dimecres, 29 de juny de 2022

El jardí absent: la buguenvíl·lia

Han passat uns mesos des que us n'anàreu. La buguenvíl·lea ha florit. Les seves mates verdes i rosades pengen altre cop sobre el teulat del taller de música del costat. N'ocupen tot l'espai. Des del meu terrat miro créixer la buguenvíl·lia que em porta el vostre record; d'aquí a uns mesos, les fulles rosades, ja seques, entraran al meu badiu portant encara el vostre alè, el teu somriure Júlia; la teva mirada Jordi. Dels patis del voltant sentiré encara algún petit lladruc, escadusser, de salutació Nina.

Ja no truco tres cops a la porta, ni saludo des del terrat. Les plantes es van assecant, però la buguenvíl·lia encara ufanosa exhibeix la seva cabellera per damunt del teulat; un toc rosat que em diu bon dia. Se'm fa estrany aquest badiu tancat. I ara que arriba l'estiu, ja sense mar, sense platja ni passejades tots dos agafats de la mà, us penso i en pensar-vos us perduro l'existència una mica cada demà. Fa calor, avui. Diuen que potser refrescarà.

La merla que escampa la terra ha fet niu al vostre pati i, ella sí, que em ve a saludar. Color negre sobre rosat. Quan caigui la primera fulla de la rosada flor, la bufaré enlaire i us somriuré d'aquí estant. I faré tres trucs perquè em sentiu i en algun moment encaixarem les mans i ens fondrem en una abraçada.

     

                                            EL COS ARDENT (2)

Vull retenir els darrers dies d'estiu,
aquest vent, tebi encara, del crepuscle,
quan el jardí es va enfonsant en l'ombra
i l'aigua, que he vessat en abundància,
perleja a les fulles del llimoner,
a la vinya salvatge i a la gasa tan fina
de l'esparreguera
i penetra a la terra, que desprèn
el seu baf perfumat, concentrat per tants dies
de sol abrusador.
Retindré aquests moments en què les lletres
del vers es confonen ja amb la penombra
i la buguenvíl·lea, generosa,
sembla cedir el seu color al darrer
instant del dia, abans que el vitrall
de la nit es fragmenti damunt nostre.
També et retindré a tu, que amb la teva figura
i el teu silenci, més que amb les paraules,
formes part del jardí i de la seva
llum, de la grava que cruix sota els peus,
de les plantes que creixen, una mica salvatges,
i de la merla que espolsa les fulles
cercant en l'humus els petits insectes.
Tota la llum es condensa en un ambre
i a la seva claror es belluga el teu cos
amb pas silenciós.
Vull recordar-te, en aquests moments
en què la bonança sembla imposar-se
al transcórrer indefectible del temps,
abans que l'aire glaçat ens sorprengui,
nus, en la nostra contemplació.
Vull guardar aquesta imatge,
ara ja només el record
d'un breu instant que pot ser irrepetible.                                                                   (Poema, Antoni Tàpies-Barba)
 


I el meu (vostre) llimoner va creixent, talment les roses de l'abril.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada