Nova Zelanda, illa sud (iII)

Aquest matí marxem de Queenstown travessant grans extensions de granges d'ovelles i cérvols fins a arribar a Et Anau, a la vora del llac del mateix nom. Ens dirigim, tot seguit, cap a Fjordland National Park amb paratges d'una gran bellesa; ens endinsem a la vall de Hollyford amb cascades que baixen per aquestes muntanyes rocoses, grises, on destaquen fils d'aigua regalimant per tot arreu i prenent un to platejat sobre la roca humida. Les boires cobreixen i destapen els cims mig nevats. I en un pàrquing de la carretera correm tots darrere d'una parella de kaes, una espècie de lloro alpí neozelandès, gran i de vius colors quan aixeca el vol, que es passegen per l'asfalt i per sobre els cotxes tot buscant menjar atrets pel soroll de les bosses de plàstic. Una atracció inesperada!

Arribem a Milford Sound per fer un mos ràpid i pujar en un vaixell que ens passeja pel fiord, fins a mar obert, per retornar enmig de penya-segats i barrancs profunds i alguna cascada amb gran devessall d'aigua. L'aire és fred i el vent bufa en aquest lloc una mica inhòspit, però anem ben abrigats i estem a coberta admirant el paisatge.

Prosseguim el viatge  per la zona agrícola de Southland i el poble de Gore. Una zona verda, de muntanyes suaus pintades de groc per la ginesta borda, bens i més bens, vaques i més vaques. Arribem a Dunedin amb pluja. Dunedin situat a la península d'Otago, agafa el nom del poble escocès de l'illa britànica; el nom i els costums i la vestimenta de faldilles de quadres i llana de les ovelles. 

Aquí, esperàvem amb il·lusió poder fer un recorregut en tren en un viatge turístic per la vall i la gola Taieri, però no hem estat de sort. El tren, en aquesta època, només surt un diumenge al mes i falten encara dos dies per arribar al diumenge. Quina llàstima! Així i tot, visitem l'estació, que val la pena i una exposició de pintures d'artistes locals.

Amb un fort vent que ens tomba a nosaltres i a les gavines "assegudes" a les roques plantant cara a aquesta ventada (que no se'n pot dir pas, airet), esperem pacientment que es faci una mica fosc per veure com arriben, a tongades i en grups agermanats els pingüins blaus. Els pingüins més petits de l'espècie, que habiten per Austràlia i per aquestes terres i mars. Arriben de nit per dirigir-se als seus caus, tot espolsant-se l'aigua, fent-se la manicura, mirant-nos ben atents a nosaltres, pingüins estranys, caminant amb aquella gràcia que els caracteritza, seguint un ritme compassat. Una fornada, dues, tres…, i unes quantes! Fins que els humans ens comencem a gelar de fred i el vent ens va fuetejant. Però, l'espectacle s'ho val! En la fosca, prenen un color entre grisós i blavós, amb la pitrera blanca. Es miren entre ells, sembla que es donin la bona nit i uns cap a la dreta, altres cap a l'esquerra cadascú al seu corral, No et canses de mirar-los! Arriba un moment que el fred pot més que l'emoció de veure'ls trescar i saltar pel turonet un cop sortits de l'aigua i, amb la il·lusió encara als ulls, ens entaforem en l'escalfor de l'autocar per anar, nosaltres també, al nostre cau.

Finalment fem la darrera part del viatge. Passem per la platja per veure els Moeraki Boulders, unes curioses formacions de pedra, rodones com pilotes deixades a l'aigua i la sorra. Dinem al poble de Oamaru d'edificis neoclàssics de temps Victorians, els antics magatzems del port històric i les escultures trencadores d'un artista local. Ens endinsem a la vall del riu Waitaki amb les seves preses d'energia hidroelèctrica; pugem a l'altiplà i continuem pel llac Ruataniwha fins a arribar a Twizel. Noms dificils de dir i d'escriure que ens retornaran, un cop a casa, a llocs de somni.

El Mont Cook National Park, Aoraki en llengua maori, ens rep en un dia clar sense gaires núvols. Un dia magnífic per fer la caminada al Tasman Glacier i el Mueller Glacier. El Mont Cook, de 3724 metres d'altura, és el cim més alt de la carena muntanyenca que recorre tota la costa occidental de l'illa sud, Una regió amb una llarga història d'alpinisme. És aquí on Sir Edmund Hillary es va preparar abans d'escalar l'Everest.

Nosaltres, més modestos, ens arribem fins la glacera per un camí força transitat de gent de tots colors i races, bàsicament orientals, travessant ponts penjats que es mouen i no et deixen fer gaires fotos, baixant a les aigües lletoses d'un blau especial d'una gelera molt negra, que sembla coberta de sutge. Amb alguns trossos de gel, icebergs no gaire grossos, navegant pel llac que forma el desgel. El Cook sempre present en tot el camí, blanc immaculat destacant sobre el negre de les roques i el verd dels arbres i la vegetació.

No només ell, digne sentinella del lloc, també el Mont Mueller es retalla en el cel blau. El vent que fa a les alçades li lleva la neu i forma una boirina que ens enamora des de baix. Aquesta darrera caminada ens deixa un bon regust d'aquest país de tants contrastos, abans d'arribar a Christchurch. 

Des del llac Tekapo donem la darrera ullada a la carena de muntanyes i ens acomiadem de la neu, de l'aigua transparent i d'un país que ens ha acollit tan bé! Tot plegat, un jardí. Cada cosa al seu lloc i un lloc per a cada cosa. Netedat per tot on hem passat, fins i tot pels vorals de les carreteres, sense res que desentoni gaire. Un plaer de viatge!

El grup de granadins, bascos, catalans i australià hem compartit uns dies magnífics, en una harmonia de bona companyonia; uns viatgers amb els que retornaríem o aniríem a qualsevol altra destinació.

A tots i totes moltes gràcies i que el kiwi i la bona ventura us acompanyin.

A reveure!