"Les aigües del riu estan tenyides d'un matís color de safrà malaltís, i no flueixen cap al mar, sinó que palpiten per sempre sota l'ull purpuri del sol, amb un moviment tumultuós i convulsiu. Al llarg de moltes milles, a banda i banda del llacorós jaç del riu, s'estén un pàl·lid desert de gegantins nenúfars.
Sospiren entre si en aquesta solitud i aixequen cap al cel els seus
llargs i pàl·lids colls, mentre inclinen a un costat i un altre els seus
caps sempre vius. I un rumor indistint s'aixeca d'ells, com el córrer de l'aigua subterrània. I sospiren entre si. 
Llavors em vaig enfellonir i vaig maleir, amb la maledicció del silenci, el riu i els nenúfars i el vent i el boscatge i el cel i el tro i els sospirs dels nenúfars.
I van quedar maleïts i van callar. I la lluna va cessar de grimpar cap
al cel, i el tro va morir, i el raig no va tenir ja llum, i els núvols
es van suspendre immòbils, i les aigües van baixar al seu nivell i es
van estacionar, i els arbres van deixar de balancejar-se, i els nenúfars
ja no van sospirar i no es va sentir més el murmuri que naixia d'ells,
ni la menor ombra de so en tot el vast desert il·limitat. I vaig mirar
els caràcters de la roca, i havien canviat; i els caràcters deien:
SILENCI."
Del Conte:
Silenci, d'Edgar Allan Poe
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada