Bauma de Can Solà

Comencem el setembre i comencem el curs i les excursions amb els amics de muntanya.

Tot i la calor que encara fa, ens atrevim a fer una sortida a un lloc força desconegut per a tots nosaltres tot i ser un lloc proper. La nit passada ens ha donat un ensurt amb els llamps i trons que han descarregat a la zona de Barcelona, però avui s'ha aixecat un dia clar i net per donar-nos la possibilitat del retrobament esperat. La sortida és una matinal planera però no per això minvada d'encant i de llocs interessants. Qui ens ho havia de dir que des de la benzinera El Bruc podíem trobar una església, un poble, un pont i una bauma grandiosa.

La retrobada ha estat la dels amics que han deixat passar un estiu pel mig i que s'han d'explicar les vacances, els viatges, les sortides o les activitats fetes encara que no s'hagi marxat de casa, amb il·lusió, talment els i les alumnes ho faran la setmana vinent a totes les escoles i instituts de Catalunya.

Hem iniciat, doncs, la caminada a partir de la benzinera que hi ha a la sortida del túnel del Bruc en direcció Barcelona. Una pista primer i un caminoi després ens han permès accedir a l'església romànica de Sant Miquel de Vilaclara. Derruïda en la seva major part, conserva encara l'absis entre matolls, argelagues i esbarzers. Sant Miquel és una obra protegida com a bé cultural d'interès local. L'absis amb arcuacions llombardes separades per pilastres i una petita finestra; a l'interior i sota l'absis hi ha un cup. Era la capella d'un grup de masies situades damunt d'un turó, envoltades de bosc de pins, conegudes per Can Cuixa, actualment enderrocades i conquerides per la vegetació, en un entorn que res fa pensar en la carretera de via ràpida que enllaça El Bruc amb Igualada o Barcelona. Ja existia el 1077, quan el bescompte Udalard, senyor del Castell de la Guàrdia la cedí al monestir de Sant Cugat. El 1727 deixà d'utilitzar-se com a capella i al 1757 fou abandonada definitivament (recollit de Viquipèdia) Un balcó des d'on es domina Montserrat, amb les punxes de la zona de Can Massana; un Montserrat que encara protegeix els voltants i les passes dels vianants.

De tornada a la pista, seguim fins a trobar un pont de pedra. No un pont fet per l'home, ans un pont fet per la natura. Un gran roc erosionat per sota i pels costats, fa de pont entre una vegetació espessa de garric, bruc, heura, arítjol, galzeran i alzines. Una obra fantàstica de l'erosió que permet traspassar fins l'altra banda del camí.

Tot continuant per un corriol farcit de bolets, no pas de rovellons, arribem a la Bauma de Can Solà, una altra construcció de la natura. Una pedra enorme ens ofereix un refugi ombrívol, amb un possible rierol quan és moment de tempesta, però avui sec. El lloc ens transporta a tots, al temps de la prehistòria i ens fa venir ganes de cantar. Sota la batuta del director improvisat, recordem aquell personatge d'allà l'Etiòpia que tenia una gran barba i li deien Barbabum, Baaaaaaar-baaaaaa-bum, barbabum barbabum, barbabum...

Ens fem la foto oficial de conjunt com a homes i dones de Cromanyó i, satisfets dels cants, retornem pel mateix camí cap a El Bruc.

Uns marxen a dinar a casa, d'altres ens hi quedem de grat per acabar de completar la matinal amb un dinar molt correcte.