dijous, 9 de novembre de 2017

Menjar i menjars

És curiós, però recordo menjars que m'han acompanyat durant la meva meva vida. Records d'olors i situacions que han configurat la meva manera de ser i de fer. Si em perdo en els primers anys d'infància, recordo, sobretot, els diumenges. I dic els diumenges perquè el matí feia olor de xocolata desfeta. La mare a la petita cuina del carrer de La Barca de Sant Adrià, remenant el pot per a que no s'enganxés, donant voltes a la cullera de fusta i donant-me una sensació de tranquil·litat i dolcesa.
No recordo quan la menjava, ni les tasses, ni la taula parada, tant sols la mare dreta al davant dels fogons, remenant, mentre el sol entrava per la finestra. I, sobretot, en recordo l'olor, l'aroma que durava unes hores, un matí màgic. Encara ara, quan, de tant en tant, em faig xocolata desfeta, la veig dreta, amb el davantal posat i dient-me: Au, va! Nena! Para taula que és tard! I la nena encara no tenia ni quatre anys! Xocolata acompanyada d'enciamades que el meu pare anava a buscar a Badalona, a Can Bertran. Després, amb el pas dels anys, ja a Badalona i sense els pare,  anava jo a compra-les; primer a la granja del carrer Lleó i després a Can Tornemi que les feien amb la recepta de Mallorca. Tenien fama aquelles enciamades! Eren boníssimes! Ara, encara en compro a Can Viñes o a Can Ventura. Encara ara aquell regust que es desfà a la boca em transporta a la infància.
D'aquells temps de diumenges plàcids també en recordo el meu pare venint de Badalona amb la moto, de la pastisseria Can Ventura, de buscar el tortell. Les postres del diumenge eren el tortell de brioix, algunes vegades de crema i d'altres de nata. Després de tants i tants anys, el veig entrant per la porta, amb presses, amb el paquetet rodó que aguantava amb el cordill. Ara ja no emboliquen les coses amb cordill de pastissera que sabia el seu ofici; ara, et posen el bracet en una caixeta ja feta i fins i tot se n'estalvien el paper! Llavors, sabien embolicar. Quan hi anava jo a la pastisseria sempre m'agradava veure, mentre feia cua, com embolicaven les postres de tothom.
Ho trobava un art. Embolicar el paper amb una tira de cartró per sobre de la pasta, per a que el paper no s'hi enganxés i fer aquelles voltes amb el cordill, amb una rapidesa i agilitat que em semblaven màgiques. Anaves cap a casa vigilant que el paquet no es descompensés i quan desembolicaves tot sortia immaculat! Ara, quan obres la caixeta, sempre se t'ha enganxat en alguna banda. A resultes d'aquella tradició, els diumenges que sóc a casa encara vaig a comprar-me una pasteta per postres; ja no és un tortell, que per a mi sola, és massa gros, però sempre trobo alguna cosa. I, de fet, la cosa és el menys important: el fet, és anar a la pastisseria i tornar-ne amb el paquetet, com un ritual, i passar la porta, com el meu pare, somrient per sota el nas, content de sorprendre als altres.
D'altres menjars no en recordo tants. Les sopes per sopar, els cigrons que encara ara m'agraden aixafats amb llet i passats per la paella, l'arròs amb llet d'algun berenar, el pa amb mortadel·la o amb un forat al mig on hi entrava la presa de xocolata i que portàvem amb una bosseta de roba amb el nom, cap a l'escola, be, cap a col·legit que en dèiem llavors. O el pa amb foie-gras. Era pa o llonguet amb alguna cosa dins. No hi havia “bimbos” ni “panteres roses” ni bollicaos.
El que si que m'ha condicionat la vida ha estat el fet de pertànyer a una família “patatera”. Ui, les patates! Encara ara a les meves velleses és una menjar que no menjo, valgui la redundància. No m'han agradat mai les patates! Sembla estrany, oi? Sí, tothom m'ho diu: les patates? Doncs, no! No m'han agradat mai les patates: ni bullides, ni fregides —ei! A no ser que me les fregeixi jo!— ni al forn, ni, per suposat, estofades. Les he menjat, per obligació, però em venien unes basques sense remei que em feien perbocar i tot! Fins i tot em ploraven els ulls al mastegar-les! No he pogut! Encara no ho he resolt!
Els anys que he viscut sola, ni n'he comprat, de patates. Ara que tinc el meu germà amb mi, hi ha patates a la verdulera, que, bàsicament, se les fa i se les menja ell, com a bon vegetarià. Jo, les pelo sense deixar ni una maca, ni un tros de pelleta, ni cap “gra negre”, ni cap tros que no sigui del color de la patata. Ell sempre em diu que en llenço la meitat!
A mi, les úniques patates que m'agrades són les de bossa, les del vermut, vaja!
Recordo quan de jove ramblejàvem i compràvem patates al Marisa, que te les servien amb aquelles paperines fetes amb paper d'estrassa i sèiem a fer el vermut a mitja Rambla. Ara, les bones, són les de can Coromines. Ah!, no les heu tastat mai, oi? Heu de venir a Badalona, no us ho podeu perdre! Res de Matutanos ni d'altres marques... Coromines! Que encara tenen fàbrica pròpia a la ciutat i en són una de les exquisideses més preuades pels meus conciutadans. I a més, quan vas a dinar convidada fora de Badalona, et resolen el tema del que portar! Aquestes patates, sí que m'agraden!
Fora d'això, tot m'agrada i m'ha agradat.
Jo sóc encara d'aquella generació que no pot deixar res al plat. “El que et posis al plat s'ha d'acabar!”. I, de petits, el meu germà i jo, el llepàvem, el plat! “Mira, mama!, no queda res, no cal ni que el rentis!” Intento no deixar res al plat. Be, ara una mica de menjar sí, que sembla que queda més bé que no t'ho mengis tot, que no es pensin que passes gana. Però, abans, quedava malament. Que el menjar costa i era un pecat llençar res, que hi havia gent que en tenia de menjar i tu no et podies permetre el luxe de llençar-lo. Ara també n'hi ha de gent que no té gaire cosa per menjar i, en canvi, se'n llença tant!
No sóc gaire carnívora. Prefereixo el peix.
A la meva mare li agradava anar a menjar als restaurants de peix i gaudia veient-me menjar a mi les gambes. M'agrada el marisc: gambes, ostres, llagostins, crancs, galeres, escamarlans... M'ho passo d'allò més bé escurant i xuclant les pellofes! I a ella li feia gràcia. Crec que anàvem al port de Barcelona i al Pòsit d'Arenys per les ganes que tenia de observar-me mentre menjava. Fa uns anys que no hi vaig, ho hauria de tornar a fer. Tota celebració es mereixia, i es mereix, un àpat a taula. Per Nadal al Cisneros de Montserrat, per Cap d'Any en algun del port de Barcelona o de la costa, els diumenges que ens tocava Auditori al Tapas de Rambla Catalunya, els dies de teatre, el sopar al Lliure de Gràcia, pels aniversaris a la Casa del Llenguadoc al carrer Llúria, a l'estiu a Andorra o aprop de La Seu, en aquells que la gent de la zona t'indiquen ferventment; fins i tot havíem anat a Castellciutat, que era caríssim! Hi celebràvem el començament de vacances quan treballàvem totes dues; el final de vacances a Les Fonts del Cardener del poble de La Coma.
Tants records dels menjars!
Fora la família recordo l'època dels menjars amb els amics i amb els companys de feina. Quan quedàvem a cases particulars i cadascú portava un plat i paràvem aquelles taules que esdevenien una obra d'art. Amanides exòtiques, cus-cus, raclettes i fondues de formatge i de carn, menjars que intentàvem que fossin originals amb ingredients senzills, tastar sempre coses noves. El més important era estar a l'entorn d'una taula i xerrar i riure. I conservar les amistats. I beure: vi i xampany; que jo encara en dic xampany! Que és una paraula que fa més bombolles que el cava.
A mi això m'anava bé. No m'ha agradat mai cuinar, tot i que he cuinat des de petita, sempre amb presses: pressa per ser a l'hora a col·legi, pressa per ser a l'hora a la feina, la de la meva mare i la meva, passar-se estona a la cuina i menjar-s'ho en un moment sense assaborir-ho. En canvi, els sopars amb els amics permetien un altre tipus de llicències: experimentar barrejant ingredients, fer plats de disseny i tastar el que havien fet les que se les donaven de grans cuineres.
Ara s'ha perdut una mica això d'anar a casa dels altres. Per anar ràpid i tenir poca feina es va als restaurants, alguns molt xics, que et presenten aquells plats grossos amb una mica de matèria al mig, com bolets en època de sequera; locals sorollosos que, si ets una persona que ja utilitzes audiòfons, no segueixes el fil de cap conversa i arribes a desconnectar tant que t'ho penses molt quan et conviden, arribes a aïllar-te i estàs millor a casa amb un “biscotte” amb una mica de pernil i una fruita o un iogurt que l'edat i l'estomac, a les nits, ja no perdonen. I quan vas de viatge, dissimules, i te'n vas a dormir dient que estàs cansada, però ja no pots empassar gaire res als vespres ni que tinguis pensió complerta!
És curiós això dels menjars! Tot s'acaba assegut davant una taula, tradicions, celebracions,  sabors i olors que t'han acompanyat sempre: els torrons i les neules, els panallets, castanyes i moniatos, les mones de Pasqua, els pastissos d'aniversari amb tantes espelmes com anys que, quan arriba una certa edat, ja no pots bufar, les postres dels diumenges, els tortells de reis amb la fava i els de Sant Antoni amb sorpresa, els bunyols de quaresma, les galetes i els carquinyolis típics d'alguna població catalana, les coques de Sant Joan amb regust de foc i de revetlla, els raïms de la sort, els canalons i l'arròs a la cassola,... i més modernament els calçots alçant el braç i el porró.
Tot un món la cuina! Tot un ventall, també, de receptes i de vocabulari, a voltes difícil ja de recordar! Amb l'edat et queda el gust, la mastegada fàcil d'un puré ben fet; et marxa aquell aliment que has de rossegar amb més dificultats i amb ell, la paraula!
De tot plegat, en queda sempre una taula ben parada en companyia d'amics i una bona estona per fer petar la xerrada en una sobretaula que s'allargassa; hores recordades, tantes hores al voltant d'una taula!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada