divendres, 3 de maig de 2019

Castell de Boixadors

Certament un lloc poc conegut per a la majoria de nosaltres, el Castell de Boixadors. Un itinerari de primavera amb els marges florits, els camps de blat ben verds i el temps insegur fins l'últim moment.
—Nois, noies! Avui haurem d'anar lleugerets que a les quatre de la tarda comencen les pluges!
Amb aquest ànim, encetem el camí, amb sol i núvol i força xafogor. Deixem els cotxes a Sant Pere de l'Arç, un petit llogarret aprop de Calaf. La població depèn de Calonge de Segarra a la comarca de l'Anoia. L'església romànica data del 1038, petita i senzilla amb l'absis rodó i el campanar d'espadanya. No podem visitar l'interior on sembla que hi ha un retaule interessant. Per darrere de l'absis comencem el camí entremig d'una plana conreada, suau i agradable que convida al relax tot i que no ens podem entretenir gaire.
La pista va fent pujades i baixades seguint els turons que envolten aquest paisatge entre l'Anoia i la Segarra. Destaquen els camps de colze totalment vestits de groc, un groc, que, per sort, encara podem contemplar a la natura; un groc tacat per punts vermells de les roselles que hi treuen el cap i que també ens contemplen des dels marges. La ravenissa, l'herba blava i el lli ofereixen els seus colors blanc i blau. Els arbusts com la pomerola i l'arç amb les seves flors també blanques i els frares, aquesta planta paràsita que sembla uns espàrrecs més grossos i de to granat, la farigola i el romaní, acaben de conferir a la zona l'aroma de la primavera i l'alegria del caminant.
Passem per la Fortesa, un petit nucli que forma part del municipi de Sant Pere Sallavinera, a l'altiplà de Calaf. Hi destaca la casa pairal de Can Ribalta, masia restaurada al 1760 i que senyoreja els camps del voltant. Al cap de poc arribem a l'aeròdrom projectat fa un temps en aquesta zona. Les instal·lacions estan ja malmeses. Sembla que no va ser autoritzat per les autoritats del moment adduint defectes de forma en la presentació del projecte i en l'impacte ambiental. No sabem si hagués estat millor o no hagués calgut fer-lo, però d'impactes ambientals n'hem vist molts al llarg de la nostra geografia i quan han servit uns interessos determinats l'impacte no ha tingut ressò i s'ha tirat endavant. Qui sap si hagués estat un revulsiu econòmic per a la comarca o hagués estat una empresa més al servei d'uns pocs!
El que fins ara eren camps es va transformant en bosc de pins i el camí és més ombrejat. Tot i que el sol no és fort, agraïm aquesta ombra que ens permet iniciar la pujada fins el Castell de Boixadors que albirem dalt d'un turó, defensant tota la comarca.
Ja des de lluny imposa per la seva grandària, destacant-se'n la torre i l'església del costat. Es veu ben conservat i al arribar sabem que està en procés de restauració; una tanca ens priva d'entrar-hi i fer-hi un tomb. Encimbellat a 848m sobre el nivell del mar, té una posició privilegiada com a defensa i guaita de l'altiplà de Calaf, ubicat en una cruïlla de camins entre les valls del Cardener i el Segre. El dia d'avui que, cada vegada va sent més nuvolat, amb l'aspror de la pedra, li confereixen un aspecte de castell imponent i important, d'aquells mig tenebrosos que t'obliguen a pensar bé la seva conquesta.
Tot i així, el lloc és agradable i un bon espai per al descans.
Va ser declarat Bé d'Interès Cultural el 1949 i cedit a l'Ajuntament de Sant Pere de Sallavinera; des del 1971 la Diputació de Barcelona hi ha fet diverses campanyes de restauració.
Fem el camí de tornada per corriols enmig de la frondosa vegetació i per camins careners que ens permeten albirar tota la plana i els turons que s'aixequen als voltants. La pista davalla en una forta baixada per la que anem apuntalant els pals fins a travessar el que hauria estat un veritable fangar si ja hagués començat a ploure; a defecte d'aigua ens haurem d'espolsar les botes.
Arribem a Sant Pere de l'Arç sense pluja, ni un espurneig, cosa que agraïm del tot.
Parada obligatòria a Calaf, no per fer-hi el mercat, si no per acabar la jornada amb una cervesa o una clara i unes patates i encetar el camí de tornada cap a la gran ciutat. Enyorarem aquesta calma.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada