A l'altra punta de món, ben bé allà baix, a l'hemisferi sud, on bufen vents i l'onatge s'encrespa, un món de solitud i un esforç per conquerir una terra salvatge. Un món ple de sorpreses: natura, fauna, flora i gent acollidora.
Primer cal passar per la capital de l'Argentina. Gran, molt gran, amb els seus barris on s'hi fa vida de carrer. Cal recordar temps passats quan voltes per l'edifici de la Casa Rosada i t'atures a la Plaza de Mayo: ja no s'hi veuen les àvies, però han estat immortalitzades a les llambordes; cal passejar-se, tranquil·lament, pel barri de La Boca i assaborir el seu tipisme convertit en atracció turística; cal perdre's al carrer del barri San Telmo en la fira dels artesans —semblant als encants— on hi pots trobar de tot i descansar escoltant músics de carrer; cal anar al cementiri i ser espectador de la devoció, encara!, de l'Evita Perón i cal arribar-se als jardins i places espaioses i al moll del barri Puerto Madero amb els edificis molt moderns. Ciutat cosmopolita, et deixa el seu encant quan en marxes, a cops de tango.
A Puerto Madryn, on comença la Patagònia, encara lluny de les glaceres, i les neus, ens entusiasmem amb les balenes, els pingüins i els llops marins. Som a la Península Valdés, per sota de Buenos Aires. Comencem a tenir present el vent que ens acompanyarà tot el viatge fins als confins del continent sud-americà. En aquesta època les balenes van de retirada cap a llocs més freds; els pingüins coven els ous i els llops marins canvien la pell. Sembla que tota la natura es prepara per a la salutació de l'estiu que està per arribar. Les plantes floreixen i els pocs arbres que hi ha en aquest sector ofereixen un verd transparent.
Fa gràcia veure els pingüins passejant i anant a prendre el bany a la platja de Punta Tombo!; arreglen els nius i les femelles s'acomoden sobre els ous; no fan ni cas de la gent que els passa pel voltant. Les darreres balenes tenen feina en ensenyar a les seves cries a nedar i el vaixell que les albira els passa pel costat: s'hi rebolquen, el saluden, i marxen pensant, segurament, "que estranys són els humans". Els llops marins ni es mouen; de tant en tant, algun surt de l'aigua i, pesadament s'instal·la a les pedres del penya-segat quedant aclaparat pel sol; de tant en tant, algun altre marxa, molt pesada i lentament cap a l'aigua.
Deixem aquesta terra erma però hospitalària i baixem fins a l'extrem de la terra habitada: a la Terra del Foc, a Ushuaia. Ciutat marinera, edificada no fa gaires anys, acollidora, amb un sol net quan surt i amb una fresca que et fa desitjar una xocolata calenta. Des d'aquí hi ha varies excursions a fer pel Parc Nacional de la Terra del Foc amb un tren que us acosta a l'entrada, i en vaixell per tornar a veure llops marins i l'Illa dels Ocells amb una colònia de corbs marins i el far que va servir d'inspiració a Jules Verne.
Encarada a Xile, d'on la separa el Canal de Beagle, el recorregut per la zona amb la combinació de mar, boscos i muntanyes que li fan de sentinella com el Turó Olivia i el Turó Cinc Germans. Fa de bon caminar per el Valle del Carvajal, fent una parada a la Vall de las Cotorras i arribar al Punto Garibaldi des d'on es fa el descens cap a les Costes del Valle Escondido i el Lago Fagnano. Pels camins i carreteres les capelles de colors llampants que recorden els que ja no poden tornar, "els santos" en diuen, són una perenne pregària de la fe d'aquesta gent.
Ushuaia et deixa un bon regust passejant pels seus carrers a la posta de sol. Animals, ocells, vegetació exuberant, flors, aigua..., tot acompanya aquest viatge que ja ens sembla un luxe de poder fer.
Deixem l'illa per anar a terra ferma, a Calafate, ja en terres xilenes, on els Andes llueixen part de la seva esplendor. Cims pedrosos, encara amb llenques de neu eterna, pics retallats i embats del vent que corre amb fúria. Calafate és una ciutat turística amb tots els serveis a disposició de viatgers i rodamons. Calafate, banyada per les aigües blau-turquesa del Lago Argentino, és l'entrada al Parc Nacional de Las Torres del Paine i del Parc dels Glaciars.
A l'altra punta de món, ben bé allà baix, a l'hemisferi sud, on bufen vents i l'onatge s'encrespa, un món de solitud i un esforç per conquerir una terra salvatge. Un món ple de sorpreses: natura, fauna, flora i gent acollidora.
Primer cal passar per la capital de l'Argentina. Gran, molt gran, amb els seus barris on s'hi fa vida de carrer. Cal recordar temps passats quan voltes per l'edifici de la Casa Rosada i t'atures a la Plaza de Mayo: ja no s'hi veuen les àvies, però han estat immortalitzades a les llambordes; cal passejar-se, tranquil·lament, pel barri de La Boca i assaborir el seu tipisme convertit en atracció turística; cal perdre's al carrer del barri San Telmo en la fira dels artesans —semblant als encants— on hi pots trobar de tot i descansar escoltant músics de carrer; cal anar al cementiri i ser espectador de la devoció, encara!, de l'Evita Perón i cal arribar-se als jardins i places espaioses i al moll del barri Puerto Madero amb els edificis molt moderns. Ciutat cosmopolita, et deixa el seu encant quan en marxes, a cops de tango.
A Puerto Madryn, on comença la Patagònia, encara lluny de les glaceres, i les neus, ens entusiasmem amb les balenes, els pingüins i els llops marins. Som a la Península Valdés, per sota de Buenos Aires. Comencem a tenir present el vent que ens acompanyarà tot el viatge fins als confins del continent sud-americà. En aquesta època les balenes van de retirada cap a llocs més freds; els pingüins coven els ous i els llops marins canvien la pell. Sembla que tota la natura es prepara per a la salutació de l'estiu que està per arribar. Les plantes floreixen i els pocs arbres que hi ha en aquest sector ofereixen un verd transparent.
Fa gràcia veure els pingüins passejant i anant a prendre el bany a la platja de Punta Tombo!; arreglen els nius i les femelles s'acomoden sobre els ous; no fan ni cas de la gent que els passa pel voltant. Les darreres balenes tenen feina en ensenyar a les seves cries a nedar i el vaixell que les albira els passa pel costat: s'hi rebolquen, el saluden, i marxen pensant, segurament, "que estranys són els humans". Els llops marins ni es mouen; de tant en tant, algun surt de l'aigua i, pesadament s'instal·la a les pedres del penya-segat quedant aclaparat pel sol; de tant en tant, algun altre marxa, molt pesada i lentament cap a l'aigua.
Deixem aquesta terra erma però hospitalària i baixem fins a l'extrem de la terra habitada: a la Terra del Foc, a Ushuaia. Ciutat marinera, edificada no fa gaires anys, acollidora, amb un sol net quan surt i amb una fresca que et fa desitjar una xocolata calenta. Des d'aquí hi ha varies excursions a fer pel Parc Nacional de la Terra del Foc amb un tren que us acosta a l'entrada, i en vaixell per tornar a veure llops marins i l'Illa dels Ocells amb una colònia de corbs marins i el far que va servir d'inspiració a Jules Verne. 
Deixem l'illa per anar a terra ferma, a Calafate, ja en terres xilenes, on els Andes llueixen part de la seva esplendor. Cims pedrosos, encara amb llenques de neu eterna, pics retallats i embats del vent que corre amb fúria. Calafate és una ciutat turística amb tots els serveis a disposició de viatgers i rodamons. Calafate, banyada per les aigües blau-turquesa del Lago Argentino, és l'entrada al Parc Nacional de Las Torres del Paine i del Parc dels Glaciars.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada