.

A la tarda hem anat a la manifestació final del Correllengua, celebrat dins dels actes de la Diada de la Catalunya del Nord. Hi havia gent, però a mi m'ha semblat que no tanta com altres anys. Hi hem sigut també el CAOC amb la bandera vermella amb la creu groga.

Hem reivindicat —ai, las, fins a quant caldrà?— l'escola en català, la llengua catalana, la bressola catalana de Perpinyà, avui que torna a ser notícia la necessitat de fer-la present al món com una contribució a la riquesa de la humanitat com a llengua minoritària. Tant a la Catalunya del Nord com a la del Sud, seguim reivindicant el dret d'expressar-nos en la nostra llengua, de pensar i viure en català i de potenciar el seu ús social. Encara no podem anar al cinema a veure pel·lícules en el nostre idioma; encara tenim els informes mèdics escrits en una altra llengua, encara ens hem de defensar als jutjats en castellà o francès; encara hem de viatjar amb guies castellanes; encara entrem en moltes llibreries i veiem a la major part d'estanteries llibres que no estan en català; encara s'editen les "revistes del cor" en castellà; encara sembla que hàgim de demanar permís per expressar-nos i fer sentir la nostra opinió en la nostra llengua. 

Ara ha començat una defensa de l'escola en català mostrant-ne l'ús que en fan professors i alumnes. Tanmateix, crec que és un error tornar a reduir-ho tot a l'àmbit escolar. Un àmbit on fa molts i molts anys que els nois i noies juguen i es comuniquen en castellà, empesos pels mitjans de comunicació i per les xarxes socials, més modernes, i els videojocs i la creença que en català no es pot viure ni tens èxit. Si no modifiquem l'entorn ni en potenciem la necessitat, el català no té gaire cosa a fer. Per què, si l'escola és en català des dels primers anys vuitanta, els contes i llibres infantils són en castellà a moltes llibreries, a no ser que hagin estat editats pe Rosa Sensat? Per què els jocs educatius i videojocs que trobes a les xarxes també ho són? Per què, després de tants anys, encara celebrem que Walt Disney faci una pel·lícula en català cada ix anys i en llancem campanes al vol? Per què seguim reclamant l'etiquetatge de productes en català? Per què canviem tan ràpidament de llengua segons l'aspecte del nostre interlocutor? Per què les caixeres continuen dient-me el que haig de pagar en castellà i no canvien d'idioma ni que jo digui: què? Preguntes, ara per ara sense resposta. I això no depèn ni de professors ni d'alumnes. Que fàcil que és encolomar-ho tot a l'escola!, un àmbit controlable, quan no podem o no volem fer res en altres àmbits!

Hem caminat. doncs, pels carrers de Perpinyà. Demanant la independència de Catalunya que no podem fer factible a casa nostra. Fent evident que no hi ha dos Estats que ens separin sinó que pertanyem a uns Països Catalans lliures i sobirans... al carrer. I hem tornat a casa satisfets i satisfetes del deure complert, de la nostra cridòria, talment un 11 de setembre més, i l'any vinent hi tornarem. I esperarem que els que tenen les regnes del poder es moguin una mica. Esperarem, esperarem, esperarem... Mentrestant, hi ha gent que ens ha deixat pel camí. Quina llàstima! Que poc que hem cregut en nosaltres mateixos, en la nostra força, en la força del carrer que tant volem nostre a còpia de crits.

Però, el 2022, tornarem a fer un 11 de setembre, a recordar un 1 d'octubre, a celebrar la flama de la llengua un diumenge de febrer, a recórrer els carrers de Perpinyà o de València en les seves diades, a recordar-nos de les Illes i de la història comuna amb l'Alguer, a desitjar que la memòria històrica es recordi de nosaltres. Sortirem a defensar els nostres drets i votarem els líders que ho puguin fer possible amb tota la il·lusió i l'esperança d'un poble cansat dels seus líders. I així sigui pels segles dels segles.

Via fora, catalans! Via fora!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada