Nova Zelanda, illa nord (i III)

La visita a Wai-O-Tapu, en maori Aigua Sagrada, ens sorprèn i ens captiva. Una vasta zona on predominen cràters col·lapsats amb fumaroles i piscines d'aigua i llot bullint, unes aigües canviants de color pels diferents minerals que contenen i que van del gris-marronós al verd maragda, el blau turquesa i la transparència del llit del riu. Impressionant la "Champagne Pool", dita així per les abundants emanacions de diòxid de carboni, aigua bullent d'un color daurat que recorda les bombolles d'una copa de cava. Els cràters poden ser profunds i la terra del voltant esdevé cendrosa o de tonalitats entre el groc del sofre o el marronós i el vermellós, el rosat o el púrpura: òxid de ferro, de manganès, sulfur de mercuri o argila blanca; tot plegat, un esclat de colors. Un sender ben senyalitzat i apte per a tothom ens fa fer una ruta circular entre cràters, forats a la roca, pous a terra, terrasses de tova i arbres.

Seguint el nostre itinerari, podem veure en una parada de la ruta, Huka Falls, la cascada més gran del riu Waikato, amb uns dos-cents vint mil litres d'aigua per segon, creant una cortina d'escuma blanca i d'un blau preciós.

Si hem dit que Nova Zelanda és tots els colors del verd, ens adonem que també podem parlar de totes les tonalitats del blau!

I arribem al Parc Nacional de Tongariro, una de les nostres fites més il·lusionades. L'estada la fem al poble National Park, un poble creat al i per al parc, amb cases de fusta que semblen prefabricades, amb els serveis per a turistes, viatgers i muntanyencs. És el parc més antic de Nova Zelanda amb tres pics importants: Tongariro, Ngaurohoe i Ruapehu. Difícil de retenir el nom i de saber qui és qui, però ho arribem a memoritzar. Tongariro, que dona nom al parc, és el més baix, el que no té neu, el que està a l'esquerra. El Ngaurohe és fàcil de reconèixer: un cràter molt ben dibuixat, un con gairebé perfecte, l'hàbitat de Mordor, el dolent del Senyor dels Anells que va escriure Tolkien i que, ara, tothom recorda per la pel·lícula. Grapejat de neu, es domina des de tot arreu. El darrer, el Ruapehu és el més nevat, el que llueix més amb aquest mantell blanc a sobre que brilla de diferents maneres segons li toca el sol durant el dia.

Sol que tenim la sort de tenir (de moment, el kiwi adoptat pel grup fa la seva feina!), i un cel ben blau que ens anima a fer l'excursió fins els llacs; la caminada curta de sis hores de durada, perquè la llarga ens diuen que no pel vent que bufa a la zona. També ens expliquen que la pandèmia de la COVID, aquí com a tot arreu, va fer estralls. Si es podia llogar unes avionetes o helicòpter per volar per sobre la zona i el cràter del Ngaurohoe i admirar les tonalitats del terra, ara, ja no és possible; no hi ha helicòpter, ja que la persona que ho feia se'ls ha vengut, presumiblement per les pèrdues (?).

Fem, doncs, gairebé tota la caminada. Fins al final hem sigut sis bascos, dos granadins i una catalana. Fins al primer llac, cinc bascos. I fins la cascada, la resta del grup de vint.

El camí ben marcat, puja i baixa en petits pendents o en escales de fusta. La vegetació de matolls secs i amb poques flors, en una terra castigada pel vent. Un horitzó ampli i sempre present el Ngaurohe i el Ruapehu, que aviat escriuré de memòria els noms.

Enmig d'aquest paratge, dos lavabos; nets, netíssims, amb paper sempre. Fantàstic i d'admirar! No hem trobat ni un sol lavabo brut o que li faltés paper o que fos un xipolleig d'aigua a terra. Tot públic. No com a casa nostra que per cada vegada que en tens necessitat has de prendre un cafè o córrer darrere una roca.

La primera part de la caminada arriba fins la cascada que sembla que caigui de dins una roca negra que li fa de paret: Tanaraki Falls. Cal anar-se enfilant amunt, pujant esglaons i travessant passarel·les, creuant-se amb gent que va i ve. Arribem així fins el primer llac, el Lower Tama lake, d'un verdós i blau turquesa, amb vent. Una pujada de fort pendent relliscós ens du al Upper Tama Lake, caminant contra el vent. Poca estona s'hi pot estar a dalt, el vent ens fueteja el rostre, les mans es refreden i les caputxes volen al caprici de la ventada. Ens fem la foto de rigor i baixem corrent. Bé, corrent no! Que el terreny pedregós és una relliscada segura i els genolls han d'aguantar uns quants dies!

Tornem tots satisfets d'haver aconseguit l'objectiu, ben colrats de sol! Ha estat un bon comiat de l'illa nord. 

L'embarcament en el ferri ens portarà a l'illa sud creuant l'estret de Cook. 

Abans, una parada obligada a la ciutat de Wellington, la capital del país, amb els seus gratacels de cara el mar embravit i les cases, moltes d'elles imitant casetes angleses, amb els murs pintats de grafitis en el que vol ser un art de carrer. El museu fantàstic on aprenem natura i cultura maori i un simulacre de catàstrofe que ens fa desallotjar el recinte sense saber massa què passa i un cel cada vegada més rúfol.

La travessia del ferri és tranquil·la i ens predisposa a conèixer una altra part d'aquest país llunyà. Ens esperen muntanyes, boscos,  kiwis, musclos verds,  Sauvignon blanc i partits de rugbi.