Som a la comarca del Tarragonès. Una comarca sense grans alçades, amb un paisatge molt de secà, rocs pels camins i amb unes ondulacions suaus. Més coneguda per la seva costa i les facècies dels romans, si us endinseu una mica trobareu també rutes i camins per a passar-hi una jornada ben plaent. El nostre objectiu d'avui és el llogarret de Rubials sortint des La Pobla de Montornès.
Un matí ben fresc i amb un vent que tant pot acostar els núvols com endur-se'ls. El temps opta per això darrer; hem deixat la pluja a Barcelona i les comarques del nord i aquí, en terres tarragonines, el sol es fa pas i el cel es va tornant cada cop més blau, amb una atmosfera ben neta.
La primera part de l'itinerari transcorre pel pla, en una pista de vegetació mediterrània; llentiscle, 
foixarda que ja va assecant la flor, romaní florit, Bruc d'hivern que ja s'ha esgotat i espera una altra temporada per florir, esparreguera i una pineda que ens va fent ombra i no ens treu encara el fred de sobre. Una mica abans d'arribar al mas Gibert — tant gran que sembla un poble des d'on ens el mirem— enfilem un corriol pedregós per passar per davant mateix d'una barraca de pedra seca molt ben conservada, amb taula i banc de fusta a l'exterior i una cadira de plàstic dins, preparada per asseure-s'hi. Que curiós que totes les barraques que anirem trobant tenen el mateix tipus de cadira ja sigui dins, ja sigui fora de la barraca; sembla que ens convidin a reposar i admirar el paisatge!
El corriol va prenent alçada tot deixant la pineda i trobar-nos cada cop més amb el garric i el romaní i amb unes mates de farigola ben florides i rosades. Fins i tot algú troba ja narcís florit! Anem resseguint la Serra Llarga i trobant-nos amb cabanes de pedra seca en un paisatge esglaonat de feixes o bancals que ens expliquen l'agricultura que hi hagué en altres èpoques i que la fil·loxera es va encarregar d'eliminar. El sol ens va escalfant i, tot i l'aire fresc que encara perdura, ja ens comencen a molestar els mocadors de coll i els "buf".
Desprès d'una pausada ascensió que ens permet prendre alçada i admirar el paisatge, fem cim! Amb els
cabells al vent i amb l'emoció d'arribar al pic ens fem les fotografies que ens recordin aquest moment. Hem arribat a La Mola, la major alçada de la comarca, el sostre del Tarragonès, tal com ens indica el rètol que hi ha al terra fet per l'Agrupació Excursionista de Catalunya en el seu centenari el 2012. No som els únics que ens movem per aquí, hem trobat altres grups i parelles tot pujant, a diferència d'altres dies de la setmana que quasi caminem sols.
I després d'airejar-nos, toca baixar pel pedregam però per un camí molt ben marcat si estàs atent. Per aquí i per allà es van veient barraques de pedra seca ben conservades totes elles, amb la seva cadira i amb unes vistes que s'allarguen fins als Ports i fins al Pirineu.
Un cop a la cota més baixa tornem a trobar els pins que ens proporcionen una mica d'obra i, després de la tradicional parada de ganyips o plàtan o mandarina, segons el temps, continuem cap al Mas de la Trunyella amb dues basses enormes.
Ara ens cal travessar camps llaurats de vinya. Alguns ceps ens semblen un xic vells, d'altres esperen el ressorgir de la primavera per començar a brotar; de tant en tant les barraques i unes construccions semblants a xemeneies rodones de pedra: aljubs, magatzems d'aigua...?
Arribem al trencall que es desvia cap a la Pobla de Montornès o cap a Salomó i naturalment anem direcció a La Pobla, amb l'esperança de trobar el nostre poble abandonat que encara no hem vist. I comencen les conjectures: encara en trobarem de poble?, vols dir que anem bé?, on deu ser aquest poble tan esotèric? I si les bruixes se l'han endut...?
Sort que el corriol que seguim és ben agradable de caminar entre rocs, pedres erosionades i trams que recorden els antics camins de llambordes romanes..., però el poble? Al coll de la Serra de l'Hivern ens trobem amb un dilema: La Pobla de Montornès a 500 metres; Vespella a 3 km. Deixem passar BTT i gent que corre i "la jefa" decideix anar cap a Vespella: ves, si no trobem Rubials, al menys coneixerem un altre lloc! N'hi ha que no les tenen totes, però la fe i la confiança amb la capdavantera ho poden tot i no s'hi valen esoterismes ni embruixaments; tots seguim com un sol grup.
En arribar altra vegada a la pista tenim rastres de poble en unes rajoles —de lavabo, aventura alguna— que ens fan sospitar que sí, que el poble està fet miques, és a dir, destrossat: trossos de rajola, banyeres, sacs de runa... vols dir que han sigut els antics habitants o potser els més moderns que es prenen aquests llocs com a idonis per fer un abocador particular? I, oh, miracle!, veiem el primer cartell que ens indica Rubials recte! Doncs, potser sí que hi és!
I si, és clar, en un revolt ens apareixen les cases enrunades de Rubials. Maldem per trobar un forat del terreny per entrar-hi, però està tot molt enrunat i el terra no és segur. Cobertes d'herbes i matolls s'amaguen forats i pedres poc segures i tampoc és qüestió de prendre mal. Podem entreveure, però, un interior amb magnífiques arcades del que devia ser la casa senyorial. Tot està força esventrat i la natura s'ensenyoreja del lloc.
"Històricament, el document més antic on apareix el terme de Rubials és
una concòrdia entre
Berenguer de Claramunt i el monestir de Santes
Creus, de l’any 1178, on es reconeix la propietat de la senyoria per
part del monestir. Tot i això, el més probable és que les primeres cases
s’hi construïssin a mitjans del segle XIII, quan es va donar la carta
de poblament. Rubials era un lloc de pas relativament important, per on
passaven els camins que anaven de la Pobla de Montornès a la Nou de Gaià
i a algun dels masos dispersos de la zona, com el mas Gibert." (de la web pobles abandonats).
Actualment està en un estat ruïnós, tant a prop com es troba de la urbanització Castell de Montornès, urbanització que no ha aconseguit ni redreçar-lo ni ensorrar-lo per fer-lo de nou. Aquí ni te n'adones que estàs a prop d'un poble gran, no lluny de la capital de la comarca i molt a prop d'una urbanització que ocupa força extensió de terreny. Aquí, tot traspua tranquil·litat i poc brogit. I a nosaltres ens serveix per dinar en calma, creient-nos que estem molt lluny de tot, però a poca distància del mar que veiem davant nostre amb reflexos platejats de les aigües fetes mirall del sol.
"Alguns van trobar a les runes de Rubials estranys atributs paranormals. L'indret va acabar sent absorbit per una fama voltada de misteri i d'ocultisme, on les misses negres, les pintades esotèriques o les sessions d'ouija van adquirir protagonisme. ÉS l'atracció que susciten els antics paratges abandonats entre cultures urbanes". (Del llibre Contra l'oblit. Els pobles abandonats a la demarcació de Tarragona. Diputació de Tarragona).
Qui sap, ara entenem perquè hem tardat tant a trobar-lo, perquè ens ha semblat que no el veuríem mai, com un misteri traslladat pedra a pedra, rajola a rajola cap a un altre indret. De tot plegat n'ha quedat el grafiti d'un número tan esotèric com el 666 gravat en una de les parets de la casa més senyorial. Sabem però, que el 666 en numerologia simbòlica significa equilibri, pau, harmonia i creixement espiritual; que el dígit 6 triplicat és una invitació a la reflexió sobre un mateix per a alinear els objectius amb les energies.
Per això, molts de nosaltres continuarem fent camí per pobles abandonats i mirarem d'entendre la vida dels seus antics habitants, de la seva història i les nostres histories.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada