Ja comença a ser una tradició celebrar Nadal tots plegats. Una caminada que ens permet retrobar-nos a finals de desembre, que ens permet sentir-nos integrants d'un grup compartint l'estimació a la muntanya.
I tant se val que sigui una caminada llarga o curta o fàcil o mitjana o difícil. L'objectiu és el de poder compartir la companyonia, xerrar amb tothom, cantar i riure i acabar el dia més alegres, més a prop els uns dels altres, amb aquella felicitat que dóna la natura i l'amistat.
Això és el que tenim clar la gent del grup de dijous del CEC, que ja fa uns quants anys que aprofitem aquestes diades per a celebrar-les de la millor manera que sabem fer: caminant.
I aquesta vegada hem pujat i travessat el Cul de la Portadora. Cul de la Portadora? On és això, amb aquest nom una mica escatològic?
Doncs, una petita serra per sobre de Monistrol de
Montserrat, davant per davant de la muntanya serrada i santa. Molts l'hem vist quan som a la creu de Sant Miquel, pocs sabiem com es deia. Ara ho hem conegut.
Un tros de corriol GR que surt de l'estació dels ferrocarrils catalans ens puja fins una pista ample i polsosa, evidència de poca pluja, que va carenejant la serralada amb alts i baixos a cops pronunciats. Davant nostre, sempre present, Montserrat. Es destaca de seguida el monestir de Sant Benet a mitja muntanya amb el seu campanar altiu. Les antenes de Sant Jeroni han ocupat l'espai.
Des de l'Hostal de la Creu, avui completament derruït, exponent d'aquells temps de 
traginers que anaven amunt i avall per camins de carro, de Manresa a Martorell, podem contemplar la muntanya retallada amb el seu perfil característic. La cistella groga surt de l'estació de l'aeri per arribar, penjada d'un fil, fins a dalt de la muntanya; Monistrol als nostres peus.
La pista continua força aclarida de vegetació; tenim sort que avui uns núvols esclarissats tapen a estones el sol que podria haber sigut fort. La calor es deixa sentir: al desembre!
Passem pel Coll de Cabra i el camí esdevé corriol fins el Coll de la Portadora. Des d'aquí seguim la serra pel vessant del Vallès, i ens desapareix Montserrat tapat per la Portadora.
Aquestes havien estat terres de conreu i vinya i la serra que trepitgem, vista des de lluny, sembla que dóna la sensació de ser semblant a les portadores on es posava el raïm en temps de verema. Això no ho podem corroborar des d'aquí dalt, però gent de fe com som, ens ho creiem.
Deixem el corriol al Coll de les Bruixes; ara podriem seguir la pista de l'esquerra cap a Sant Salvador de les Espases, però ens decantem cap a la dreta per arribar al Pla de les Bruixes i al Tossal Rodó. Un Tossal que no es deixa trepitjar de tanta bardissa que el corona.
A l'esquerra, destacant-se entre la boirina que fa el sol, endevinem l'ermita de Sant Salvador de les Espases. A la dreta es torna a fer més present Montserrat i el monestir penjat. Ens atrevim, doncs, encara que no sigui l'hora de la
Salve, i sense voler emular els escolans, a cantar el Virolai, això sí, la primera estrofa, que tota la lletra és llarga i ens hem de reservar per cantar nadales.
Una mica decepcionats amb el tossal, encetem el caminoi de baixada. Un camí que comença bé, però que a poc a poc es va espatllant. Hi ha trams que semblen més aviat una petita torrentera, el sol força erosionat i aixaragallat ens fa anar amb prudència, que els genolls d'alguns de nosaltres ja no són el que eren i els reflexes, tampoc.
Arribem bé a baix, a l'estació de l'aeri (l'areo com dèiem abans), sense cap incidència!
Acabem de davallar fins el passeig que, venint de la Puda, segueix paral·lel al riu Llobregat. El pont de la carretera de l'aeri que travessa el riu es veu ben alt des d'aquí sota. Les obres i tubs que estan posant al camí el fan menys agradable; quasi passem de llarg sense adonar-nos de la font de l'Esquerrà, darrera els tubs i les eines de les obres.
Baixem fins a tocar de riu; unes pedres planes ens serviran
de menjador i d'escenari. La vegetació de canyes es reflecteix a les aigües manses del Llobregat. Els colors groguencs de les fulles dels arbres ja han anat desapareixent i ara queden les branques nues que s'enlairen com braços cap a la serra retallada. Uns núvols mig cendrosos s'acosten per la zona de Monistrol, però estem tan segurs que no plou, que ni en fem cas.
I com que estem alegres, ens disposem a cantar nadales
imitant a les millors corals.
El Rabadà tot sencer, amb uns quants rabadans que contesten amb veu forta i clara; Per damunt la neu, encara que potser no la veurem aquest hivern si continua aquesta temperatura, ens fa dringar els cascabells. Joia en el món ben corejat. L'àngel i els pastors, amb un Pascual com cal. I el nostre nostrat Fum, Fum, Fum.
Res a envejar d'altres corals; els cantaires fins i tot han fet cas de la directora quan els demanava participar, i sense mirar la partitura!
Jo crec, que cada any ho fem millor. El que va començar uns anys enrere, una mica innocentment, s'ha convertit en una sortida esperada i ben preparada: amb plats i gotets de paper i bosses de deixalles incloses! 
Moltes gràcies a tots els caminaires, a tots els cantaires, al lletrista, als turroners, als portadors, als enòlegs, a la directora i a les tres vocals (ai, no! que ara se'n diuen voluntàries) que ho han fet possible.
I ja només queda per dir: Un bon Nadal i unes bones festes en pau i alegria. Fins l'any que ve!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada