CRETA

Creta és per davant de tot història. Palaus i runes de la civilització minoica, llegendes i mites de déus, laberints i raptes. El tros de terra on reposa Zeus. Creta és cultura.

Creta és també paisatge, oliveres, mar blau turquesa transparent, muntanyes fins i tot nevades, pobles petits amb carrerons per a passejar-hi amb calma, una illa que es troba en un creuament de camins entre l'orient i l'occident, entre el passat i el futur; Creta és Grècia, amb cels blaus aire net i llum, molta llum.

Creta és, i d'això n'estan molt orgullosos els cretencs, el naixement i el bressol d'Europa; Creta és esperança malgrat les dificultats del mon modern.

Creta és religió ortodoxa present en cada poble i en cada persona, però també l'exemple que poden conviure mesquites i esglésies i cultes diferents.

Uns dies a Creta ens donen la perspectiva de segles i segles d'història de la humanitat. El lloc on te n'adones que vens de lluny, on descobreixes que l'home, com a gènere humanoide, pot arribar a fer i pensar per si mateix i en bé dels altres. On saps que tot està ja descobert i que, si més no dóna la sensació, que potser en temps dels nostres avant-passats es tenia en compte la mesura humana.

L'arribada a Creta es fa per Iràklio, capital de l'illa. Els carrers bullen de gent i els cafès estan plens. És una ciutat que no ha pogut conservar el nucli històric a rel dels terratrèmols que l'han sacsejada i de les conquestes de pobles que hi van posar els peus: els otomans, els fenicis, els turcs, els venecians..., si be cada un d'ells hi ha deixat la seva empremta i ha fet dels cretencs el que són.

Iràklio és el Museu arqueològic guardant els tresors de la cultura minoica. Senzillament fantàstic! La finesa de la seva ceràmica reflectida en gerres, càntirs, atuells diferents, tasses de cafè i estatuetes, ens deixa, certament, bocabadats. I les joies d'or, les capsetes de perfums i tot allò quotidià que s'ha trobat als palaus i a les necròpolis.

Des d'Iràklio ens podem arribar fins al Palau de Knosos, excavat en gran part i per acabar d'excavar en molta part. Knosos era una ciutat gran amb les cases, el palau, els magatzems..., fundada per Minos que la va transformar en la seva residència. Fou habitada des del V mil·lenni aC sent el palau més important de l'illa amb una extensió d'uns vint-i-un metres quadrats. Aquí regnà el rei Minos que va encarregar construir un laberint a Dédalos, on el minotaure, meitat home i meitat toro quedaria atrapat per sempre. El rei Minos oferia a l'home toro vides humanes com a sacrifici, però l'heroi Teseo mata a la bestia i aconsegueix sortir del laberint gràcies a l'ajuda de la deessa Ariadna i el seu fil màgic.
A pocs quilòmetres d'Iràklio, descansant en el vessant d'una muntanya que dóna a la costa, hi trobem Gournia, la ciutat minoica millor conservada i poc visitada. Realment, érem els únics passejants entre els murs de les cases i vam poder gaudir plàcidament amb les explicacions de la nostra guia, la Despina, i l'arqueòloga que ens acompanya en aquest viatge, la Núria R.
El nom de les excavacions el rep de les petites cisternes que es troben al costat de cada casa i que servien per a donar l'aliment als animals domèstics, les "gournies", aquí molt presents. La seva ocupació es remunta a l'any 3000 aC, però les restes que hi podem veure fan referència al 1500 aC. Una visita del tot recomanable!
Si agafem un vaixell des d'Elounda ens podem acostar a l'illa d'Spinalonga. Una antiga fortalesa veneciana i una de les obres d'enginyeria militar més aconseguides. Avui completament derruïda i deshabitada, va servir de defensa de la costa cretenca cap allà el segle XVI i, més tard, d'Hospital de leprosos.
Avui podem recórrer els seus carrers entre herbes i flors de primavera que li confereixen una àuria misteriosa i podem endevinar la vida dels militars confinats a l'illa i dels malalts que, probablement, veurien acabar les seves vides.
Tot retornant cap a l'hotel, mereix una parada la visita a un poble amb encant: Agios Nikolaus. Els iots reposen a l'aigua cristal·lina, el mar comunica amb un llac d'aigua dolça i els cafès estan, avui, tranquils. Ens imaginem el poble en ple mes d'agost; no és difícil preveure que no deus poder seure a cap terrassa!
Màlia, és un altra dels jaciments arqueològics que mereix una visita. En el sol de tarda fa de bo passejar-s'hi i descobrir el palau on es va trobar una de les joies més maques de l'antiguitat: el penjoll de l'abella d'or de Màlia. Cal vigilar el terreny irregular que trepitgem que ens ha valgut un petit ensurt d'una companya, però les ànsies de conèixer i admirar aquesta cultura ens porten a continuar endavant entremig d'àmfores i escales i pedres que, malgrat la vida aturada que traspuen, encara poden fer germinar les roselles.
Gortina ens rep per ensenyar-nos les seves lleis. En una plataforma geogràfica, amb un teatre i enmig de columnes, les lleis de Gortina són un codi dels més extensos que es coneixen de l'antiguitat. Es tracta d'una compilació de lleis disperses que ens parlen de lleis antigues sobre la família, els ciutadans lliures, els esclaus domèstics i els serfs: els vincles, les garanties, les herències i els canvis socials ja redactats al segle V aC.
Constatem, doncs, que som hereus d'aquestes cultures i civilitzacions que van viure segles i segles abans que nosaltres!

Queden també en peu les runes de la Basílica de Sant Titus, aquell apòstol al que anaven dedicades les cartes apostòliques que escrivia Sant Pau i que llegim encara avui en dia.
Diu Joan Amades que a Catalunya, Titus era patró dels menuts i desnerits. Era tan petit que vivia sota una cadira, resultant l'espai que hi havia entre les quatre potes prou gran per a ell, com indicava la dita: "Valga'm sant Aleix sota l'escala i sant Tet (Titus) sota la cadira".
Festos és grandiós. Fou un dels principals centres de la civilització minoica i la més rica i poderosa ciutat del sud de Creta. Festos, fill d'Heracli, va emigrar a Creta i fundà la ciutat. És aquí on es va trobar el Disc de Festos que està exposat al Museu Arqueològic d'Iraklio. Una inscripció de "segells jeroglífics" en una successió espiral cap al centre del disc que continua sent un misteri per als arqueòlegs.
L'escriptura de la cultura minoica es divideix en Lineal A, una primera època, i Lineal B. Tanmateix, alguns signes del disc, similars als signes de l'escriptura lineal que s'ha trobat en tauletes de fang, el situa, segons els experts, com una obra no minoica si no anterior, a l'obra d'un poble ciclàdic i a finals de l'edat del bronze.
Tenim un merescut descans de tanta història a Matala, poble hipi dels anys seixanta i setanta que ens ofereix les seves aigües blau turquesa, el peix, el sol, la platja encara deserta de turistes i les coves prehistòriques on hi van viure fins no fa gaire els mateixos hipis i que, ja des de temps remots, servien de sepultura excavada a la roca. És fascinant una volta pel lloc, pujar i entrar a les coves, vigilant, això si, els nostres passos.
Per una moment deixem els minoics i entrem al cristianisme ortodox visitant el Monestir d'Arkadi a vint quilòmetres de Rethmino. Aquest monestir es troba a la muntanya sagrada d'Ida on, segons la mitologia, Zeus es va criar. Va ser construït en època veneciana, destruït pels turcs i reconstruït posteriorment.

Es va convertir en el símbol de la llibertat i el sacrifici cretenc en temps de l'assetjament de les tropes otomanes quan quinze mil turcs i trenta canons van acabar amb 964 "rebels" en el seu interior. Homes i dones amb els seus fills van resistir, però els turcs van escometre amb tots els que es trobaven per davant. Finalment, les dones i infants van preferir fer esclatar el polvorí abans que rendir-se als seus invasors. El monestir és avui un santuari nacional en honor a la resistència de Creta, i cada 8 de novembre s'hi commemora la tragèdia.
Però, retornem als nostres amics minoics.
La necropolis minoica d'Armeni. El jaciment ubicat a les proximitats del poble d'Armeni. Va començar a excavar-se el 1969, però encara s'hi fan treballs. Se'ns apareix com un terreny foradat, com un formatge, però interessantíssim. Forats de varis metres de profunditat de parets llises, de túnels que van a parar a cambres mortuòries on es dipositaven els cadàvers. Hi ha unes dues-centes tombes i en queden per descobrir!
Les necròpolis, els morts, ens ajuden a entendre la vida. A partir del seu estudi podem saber què menjaven, amb quins animals convivien, quines plantes cultivaven, com vestien; podem saber com eren, com vivien i les causes de la mort.
Rethmino és un poble important de la costa nord de Creta, bulliciós, a redós de les muntanyes per la part del sud i del mar que l'uneix amb la península grega. Els carrerons atapeïts de restaurants i terrasses, de cases venecianes i turques, exponents de les diferents civilitzacions que han ocupat l'illa. Una volta pels carrers ens obliga a mirar amunt per a veure millor la construcció de les cases. Al mig del poble el minaret de la mesquita, la font veneciana i el far dels navegants.
La nostra darrera destinació és Hanià, o Chanià, pronunciada amb una h suau i aspirada. Va ser durant poc temps la capital de l'illa i avui és un poble turístic per excel·lència. La serralada de les Muntanyes Blanques, encara colgades de neu, amb unes alçades que sobrepassen els dos mil metres, la guarden dels vents otomans. Els carrers són un laberint de cafeteries i restaurants, de tendes de moda que ens recorden Cadaqués, de gent deambulant amb placidesa, com nosaltres que ens anem embadocant a cada cantonada, a cada joieria, a cada tenda "xic" i a cada basar d'esponges.
Tot i així cal també deixar temps per fer alguna visita: al Museu Arqueològic i al Museu Marítim, per acabar d'entendre la vida del passat, dels minoics que hi van deixar tantes petjades i la vida del futur, dels navegants que busquen nous horitzons.
Una visita al Monestir de Chrissopigi ens fa entreveure la qualitat humana de les monges que el cuiden. Un jardí curull de flors i unes parets pintades amb icones ortodoxes de les que en son autores dins la senzillesa d'una mare abadessa que ens parla en castellà. Les monges són productores de melmelades artesanes, de sabons aromàtics, de mirra i d'icones pintades per elles, allò que els ha donat la fama.
Finalment, el Monestir d'Agia Triada situat a la península d'Akrotiri, construït per famílies venecianes i constituït com a escola teològica amb el seu màxim esplendor al segle XIX. Aquí, podem degustar l'oli de tantes oliveres com ens hem trobat, la melmelada de taronja, el vinagre i el vi de les vinyes i ens enduem el lot de productes del país que faran les delícies dels de casa.
De retorn a Hanià s'ha de copsar la posta de sol enllà del far, el cel encès i roig, la fresca de la marinada. Al vespre s'encenen els llums de les terrasses que es reflecteixen a l'aigua de la badia, el far giravolta, els restaurants ens ofereixen marisc i vi grec.
Hem descobert una civilització, hem descobert una illa que està entre l'orient i l'occident, una illa del tot grega i som conscients que ens ha quedat encara molt per descobrir, per entendre el nostre present a partir del seu passat i posar esperances de futur.
Hem navegat, hem vist quantitat d'oliveres, hem fotografiat les muntanyes nevades, hem recorregut els carrerons dels pobles actuals i ens hem entès amb els minoics. Ha estat un plaer.