Cap de setmana a La Vansa

Final de curs. Punt i a part obligat per l'estiu i per les obligacions estiuenques que tenim tots plegats. I talment com escolars que acaben curs, nosaltres hem acabat cicles. I hem anat "de colònies". 

Ens hem acostat un xic a la vall de La Vansa. Una petita vall, tancada durant segles, desconeguda per a molta gent, però que guarda tresors paisatgístics i naturals que són de bon conèixer. Una vall perduda entre muntanyes, amb el Cadí per capçalera, sempre present des de tot arreu; la muntanya de l'Arp, més coneguda pels esquiadors de fons quan pugen a Tuixén - La Vansa per fer lliscar els esquís si és un any de neus; darrere seu el Port del Comte; el Coll d'Ares per sobre d'Ossera pel que pots travessar cap a Alinyà i Organyà; el Montsec de Tost, amb el Puig de les Sarraïnes; i la Serra del Verd. Al seu darrere treu el cap una punta del Pedraforca. I els petits pobles de pessebre escampats per la vall. Tuixén i Josa que formen un mateix municipi a la vall del riu Mola; i la vall pròpiament de La Vansa, al llarg del riu Lavansa: Sorribes, la capital; Cornellana arrecerat al Cadí, Fórnols ocupant un turonet; el petit nucli de Sisquer. I al davant Ossera, antiga terra d'ossos i ara terra d'artesans i productes de la vall. I les cases abandonades i el poble ja força caigut de Colldarnat i les ermites romàniques, una joia i un goig que encara es drecin dretes enmig de prats i boscos: Sant Julià dels Garrics, Sant Pere de La Vansa, Sant Jaume de Montargull; Sant Jaume de Tuixent...

No! No ho hem vist tot! Impossible en un cap de setmana. Però n'hem viscut un petit tast, el punt necessari per quedar-se amb ganes de tornar-hi.

El nostre punt d'operacions Cal Gabriel-Farragetes a Tuixén. Tractats com a reis; bé, més aviat com a reines i algun rei! Esmorzars i sopars que han fet història i un repartiment d'habitacions que també ha estat digne de reialesa; però, tots hem dormit la mar de bé!

Una arribada de les jubilades un migdia de divendres pensant a menjar qualsevol cosa a la capital. Tanmateix, ai las, sort de les coneixences! Un recorregut de carretera de revolts ens ha portat fins a Fórnols on hem estat millor acollides, al Paller de cal Coma, on la Marina ens ha presentat a taula un suculent arròs de muntanya. Una volta pel poble i baixada per Sisquer i Sorribes fins a tornar a Tuixén a buscar els treballadors que arriben a la tarda. Un cop instal·lats, és l'hora del passeig.

I per anar-nos situant en aquesta vall de remeieres i trementinaires hem fet el recorregut botànic de la Vall de la Mola fins als Planells del Sastró, tot intentant reconèixer o conèixer per primera vegada plantes remeieres: farigola, espígol, romaní (no gaire), gavarrera, noguera, arç blanc, plantatge, espernallac (o camamilla de Maó), menta, angèlica, milfulles, pastanaga borda, vesc... Tot un itinerari pels sentits. I la gran recompensa del doll d'aigua refrescant que hi ha als Planells, on ens hi hem abocat de ple!

I per sopar, te amb rellotge de sorra i tot! I un mató típic de la zona, ens diuen, fet amb anís... del mono!, que si no hagués sigut del mono nostrat, no me l'hauria pas menjat.

L'endemà, després del menú degustació d'embotits, formatges i i melmelades d'esmorzar, per sortir disposats a arribar all Puig de les Sarraïnes. La calor comença a collar. La pista va pujant entre arbusts i pins i desitjaríem més ombra i un terra més fresc. Una part de nosaltres es queda descansant sota els garrics i els altres fem el cor fort i i tirem amunt, amunt, que sembla que no s'acabi mai. N'hi ha que hi estan tan posats en això d'anar pujant que es volen enfilar més i tot. Arribem a la torre de guaita i admirem el paisatge i la vall que s'estén als nostres peus, amb els cogullons del Pedraforca que treuen el nas per darrere la Serra del Verd. Enllà, les muntanyes d'Andorra i cap al sud els Montsecs. Tornem tot seguit per cercar el Dolmen de Colldarnat que, després de buscar-lo durant uns quants anys, he estat capaç de trobar en un ambient escaldufat;: prou aguanta que ja és molt!

Ja només ens resta arribar--nos fins el poble abandonat de Colldarnat entre les pedres calentes. Les cases una mica més a terra que abans; l'església, Sant Antoni de Colldarnat, encara dreta amb el campanar que comença a flaquejar i la casa gran de la punta, l'única amb estructura de casa encara. Colldarnat fa temps que és un poble solitari; potser les pedres ens podrien parlar de la vida d'antany en aquesta vall. Pertany al municipi de La Vansa-Fórnols i es troba en l'antic camí de pas que anava des d'Organyà cap a la Seu d'Urgell, en una altitud de 1243 metres. No n'hi ha gaires referències, Més avall, des dels revolts de la carretera es pot veure el conjunt de cases de Cal Valentí amb la petita església romànica de Sant Fruitós de l'Espluga; tot el conjunt de propietat privada i privadíssima ocupada per un matrimoni de metges de Marsella que, malgrat les seves pors, s'ho han fet seu i només seu.

Estem esgotats de calor i de sol. S'imposa fer un tomb per Ossera per prendre una mica la fresca al pati de cal Casal, bevent cervesa, comprant melmelades i i degustant un licor que ens acabem (buidar l'ampolla, s'en diu) fet amb pinyes. La Núria, la nostra amfitriona, ens acull amb aquella simpatia que la caracteritza i ens explica el secret de les melmelades de muntanya i el secret de fer quaranta anys visquent a la vall, amb neu, amb pluges, amb sol i sequera, anant amunt i avall (que n'ha fet alguns d'oficis, des de conductora de bus escolar a monitora d'esquí, acabant en les melmelades); ben bé com diu ella, una opció de vida.

Hem acabat la volta a Cal Noguer o sigui, amb les herbes de la Suzette. Un refrescant saüc a l'ombra de la parra del jardí farcit de plantes remeieres servit per un dels seus fills, que aquesta família també va fer una opció de vida quan van arribar a la vall, ella i el Peter, vinguts de la Suïssa alemanya. Ara, i fa temps, podeu fer cursos, i tallers de plantes i d'infusions i de sabons o de compostatge o deixar-vos guiar per l'itinerari naturista dels voltants d'Ossera. Avui no, que ja hem fet una jornada ben carregada d'activitats i toca tornar a Tuixén a descansar i sopar amb el te i el rellotge de sorra. Llàstima que ara no podem acabar el recorregut al Serrat Gros, que de fa un temps els formatges s'han traslladat a Josa i faríem massa marrada.

Diumenge. Darrer dia de les nostres colònies. Cotxes carregats, motxilles a punt i ganes de caminar amb Mossèn Tronxo en un petit homenatge al que fou l'ànima sacra d'aquesta vall: mossèn Ramon Anglerill, inspirador del llibre escrit per Josep Maria Ballarín com a homenatge als rectors rurals, o de pagès. Sortim des de Sorribes amb la companyia de la Mercè Valls, una bona coneixedora de la vall, que també va fer una opció de vida i fora d'una escapada cap al Priorat, hi ha tornat i s'hi ha quedat. Encetem el camí per Can Guàrdia i anem fent el corriol que va pujant cap a Can Muntada. Ja no ens trobem amb el jeep de mossèn Ramon, ni podrem fer l'aplec a l'ermita amb la carn que portava per fer a la brasa, però sí que podem admirar el retaule gòtic de Sant Julià dels Garrics, recuperat gràcies a la seva iniciativa i a la col·laboració de tot el veïnat que érem per allà i que vam valorar que l'art havia d'estar on havia sorgit. 

Sempre m'agrada tornar a Sant Julià. Reviure per uns moments vint-i-sis anys de la meva història, trescant per aquests camins, pujant muntanyes, voltant per les cases abandonades i descansant a l'era de casa. Uns records que em fan emocionar. Encara recordo les mates que havien arrelat a la teulada i la grossa esquerda que la travessava de dalt a baix. Recordo com amb en Jaume i la Mercè i altres veïns connectarem amb en Carles Gascón, historiador de La Seu d'Urgell i vingueren a conèixer el lloc i la possibilitat de restauració de l'ermita primer; més tard els retaules de tota la vall. Un esforç col·lectiu que ha donat els seus fruits i ha estat la satisfacció de tots. I ara, tot arreglat, t'agrada ensenyar i que la gent també pugui gaudir d'una part de la nostra història, la història d'una vall petita, sí, desconeguda, molt, però encantadora, un petit racó de món, un paradís.

I comencem la part més nova pels que vam marxar de la vall ja fa uns anys;  que corríem per aquests camins i fèiem descobertes sense itineraris ni passeres. Ara hi ha  "l'Itinerari pel Riu Bona a l'entorn de Sant Julià dels Garrics", amb prospecte i tot! Un recorregut seguint el riu Bona, el riu de les meves banyades i d'on bombàvem aigua quan encara no havia arribat l'aigua corrent; un riu que porta sempre aigua fresca. Passant per l'Espluga de l'Olivé, que ves!, ara n'he sabut el nom, aquesta bauma on anàvem a berenar amb les nebodes; passant entre passeres de fusta nova de trinca per sobre L'Estret i el barranc Bataller, aquell que neix prop de Cal Bataller, a dalt, una de les cases abandonades del meu recorregut de cases que un dia hauré d'incloure en els meus Wikiloc perquè crec que poca gent s'hi deu haver passejat per dalt; passant pel pont de l'Ensubinada, que no sé d'on l'han tret aquest nom; passant per sota la Casa del Riu o Cal Arriu com sembla que era, però cal modernitzar noms; arribar a la Cascada Gran, en diuen, no sé si n'hi ha pas de xica. Un toll d'aigua que forma un gorg refrescant amb aquesta calor. I la calor és la que ens fa decidir variar l'itinerari i deixar-nos de pujades a Sisquer per arribar a Sorribes fent la circular que tant ens agrada. La calor ens mareja i val més tornar per l'ombra i sense gaire esforç. Tanta calor, que deixem la lectura d'en Tronxo per anar més de pressa. Crec que qui ho desitgi pot acabar el llibre, asseguda o assegut còmodament al sofà o a la terrassa de casa amb un refresc al davant.

El camí per les passeres genial! La idea de l'itinerari és per felicitar. La d'anades que hagués fet jo si hi haguessin sigut temps enrere!

A la tornada el roure gran que ara m'he assabentat que és un arbre monumental. El que té que et diguin per on vas!

Al pont romànic de Sant julià hem deixat algunes noies que ja estaven acalorades. I els altres hem apresat el pas, que és qüestió d'arribar aviat. El sol crema. La boca s'asseca. L'aigua que intentes xarrupar no serveix de res. És com un infern a la terra. Tot l'ambient és caldós. Remuntem el bosc del Muntada esbufegant; avui sí que no cal anar pels bolets. deuen estar ben rustits. Ni l'ombra no notem. Tot és calda, suada, escalfor..., i això que encara no som a Sant Llorenç! Amb el cap ben escaldufat i bullint d'idees, decidim que les caminades d'estiu són acabades. Som gent d'hivern!

Arribem a Sorribes i als cotxes. La Mercè, moltes gràcies!, va a buscar les noies que s'han quedat al pont. Aprofitem el lavabo i la cervesa fresca a l'Espai La Vansa que està obert! Mai havia desitjat tant que plogués aigua sobre els nostres caps! I freda a poder ser!

Retrobats tots anem cap al Molí de Fórnols a dinar; un bon dinar que ens mereixem. Amb l'acollida del Cisco i la Conxita i la Beatriu, la mare del Cisco i excelent cuinera. Molts records i moltes emocions.

Ha estat una sortida agradable a no ser per la calor, però contra el temps no podem lluitar. Hem retrobat gent i família. Hem conegut una mica més aquest país nostre, fet de muntanyes i de solituds, fet d'esforç i de lluita per sobreviure, fet de gent planera que t'acull i et dóna el que té.

Nosaltres continuarem caminant per pobles i valls desconegudes amb un llibre sota el braç i viurem amb joia, cadascú des del seu petit món, una manera d'entendre la vida tot trepitjant el país.

A tothom que ha seguit aquests cicles, moltes gràcies per la col·laboració, per la confiança i per la riquesa humana que hi han aportat.

Ens retrobem al setembre!