Nova Zelanda: illa sud (I)

Hem arribat a l'illa sud amb una maleta més al carret de l'autocar. Ara ja hi som tots! La maleta ha costat com deu dies en arribar; deu dies i unes quantes gestions i trucades no gaire agradables amb la companyia aèria, però, per fi, han entès que la persona que la necessitava, la continuava necessitant.

A l'illa sud ens rep la mateixa verdor que al nord; la verdor i el bon temps, que les pluges s'han desplaçat cap al nord, gràcies al nostre kiwi de la bona sort!

Arribem a la ciutat de Nelson, agradable amb el seu jardí botànic de ponts blancs travessant el llac, a l'estil dels jardins romàntics francesos; comerços i botigues, bars i restaurants en els seus carrers amples i quadriculats; pràcticament cap piseria.

La visita a l'Abel Tasman National Park és d'allò més planera i plaent. Des del poble de Kiateriteri agafem un vaixell turístic per seguir el parc vorejant la costa i albirant foques prenent el sol a les roques, amb les que es confonen pel color gris, i diferents aus marines. La gent puja i baixa per fer camins pel parc. Alguns de nosaltres baixen a mitja navegació, d'altres arribem fins el final i baixem a la tornada per fer la meitat que queda del camí a peu, talment féssim un passeig de ronda per la costa catalana. Des del camí, direcció Marabau, caminem al nostre ritme, amb el blau turquesa del mar, podem travessar algun rec, els pins i la vegetació ens acompanyen amb ombra en aquest dia de sol i cel clar i algun ocell es deixa fotografiar amb una mica de paciència.

Després, visitem una plantació de pomeres i kiwis en flor. Una fruita, el kiwi, que sembla que exporten per tot arreu, però que nosaltres, que pensàvem que ens n'atiparíem, trobem a faltar en els esmorzars i dinars. Sembla que tots marxin fora i els dels supermercats van tan cars com a casa nostra! Els d'aquesta plantació on ens expliquen tot el procés arriben a Tarragona! I nosaltres aquí!

Fem una incursió cap als espadats de la costa en un dia núvol i rúfol. Vaja, se'ns posa a ploure quan anàvem a visitar les peculiars Pankake Rocks; això sí que no ens ho esperàvem! Xops i regalimant aigua per tot arreu arribem a l'autocar sense atrevir-nos, molts de nosaltres a fer l'esforç de caminar sota la pluja (per un dia que plou!). Sort que sempre hi ha valents que ens representen i fan les fotos de rigor mentre d'altres estem en un bar turístic prenent una xocolata calenta (molt semblant al Cacaolat!). 

També observem una colònia de foques al Cap Foulwind, totes mandroses estirades a les roques de la platja escarpada; fins i tot alguna s'atreveix a fer-se un bany en aquest mar brau i s'enfonsa i surt entre l'escuma blanca de les ones, jugant amb l'aigua per plaer nostre. Avui és un dia tapat, el que confereix al paisatge un misteri de dies d'hivern més que de primavera.

Hokitika ens espera amb les botigues de jade, la pedra amb la que els maoris realitzen els seus penjolls tradicionals. Tendes, tendes, tendes! Estem salvats!

I arribem a un dels destins més esperats del nostre viatge, la zona del Fox Glacier. El Westland National Park, anomenat Tal Poutini en llengua maori, o sigui, el "País de les Glaceres". Una primera incursió per un bosc màgic, humit, amb arbres centenaris i el tuit cantant, aquest ocell que es deixa veure poc, però que se sent força quan canta, ens apropa al peu del que havia estat anys enrere l'acabament de la glacera del Franz Joseph Glacier. Les glaceres es van desfent i es van enretirant centímetres i metres any rere any. És el moment, doncs, d'aprofitar la visita abans no en quedi més que el record. Sobta veure la glacera a través d'unes falgueres al davant talment fossin palmeres i estiguéssim al tròpic!

De tarda, la llum deixa pas a la foscor; de matí, el sol radiant ens deixa copsar més fidelment el bosc humit, els líquens i les molses i les falgueres gegants com arbres, fins el mirador de la glacera Franz Joseph.

Tots els paisatges de la zona són espectaculars: el bosc de Weheka, humit i frondós, Thunder Creek, amb cascades rajant per totes les parets muntanyoses, el riu blau turquesa i la passejada fins a Blue Rocks, la volta al llac Matheson amb una vegetació on predomina l'anomenada "flax", la planta de la que en fan fils i vestits. Unes caminades fetes amb calma per assaborir i emportar-se'n cap a casa una mica d'aquest país on tot és natura: terra, animals i flora. I els llacs, reflex de plata de les muntanyes i el cel blau.

I arriba el moment esperat de pujar en un helicòpter que ens fa una volta per sobre les geleres i ens deixa una estona sobre el mantell blanc per a gaudi de tots i totes. Moment màgic, també, veient la cresta de les muntanyes nevades i al fons la vall amb el riu que baixa amb les aigües braves del gel que es desfà, d'un color blanc lletós primer que es confon amb el gris de les roques de la gelera que ja s'ha anat solidificant. Més enllà, el verd dels prats i els puntets diminuts dels bens pasturant.

Ens sap greu deixar el Fox Glacier, però continuem el viatge passant cascades i rius d'aigües cristal·lines, travessant les grans muntanyes dels Alps neozelandesos per la zona del Mont Aspiring National Park. Fins a arribar a l'altiplà amb els immensos llacs de Wanaka i Havea que es troben formant part de valls glacials formades durant l'última edat de gel i alimentades pel riu Hunter. Una meravella de paisatge fins Queentown, un dels pobles més turístics de la zona i dels que hem passat fins ara.

Queenstow està situat en un entrant de terra en el llac Wakatipu. Zona d'excel·lència per practicar esports d'aventura, com el "puenting" del que som observadors. Sí, només observadors d'aquests joves que es pengen cap per avall del pont, ben agafats i fermats, això sí, però d'una destresa que, si més no jo, ja no em puc ensenyorir (no soc com la meva neboda, jo!).

Queenstown són tendes (per sort i gaudi de compradores que portem!), cistelles penjades fins a un mirador per sobre la ciutat per veure'n tota la seva extensió, carrers entre gent i més gent, hamburgueseria famosa, passeig al voltant del llac i vaixell de vapor històric. Tot això junt fa de la ciutat, la ciutat més turística pels neozelandesos.

El vaixell de vapor, "La dama del llac" fa més de cent anys que fa servei. Fou construït el 1912 com a vaixell de passatgers i es va utilitzar com a part de la xarxa de ferrocarrils de Nova Zelanda. 

La història del llac és una història de desig i venjança. El gegant Matau entrà d'esquitllentes una nit en una casa i va raptar una donzella, Manata. L'amant de Manat, Matakauri, va seguir al gegant que volia escapar i va descobrir que la donzella estava lligada amb una corda irrompible. Les llàgrimes del seu amarg  plor desferen la corda i els dos amants es van escapar. Després, Matakauri va encendre en foc al gegant que, despertant-se en agonia, i mentre el foc el devorava cada cop més, es va enfonsar en el terra. Les seves cames van deixar un forat, el foc desfeia la neu de les muntanyes i l'aigua entrava al forat. L'únic que va quedar va ser el cor del gegant, que encara batega sota les aigües i provoca el misteriós pujar i baixar de les aigües del llac al compàs del ritme
cardíac del gegant.

No em digueu que no és maca la història!