Divendres Sant a Barcelona

 Recordo les setmanes santes a Cal Julià i a Timoneda i algunes amb un viatge els primers dies de la setmana —que sempre he fet el calendari escolar, jo!— per no trobar tanta gent pels llocs. Aquest any, he canviat de mètode i la santa la faré a partir del 24 d'abril, una setmana a la Vall d'Àssua i ara a casa! Això és l'avantatge que té poder decidir sense donar explicacions a la "feina" i poder marxar els dies que la gent treballa.

Però quedar-se a la ciutat no és, per a mi, un càstig, ni una pena, ni un avorriment, ni res que se li assembli!

Avui, Divendres Sant, he agafat la bici i la màquina de fotos i he anat cap a Barcelona passant pel delta del Besòs, pel Fòrum i la Diagonal fins les Glòries barcelonines, que amb bici no contamines ni fas enfadar l'alcaldessa de la capital!, i, per descomptat, t'estalvies les cues d'entrada, encara que un Divendres Sant la gent de la capital ja és fora i els de "comarques" podem entrar sense molestar!

Un goig anar-se parant. A primera hora el passeig de Badalona encara no és massa ple de gent. El batent de les ones encara bramula amb força i els corredors de diumenge encara són pocs. M'arribo, com sempre que vaig cap al sud, a l'antiga fàbrica Bòrax; ara els pisos nous ja són acabats, però el meu goig encara consisteix a fer botifarra quan hi passo pel davant. Grisos, han quedat ben grisos: I recordo els temps de l'empresa química que tants maldecaps va portar cap a casa. Sempre penso amb l'Estapé i el Guti, i el Rodri i el Garcia, que tantes vegades m'havia arreglat el cotxe, el sindicalista Hidalgo i l'home del bar sempre agraït a la "Senyora Montserrat" i, quan veig la palmera que em serveix de referència, tinc un record pel senyor Duran i la torre on vivia, avui desapareguda com han desaparegut els maldecaps i la gent que hi va esmerçar els millors anys de la seva vida.

Travesso les xemeneies de la FECSA pel cantó del mar, amb les ones espetegant contra l'escullera i formant un bassal que arriba fins la fàbrica i paro al Besòs, a Sant Adrià, amb la desembocadura de canyissars que sembla que estiguis en un altre paratge.

Passo per darrere l'ENHER cap al Fòrum i em vaig fent fotos pels voltants de les Glòries tot seguint els carrers del poble Nou, l'antic Camp de la Bota, i els gratacels moderns que han pres el lloc a les barraques vora mar. Un plafó recorda els afusellats al Camp i encara hi descobreixo un Fornaguera del que no en tinc notícies. Igual una nova "amiga" del Facebook me'n pot dir quelcom, que no en som gaires els Fornaguera i tots cosins o parents.

Sóc persona de muntanya, de camp, de prats florits, de pobles deshabitats, de gorgs i de rius pirinencs. Així i tot, m'agrada fer fotografies als gratacels moderns, a una arquitectura futurista, als edificis amb finestrals que deixen passar els reflexos del sol i que et retornen els rèflexs dels edificis del davant. Els trobo fotogènics. I m'encanten! Els edificis que vas descobrint pedalant per la Diagonal i el Poble Nou, ben nou, pels carrers de Badajoz i voltants on me n'adono de les noves seus de les universitats i de racons desconeguts. La càmera enfocada cap al cel. Els edificis amb finestrals vidriats reflectint el que tenen al davant i quedant al darrere dels arbres i les branques que ja broten amb fulles noves i que semblen unes artèries celestials. Les cantonades, les fotos esbiaixades, el detall d'una finestra oberta en un conjunt tancat, les ganes d'arribar a conquerir l'univers, la vista enlaire, el sol entre les branques..., i, a sota, la gent passejant amb els gossos o els cotxets, o anant amb patinet; el tramvia, de tant en tant. Parcs i carrers amples, ben diferents de la ciutat vella.

Tota una descoberta en un dia de festa calorós i assolellat.

El retorn seguint les vies del tramvia fins a Sant Adrià i la travessa pel passeig de Badalona ara ja amb massa gent. Les ones encara batents sobre l'escullera, els vaixells i els iots bressolant-se al port (les barques de pescadors qui sap on són!), la mar una mica moguda, i el mono amb l'ampolla sempre al mateix lloc... Pel carrer Santa Maria torno a casa amb un bon record. 

Ja veieu si és senzilla la felicitat! Una bici i uns pedals, una màquina de fotografiar... i he gaudit d'aquest matí com si hagués estat a Cal Julià. De fet, no em costa gaire fruir d'una activitat! Crec que, el millor, és posar-hi voluntat, admirar les coses senzilles i adaptar-se als temps i als dies que toca viure.

Tinc pendent fer la mateixa sortida al caient de la tarda; al capvespre quan el sol va a la posta i deixa una rastellera de cel rosat, amb les primeres llums reflectides als edificis. Càmera i trípode i calma i acomiadament del dia. Ho deixarem per més endavant, quan la lluna surti més d'hora i la negra nit vingui més aviat!