Espot i Sant Maurici

He tornat a Espot. En tenia ganes. Volia tornar a veure el poble i pujar a Sant Maurici ja que no hi havia anat des de fa molts anys. Hi havíem passat un parell d'estius a Espot. Un a l'hotel Roya i l'altra al càmping de l'entrada, on m'he tornat a allotjar aquest any. No he notat que hagi canviat gaire el poble. Unes cases més i d'altres de menys; he vist l'Hotel Sant Maurici derruït, però encara es conserva igual per fora el Roya i el Saurat on estiuejava la Montserrat Simó, enamorada d'Espot. Fa anys es va morir i la seva mort em va colpir durant molt de temps i encara ara la recordo: era amiga de la mama i vivia sola al carrer Pietat  on la van trobar morta estesa a terra, anant a obrir o a cercar ajuda cap a la porta del carrer. Era una dona emprenedora, alegra i amant de la muntanya tot i que no era pas excursionista.

Al càmping s'hi estava bé tot i que semblava que l'estrangera era jo: he estat formant part d'una colònia de tendes i cotxes holandesos, amb nens i nenes rossos que jugaven al riu i anaven a la piscina (no recordo pas que hi fos abans). A Espot hi vam ser l'any 81, al càmping, on es va morir la Xispa, una gossa fidel i nerviosa, que li agradava córrer i ensumar-ho tot i va ensopegar amb un gripau que la va queixalar: el verí de la pell li va penetrar al cos. Ens la vam endur cap a casa, a la falda de la mama, jo conduint, les dues plorant tot el camí. La vam enterrar sota un roser del carrer Anton Romeu. No recordo si havia tornat a Espot des de llavors. En fa una pila d'anys!

He pujat amb el jeep oficial fins a l'Estany de Ratera, on fa més de 35 anys que hi havíem pujat a peu i m'he donat el gust de baixat caminant fins a Espot, encara que la senyora que ven bitllets de jeep no ho entenia que em deixés perdre la baixada amb el "taxi", si d'altra gent ho feia!; em deu haver vist massa xacrosa, ja!

He gaudit del camí de baixada tot i la xafogor que cada vegada es fa més forta a mesura que vas descendint. Aigua, cascades i flors i moltes papallones i literalment quatre poca pena caminant.

He pujat (també amb jeep!) fins els llacs d'Amitges i he visitat el Refugi del CEC. Baixada a peu fins a Sant Maurici i, avui sí, el jeep de tornada.

He remuntat amb jeep fins l'Estany Negre i el Refugi Josep M. Blanch i he baixat amb jeep tot el trajecte. He fet, doncs, totes les combinacions possibles de jeep!

El paisatge és grandiós, els dies assolellats i l'atmosfera neta. A mida que puges, menys gent, a Sant Maurici un formiguer. Dinar de motxilla al Refugi Ernest Mallafré, amb els peus al riu i l'esquena repenjada al pollancre.

He tornat a admirar aquests paratges, ben conservats gràcies al Parc Natural i al respecte de la gent. De fet, tenim llocs ben bonics per veure i viure i penses que, de vegades, no cal anar gaire lluny per passar uns dies de pau i tranquil·litat.

També m'he mogut per Super Espot, les pistes d'esquí tancades a l'estiu i on es poden recórrer camins planers, que no tot s'acaba pujant als cims; agraeixes el poder llegir i estirar-te a l'herba i badar i mirar el cel i anar caminant sense cap objectiu, només per plaer i per gust i amb comunió amb la natura.

I he fet, anada i tornada, el camí "del tubo". En dèiem l camí "del tubo" i de fet, per sota el camí hi passa el tub de conducció de l'aigua, fins a un punt final que el veus baixar cap a la carretera que va de Sort a Esterri. Recordo que agafàvem el berenar i hi passejàvem, varies tardes d'estiu quan el sol ja va cap a la posta. No creieu que és poca cosa: té una mica més de quatre quilòmetres d'anada i tants d'altres de tornada. Està ben conservat, fins i tot hi han fet una petita explicació del que han significat, al Pirineu català, la construcció de les hidroelèctriques a finals del XIX i començaments del XX i de la xarxa de tubs que foraden les nostres muntanyes, fins i tot per sota Els Encantats! És agradable passejar-hi encara que hagis de compartir les passes amb les pedalades.

Encara he tingut temps d'arribar-me a la fira de formatges d'Escaló, un petit poble de carretera al que no havia entrar mai i l'he trobat preciós i cuidat. Escaló guarda un tresor als seus voltants. Si travesseu la carretera i el riu podeu seguir uns tres quilòmetres fins al monestir derruït de Sant Pere de Burgal. Silenciós ens parla d'altres temps on va viure-hi una comunitat important de monjos; el pas del temps l'ha conservat prou i encara s'alça majestuós en aquesta muntanya pedregosa. A través del vidre, brut per les inclemències del temps, es pot admirar la còpia de les pintures que conformen el seu absis; les originals estan exposades al MNAC. No sé si heu llegit Jo confesso de Jaume Cabré; allà en copsareu l'encant. A mi em va encuriosir, ja que no ho coneixia i al Jaume Cabré l'enamora el lloc. És la segona vegada que hi he anat i puc dir que s'hi pot reflexionar i escriure en pau.

Amb la màquina al coll, m'he afartat de flors, de papallones, de cims i d'estanys en uns paisatges idíl·lics. I m'he emportat la frescor cap a casa.

Vaig començar l'estiu a la Vall occitana d'Ustou, pràcticament per darrere d'aquestes muntanyes i l'acabo a la Vall de Sant Maurici, en terres catalanes. I amb la retrobada de les dues vessants del Pirineu al Port de Salau, començo a pensar ja en l'estiu vinent.