Però, després de tot aquell temps, creia que ja era hora de posar les coses al seu lloc i capgirar el destí: aniria a parlamentar, això sempre es veia amb bons ulls, però si no li feien cas hauria de passar a l’acció i demostrar que hi havia un altre guió possible.
Ja no es menjaria a ningú. De fet, li feia basarda només de pensar que pogués ser real ; ell, un vegetarià nat. I en aquella història resulta que s’empassava, no només insectes i animals, si no fins i tot persones i.... princeses!, i a més a més innocents!
Li feien treure foc a cada passa, ell que tanta por tenia de cremar-se o tant sols de socarrimar-se. Sempre havia pensat que fóra millor treure aigua i així ho havia comentat, però no li havien fet mai cas. L’aigua rega les plantes i les flors i, amb la que hauria tret, hagués pogut fer pujar el cabdal dels rius i els humans no haurien tingut tanta por de la sequera.
I finalment, no estava d’acord a ser el que sempre es morís i a sobre amb una espasa clavada al cor i rajant sang. Ell s’atemoria amb la sang, li venia una basca que feia que es desmaiés i no podia mai veure el final de la història. I, què caram!, també tenia dret a que se li fes un petó, sobre tot, pensant que sempre triaven les noies més boniques del poble per fer de princeses. El seu cor anava accelerat quan les veia. Però el fatxenda del príncep, que sempre era un noi un pèl presumit, li clavava l’espasa i li posava el peu a sobre; n’hi havia hagut més d’un que s’ho havia cregut de veritat i li havia aixafat ben bé la ungla.
Tot això, havia de canviar i n’estava decidit.
Ell seria el bo.
“ En un país on tots els animals es coneixien i eren amics, hi governava un drac amb pau i harmonia. Però un bon dia va aparèixer un humà amb una eina nova que aviat provocà el terror per tot arreu on passava. Aquella arma l’acompanyava sempre i cada vegada que veia un ocell, un isard o un conill, mirava per un forat i empenyia amb el dit un ferret fins que d’allà en sortia foc. Totes les criatures morien i, no tenint-ne prou amb això, se les menjava després d’haver-les pelat i brasejat. Un bon dia va agafar una drac i la va portar a una cova on la va deixar tancada.
L’havia de salvar!!. Va cridar a les formigues i a les abelles i un cop arribats a la cova van envoltar a l’humà: les formigues per terra, les abelles al cap. L’humà s’escandalitzà i començà a cridar amb uns forts esgarips, fent voleiar les mans a tort i a dret fins que l’arma li caigué a terra i, cames ajudeu-me !, marxà corrents d’aquell lloc per no tornar més. El drac entrà a la cova i féu un petó a la que jeia allà per despertar-la. Ella, encara mig emboirada, es veié lliure i de tant d’agraïment es posà a plorar amb unes llàgrimes grosses que en caure a terra es convertien en roses perfumades.
Des d’aquell dia, visqueren feliços al país del Drac de les Roses Vermelles.”
Creieu que el van deixar seguir aquest guió?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada