dissabte, 1 de juny de 2019

Port del Comte

Un dijous lluminós. Ens trobem tots a Solsona, aquesta capital de comarca Seu Diocesana, frontera de la Catalunya Nova i la Catalunya Vella, de carrers estrets amb portalades senyorívoles, amb una pastisseria de renom, una gent alegre que pengen un burro dalt d'un campanar per a que pugui menjar l'herba que treu el cap entre les teules i que tenen uns gegants i gegantes que són tota una família com cal. Sabeu?: el 2020 celebraran el cinquantenari del seu Carnaval; ens hi podríem retrobar i fer una sortida matinal i per la tarda ballar sota els braços dels gegants i intentar que el burro no ens pixi a sobre mentre recorrem els seus carrers. Aquí deixo la proposta!
Enfilem els cotxes per la carretera aèria que ens porta cap a Port del Comte; de mica en mica anem agafant alçada i van quedant als nostres peus la Serra de Busa, el pantà de La Llosa del Cavall i Sant Llorenç de Morunys.
Ens dirigim al pàrquing de l'Estivella avui ja sense neu i sense cotxes: aquí sí que és fàcil l'aparcament!
Comencem a caminar amb un sol radiant i l'aire fresquet tot i que aviat ens veiem obligats a anar-nos traient roba perquè la calor comença a fer acte de presència. Seguim la pista fins La Bòfia. Les bòfies són forats naturals al terra, clots produïts per l'acció de les aigües de la pluja; és un mot que es fa servir principalment a Solsona, Cardona, Súria i la Plana de Vic. Aprofitant el clot, o sigui, la bòfia, s'ha fet servir com a pou de gel en d'altres temps. Avui en dia, està present al mig de la pista d'esquí anomenada el Forat. Un cartell ja una mica gastat ens explica el què és el Forat de la Bòfia. O sigui, el forat Forat.
Anem pujant tot trepitjant l'herba verda i gemada, les gencianes amb un blau elèctric destaquen sobre els brins d'herba, acompanyades dels botons d'or. A poc a poc es van descobrint al nostre voltant altres muntanyes ben properes. Un cop dalt del Cim de les Morreres, la vista ens arriba fins l'horitzó: el Cadí, que fa una setmana encara estava colgat de neu, una perspectiva de la punta del Pedraforca, més ensota la Serra del Verd, cap al sud el Solsonès amb les masies escampades pel seu territori i el pantà de la Llosa que fa tans revolts, amb Sant Llorenç a la seva riba; cap al nord la muntanya de l'Arp, ja a la comarca de l'Alt Urgell, i a ponent, Oliana i les serres del Montsec.
Port del Comte és una serra petita, molt propera a Barcelona, amb unes alçades modestes, però amb un encant de serra que sobreviu als estius més calorosos i a les ventades, a la neu que, algun any, fa la delícia dels esquiadors; una serra sempre present en aquesta avant-sala del Pirineu. Un rocam en els seus punts culminants, una gespa verda si ha tingut la sort de la pluja, amb uns companys més famosos que la mateixa serra, el Cadí i el Pedraforca i al lluny Montserrat. Un referent per a la gent del Solsonès i de l'Alt Urgell, un hàbitat per als pocs isards que encara corrent pel pedruscall; una serra poc coneguda pels caminadors, un paratge massa ple d'esquiadors quan l'hivern és generós.
El massís es caracteritza per les formes suaus i arrodonides, destacant-hi el Pedró dels Quatre Batlles, la Tossa Pelada, el Vulturó, el Tossal de l'Estivella i el Puig de Morreres visible des de tot arreu.
He estat buscant referències sobre aquest massís i només trobo entrades que parlen de l'estació d'esquí; un al·licient per a la comarca, sí, però una pèrdua per a la gent excursionista que hi va poc. M'he mogut uns quants anys per aquests voltants i us puc dir que sempre m'he trobat amb ben poca gent!
Al mig del prat de Baciers un monòlit aixecat el 1977 ens recorda en Pau Serra Forn, en Pauet. Gairebé ningú en fa cas fora de la gent de la contrada.
En Pau Serra comprà la muntanya de Port del Comte als Ducs de Medinaceli a la dècada dels cinquanta. El Club d'Esquí Port del Comte hi féu activitats des del 1959 al 1963 tot i no tenir-hi cap instal·lació de neu. Al 1970 Ramon Montanyà i tres socis més compren la muntanya al Pau Serra i es comença a gestar l'estació d'esquí que es comença a construir el 1971-1972. El 1973 s'organitza el "Descens de les Morreres" obert a tothom. Això significà el naixement del Club d'Esquí Solsona.
Als prats de Baciers hi podem trobar encara el Refugi o Xalet de La Bòfia edificat per en pau Serra als anys quaranta i, en aquests moments en un estat ruïnós deplorable: és aquí on molts solsonins es van iniciar en la pràctica de l'esquí.
En Pau projectà també la construcció d'un hotel aprop del refugi, però una denúncia de la Jefatura del Distrito Forestal de Lérida en va paralitzar la construcció fins que el 2012 s'enderrocà.
Si voleu pujar-hi en cotxe ho heu de fer en un 4x4 des de la pista que surt del Coll de Jou i podeu anar a petar a l'Estivella. Us recomano que conduïu lentament, sense destorbar el bestiar que hi sol haver-hi, que us pareu a Baciers i camineu una mica pel prat i, si podeu, us arribeu fins el Pedró del Quatre batlles per admirar el paisatge en una angle de 360 graus.
Avui, les parets d'un xalet convertit en segona residència i construït sobre un forat de trumfos (les patates del Solsonès), ens serveixen per a reposar-hi l'esquena a l'hora de menjar.
Descansats. iniciem la baixada dient l'últim adéu als prats del Port, a la Bòfia, als isards que han passat davant nostre i al Morreres sempre visible amb el "parapeto" que hi senyoreja.
La pista ens torna a dur a la zona de l'Estivella. El cel es complica i anem veient com uns núvols grisosos ens tapen el sol tot i que no creiem que pronostiquin pluja.
Escurcem tot davallant per un caminoi entre pi roig i herba de les berrugues i arribem als cotxes altra vegada amb sol. Ja ho té això la muntanya!
Al cap de poc ens tornem a retrobar a Solsona per a fer l'acomiadament de la jornada després d'una excursió que ha agradat a tothom!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada