Nova Zelanda, illa nord (I)

Nova Zelanda, un país compost per dues illes, allà, a l'altra punta de món. Dues illes separades per un estret, estret de Cook, l'home que s'hi va passejar i al que van dedicar un estret i un pic, el més alt de Nova Zelanda. Un país als antípodes del nostre, el punt més lluny on es pot anar en referència a Catalunya. I, tanmateix, un país, amb moltes coses, ben semblant al nostre, el món dit occidental.

El que em va impressionar més, d'entrada, va ser la idea d'estar lluny, molt lluny de casa i del món conegut (fins i tot més lluny que a la Patagònia!), arribar i no veure a simple vista cap diferència tot i estar, presumiblement, "cap per avall". Ciutats, gratacels, gent corrent, cotxes i alguna caravana, botigues i forma de vida que no difereix de la nostra. No sé ben bé per què t'imagines que vas a un lloc desconegut. Això és el que devien sentir els exploradors anglesos quan hi van arribar; però es van cuidar ben bé prou de dominar les terres i "imposar" la seva civilització, construir cases a imatge del seu país i formes de vida i costums semblants que perduressin al llarg dels segles. Avui, seria difícil d'explorar mons desconeguts per trobar quelcom genuí.

Però, heu-nos aquí, un grup de vint persones més el guia australià, el Marc, una bellíssima persona, disposats a conquerir i aconseguir els seus somnis. Uns viatgers, uns rodamons, uns turistes, no pas uns exploradors en terres verges.

I comencem el nostre projecte a l'illa nord de Nova Zelanda: dos granadins, onze bascos i set catalans, un d'ells, de la tribu dels tuaregs.

Auckland és la primera ciutat que ens acull; l'antiga capital. Una ciutat d'edificis mal girbats, amb la seva torre de comunicacions omnipresent, Terra que va rebre els maoris cap al 1350 i que, devastada per les guerres tribals i les epidèmies va romandre desèrtica fins a l'arribada dels colons europeus el 1840. El descobriment d'or a la regió i la producció agrícola li van donar una certa rellevància. Avui en dia, la barreja d'habitants europeus, maoris, polinesis i asiàtics confereix a la ciutat un aire cosmopolita, Auckland és la torre, l'estació del ferri, l'Albert Park amb uns arbres immensos preludi dels que trobarem més endavant; i el Victòria Park on els hindús, un diumenge de novembre, juguen al beisbol. Uns carrers de pujades i baixades, silenciosos en diumenge, però que reprenen tota l'activitat en dies laborables.

A partir d'Auckland iniciem el nostre itinerari. El primer que ens sorprèn és la verdor. Un tapís de gespa verda a cada revolt i una munió de vaques i bens pasturant. Acostumats a la nostra sequera persistent, ens admira el paisatge amb els colors del verd. Ens admira sobretot a nosaltres, els catalans, que els bascos estan més acostumats a tots els colors del verd i mentalment anem cantussejant la cançó del Raimon sobre el País Basc.

La primera estada és a Paihia, en direcció nord per la costa Hibiscus. A Paihia, segons la mitologia maori, les ànimes dels morts comencen el seu viatge cap al més enllà. Visitem Waitangi Treatry Grounds per veure la casa on es va signar el 1840 el Tractat entre la Corona Britànica i el poble Indígena. Un tractat amb defensors i detractors (sobretot entre els maoris que veieren perillar el seu futur com a poble). El Consell dels maoris ens rep  a la Gran Seu del Consell maori, oferint-nos les seves armes i demostrant-nos la seva força amb la llengua fora; repte que, com a convidats de pau, acceptem i assistim a l'espectacle de cants i danses que ens ofereixen. Fora, damunt la gespa i al costat del mar que han navegat durant segles, onegen les banderes britànica, neozelandesa i maori. Un mar que han navegat amb les seves embarcacions fetes de fusta delicadament treballades, contra tempestes i en mar pla.

Agafem forces amb un menjar no gaire neozelandès: un fish and chips ben anglès, acompanyat d'una beer. 

Una cosa que ens agrada veure i viure, recordant els nostres temps d'estudiants de geografia, és el mar de Tasmània. Segons el Marc, mal anomenat mar de Tasmània, perquè, de fet, el nom veritable, és el mar de Tasman. Segons sembla, només els que hem estudiat a l'estat espanyol en diem mar de Tasmània, i això l'exaspera! 

Una caminada de tarda ens porta per un caminoi molt agradable fins les Haruru Falls, seguint el riu Waitangi. No són unes grans cascades, però l'aigua baixa amb una força impressionant i el corriol entre falgueres val ben bé la pena.

I seguint el camí del nord, fem una parada amb passeig pel Waipoua Forest, l'extensió d'arbre "kauri" autòctona més àmplia. Déu dels cels, quin bosc! El sol malda per sortir entre les branques d'aquests arbres gegantins i arribar al sotabosc. Les falgueres s'alcen més amunt dels nostres caps; tot és verdor. I els kauris ens mostren el seu esplendor d'unes branques majestuoses, d'uns troncs centenaris, d'unes arrels prominents i de petites plantes que van rebrotant entre el tronc i les branques. Una meravella! Una passejada entre el bosc tranquil·la i plaent, sense presses, per anar assaborint el "bosc del senyor dels anells", que cadascú porta dins seu. Aquí ens trobem amb Tane Mahuta, el kauri més gran del país, amb uns dos mil anys i una mida de 18 metres fins a la primera branca, el que li ha donat el nom del "Senyor del Bosc"; també hi trobem Et Matua Ngahere, el pare del bosc, d'una antiguitat entre dos mil cinc-cents i tres mil anys. Esperem que en durin uns quants més! Tot i que, si fem cas de la societat neozelandesa, és molt possible que ho aconsegueixin, zelosos com estan de l'ecologia i la conservació del seu país.

Russell és el primer port marítim del país i el primer assentament europeu. En una tarda grisa, de fort vent, visitem l'església més antiga i diversos edificis històrics, en un paratge ben bé d'urbanització anglesa, on trobem la gent, de festa, ben aposentada dins els bars i restaurants que deuen estar ben calents. Nosaltres ens atrevim a pujar fins el mirador de la badia tot plantant cara a quatre roines de pluja que cauen i a un vent que malda per tombar-nos,

Des de Paihia, un creuer ens porta, durant quatre hores, pel Bay Islands, per un mar solcat de dofins perseguint i jugant amb el vaixell. Parem a Urupukapuka per fer una passejada entre la gespa verda i el ramat d'ovelles i veure la costa suau i accidentada amb velers descansant a les seves aigües plàcides. De retorn, la roca foradada i els esculls ens fan pensar en la nostra costa bastant més poblada, per desgràcia, que aquesta.

I tornem a Auckland per pujar a la torre i visitar el museu maori, excel·lent, i veure la ciutat des del Mont Edèn, un volcà amb el cràter ben verd i les vistes a la ciutat; una ciutat que ens ha acollit després d'hores de vol, que ens ha ofert el màxim d'ella mateixa i de la que ens acomiadem per continuar la nostra ruta cap al sud.