La darrera sortida de l'any del cicle Caminant amb Lletres l'hem
dedicat a Màrius Torres, un porta que va morir jove, massa jove, una mica oblidat 
per tots plegats. Màrius Torres va morir de tuberculosi el 1942 al sanatori de Puig d'Olena on hi va romandre els set últims anys de la seva vida. Metge de professió, el recolliment a Puig d'Olena li va servir per aprofundir en la poesia. Va viure la guerra civil en la seva joventut i va patir l'emmudiment de la dictadura envers tot el que fos català. Llavors i ara, ja que crec que és un gran desconegut per les generacions actuals.
I, en canvi, la seva poesia, és sentiment i patiment, sí, però també natura i joia de viure.
"Que els meus anys la joia recomenci
sense esborrar cap cicatriu de l'esperit.
O Pare de la nit, del mar i del silenci,
jo vull la pau —però no vull l'oblit.
Els caminants hem sortit de Sant Quirze de Safaja; una colla de trenta-dues persones enamorades de la literatura, de la poesia i de la natura. I ens hem enfilat pista amunt, tot passant per sobre de la Balma de l'Espluga, fins el mirador de l'Estret. Davant nostre, en un dia ben assolellat, l'antic sanatori de Puig d'Olena on va estar ingressat Màrius Torres, convalescent de la malaltia, escrivint poesies i tocant música, l'altra gran passió seva.
No analitzarem aquí la seva poesia. Crec que el llibre editat per
Pagès editors el 2010 amb una selecció a cura de Margarida Prats Ripoll, amb un recull de la poesia i les cartes que va escriure és imprescindible per entendre la seva obra.
Nosaltres, caminem en la seva companyia, amb la lectura d'uns poemes que ens obren un món de sensibilitat, de natura, de ganes de viure malgrat la melangia i la tristesa que traspuen. I, davant per davant del sanatori, llegim les cançons a Mahalta que, per alguns, ens sonen gràcies als cantautors, en aquest cas Lluís Llach, que han fet el treball de descobrir la poesia i oferir-nos-la amb música.
La caminada és planera. Fa un xic de calor en ple hivern i en plena pujada. Anem tan confiats que tenim una girada de peu. Un petit esforç ens porta fins el Puig d'Olena, un cim de 823 metres d'altura amb unes vistes sobre el Moianès i el Vallès, excelses en aquest dia clar.
Baixem per seguir un corriol, un passeig rivetejat de fulles seques amb algun banc per descansar i que ens du, en un silenci de 
boscúria fins el mateix sanatori, avui convertit en centre de menors del CRAI. Està bé que així sigui; jo recordo que fa uns anys estava tot tancat i mig abandonat aquest edifici gran. Si més no, ara s'aprofita el seu espai.
Deixem l'esquinç de peu per a que pugui baixar amb un cotxe i
els altres encetem la pista de baixada, donant la volta a un tancat de cavalls i poltres que ens enamoren i ens entretenen per seguir després un tram del torrent de la Rovireta. Un cop a baix, passem entre Can Cerdà i Can Torrents tot i que, segons el mapa que mirem, no acabem de determinar si una casa que a la dreta o a l'esquerra. No sabem del cert si algú s'ho mira al revés o, més aviat, són els mapes que no es poden d'acord.
Amb això arribem a la carretera, deixant per a una altra ocasió l'anada fins la balma que abans hem passat per dalt, que tenim gana i el dinar de Nadal ens espera!
Arribats als cotxes, doncs, ens dirigim cap a Castellterçol, a l'Imperial! (que avui anem d'alçada!). Sopes de galets, fideuà, orades, xai, gelats i mató, tot regat amb vi més que aigua (que aquesta ha quedat a les cantimplores). Tot molt bo per celebrar les properes festes amb alegria i germanor. I alegres i contents ens desitgem bon Nadal i un bon 2024 que continuarem caminant amb lletres.
Quan passa una oreneta, i dins meu hi ha un cel clar,
sembla que voli endins de la meva alegria;
però si passa quan dins meu no hi ha un bon dia,
ai, que lluny que va!
(Finestra, de Màrius Torres)
Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.
(Cançó a Mahalta, Màrius Torres)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada