Renovació de la Flama de la Llengua Catalana

I heu-nos aquí per 56ena vegada a la Renovació de la Flama de la Llengua Catalana. Allò que van començar les entitats excursionistes el 1968 per commemorar el centenari del naixement de Pompeu Fabra com a renovador del català, portant una flama encesa i a peu des de la seva tomba, fins a arribar a Montserrat per encendre la llàntia situada a l'atri, ja fa 56 anys que es va celebrant.

I aquest any s'hi ha afegit la celebració del Mil·lenari de Montserrat. Dues efemèrides cabdals per al país i per a la preservació de la cultura i la llengua catalana.

Els actes han començat uns dies enrere a la tomba de Pompeu Fabra a Prada del Conflent, que en Pompeu encara és allà per recordar-nos a tots l'exili i els atacs de fa segles cap a la catalanitat. Com si només poguessin ser "país" altres pobles del món, però no pas el nostre.

La flama arriba travessant la geografia catalana, muntanyes, pobles i ciutats i és rebuda a Montserrat per integrants de centres excursionistes i per la comunitat dels monjos representats per l'abat. Jo he trobat a faltar gent, aquest any. He trobat a faltar excursionistes i representants de centres excursionistes. N'hi havia, sí, molts a títol individual. També hi havia l'associació "Indrets del Record" amb la Teresa Clota al davant, incombustible, el Jordi Mir, també incombustible i el president de la Federació d'Entitats Excursionistes, com cada any. Tot plegat una mina representació, tal com estan les coses.

Enguany l'Abadia de Montserrat és qui ha organitzat aquest esdeveniment i hi han col·laborat el Club Muntanyenc l'Hospitalet, l'Agrupació Científico-Excursionista de Mataró i el Centre de Lectura de Reus, que recull la torxa de cara a l'any vinent. 

La flama ha estat rebuda a l'atri per pare abat, Manel Gasch, després d'una ballada de danses a càrrec del Club muntanyenc de l'Hospitalet i una ballada de sardanes. L'entrada a l'església s'ha fet portant la flama el mateix pare abat i seguidament s'ha celebrat la conventual, cantada aquesta vegada per la Schola Cantorum de Montserrat, formada per nois i noies joves., que han ofert un magnífic concert en acabar.

Seguidament, a l'atri, s'ha encès la flama a la llàntia, s'han fet els parlaments de rigor i s'ha cantat els Segadors. I he tornat a tenir la sensació que no era pas ple, l'atri; no enarboraven banderes, tan sols el testimoniatge d'una sola estelada. Cap crit fora de lloc, cap reivindicació en un any que, tant al País valencià, com al Principat com a les Illes, és viu encara el malestar per la llengua, els atacs sovintejats, la poca decisió dels governants sobre el tema; bé, la decisió dels elements contraris al català sí que és present a tot arreu. Quina pena, quina llàstima que renunciem tant aviat! Així i tot, la flama cremarà tot un any.

Acte acadèmic a la sala de la façana: “Montserrat i la catalanitat” ha estat a càrrec del Pare Bernabé Dalmau. Entrada lliure sempre és lliure fins cobrir l’aforament de 140 persones que hi ha. No hi érem pas. Altres anys pujaven l'escalinata a poc a poc, una massa de gent que entrava corrent i de pressa per trobar lloc: el 2025 no ha calgut. També baixàvem esglaó a esglaó, sense pressa. Aquesta vegada quasi que podíem saltar els graons de dos en dos si haguéssim sigut més joves!

El P. Bernabé Dalmau ha fet una síntesi de la història de Montserrat en relació a la seva catalanitat i ens ha recordat les dificultats en que es van trobar els abats i la comunitat al llarg dels segles, esmentant l'abat Cisneros, l'abat Marcet,  l'abat Escarré, l'abat Cassià Maria Just, l'abat Bardolet, el Josep Maria Soler, fins a arribar a l'abat actual. O accions en defensa de la llengua i de la pau i de les reivindicacions contra la dictadura amb el tancament dels 300 intel·lectuals a Montserrat, mig retinguts per la guàrdia civil, l'any 1970.

Fora, arribaven a deshora els Pallagos del Conflent i els Castellers del Riberal per fer una actuació enmig de la plaça.

Sí que és veritat que hi ha hagut anys amb més gent, amb una gentada, inclús, o amb menys, però, sempre t'esperes trobar una generació reclamant allò al que es té dret: parlar, pensar i actuar com a català/catalana. No només de festes, manifestacions i reivindicacions es pot viure, però encara fa falta que tots i totes estiguem presents a tot arreu. Això, és clar, demana més esforç que passar quatre missatges per WhatsApp a les persones que saps que són de la "teva corda".

Cal no oblidar el lema que està gravat a la llàntia: "L'encengué la fe, la portà l'esforç i la manté la voluntat d'un poble". Sembla que la fe, l'esforç i la voluntat són termes difícils d'entendre avui en dia.

La fe de creure en allò que fas, perquè saps que ho has de fer, hi has de creure, el convenciment que una cosa o fet és veritat, sense necessitat de comprovar-ho o experimentar-ho. Està associada a la voluntat de creure i a la confiança.

L'esforç de portar-ho endavant, d'actuar, de defensar quelcom malgrat les dificultats, un esforç que també implica paciència, una activitat mental per conquerir un objectiu determinat.

I voluntat, il·lusió, ganes, perseverança, allò que interiorment motiva una acció. En aquest sentit, és quelcom dotat de certa independència.

Esperem, doncs, que la fe, l'esforç i la voluntat no ens deixin mai i puguem esdevenir en un dia no gaire llunyà un poble amb els seus drets conservats: la història, la cultura, en definitiva, el pensament i la llengua pròpia.