Amb uns bons amics, hem anat fins l'ermita de Sant Mateu, a la serralada del Litoral, per sobre de Premià de Mar i Vilassar. Representàvem aquest petit mon entre Montgat, Tiana i Badalona. Tres poblacions agermanades amb un denominador comú: els camins que ens uneixen, l'espai geogràfic comú que ens defineix i el veïnatge de temps immemorials.
Avui dissabte, tot i que amb nuvolositat que s'ha acabat aixecant, hem anat trobant altra gent fent l'itinerari fins l'ermita de Sant Mateu: bicicletes i motos, cotxes; algú que corre; pocs caminadors. Tot pujant, passat el coll de Coll de Cera, hem pogut gaudir de la vista que hi ha sobre aquesta franja de terra: Montjuïc al fons, la Conreria ben aprop, el castell de Burriac i el Montcabrer, Badalona, Montgat, Tiana i Alella que expandeix ja les seves cases fins arribar dalt de tot dels turons de les muntanyes. I la sempre present Montserrat. El mar, un mirall de plata; unes aigües que bressolen cases i escadusseres fàbriques; unes poques barques solcant l'horitzó.
Sempre és agradable arribar-se fins l'ermita, avui oberta, i reposar a l'era de l'entrada. Hem aprofitat per entrar-hi, i en un recolliment col·lectiu, anotar els nostres desitjos en el llibre de visites: per Catalunya, pel govern empresonat, per la llibertat i la democràcia tan airejades aquests dies que estem vivint. Per la pau. Visca Catalunya lliure! Tant de bo Sant Mateu ens hi ajudi una mica!
Després de fer un mos compartit amb un gos que no ens ha deixat mentre hi havia teca, hem iniciat la davallada per camins erosionats, tortuosos, d'arrels ben prominents. Costava saber on posar els peus! Solcs i reguerots profunds fets per les motos que encara ara hem trobat pel camí. Els pals no han servit de gaire! Ens hem sentit exploradors al mig d'uns camins difícils de trescar! En baixada, caminant posant el taló ben bé davant la punta de les botes, com un passe de models d'aquelles noies sobre les passarel·les, intentant no perdre l'equilibri. No ens ha estat possible trobar el dolmen al que volíem arribar: val a dir, que amb tantes traces fetes pels vehicles de dues rodes i tants camins perduts i poc cuidats, sense cap indicador ni senyal que ens doni alguna pista de la direcció a prendre, no hi ha, tampoc, GPS que valguin, ni homes dels pobles veïns que te'n pugui donar raó.
Hem arribat fins l'oficina del Parc de la Serralada del Litoral, amb el pi que té al costat, el Pi de Can Boquet, arbre catalogat com a monumental.
De tornada cap als cotxes tot seguint ara la pista que arriba al turó de Pedrells, cap a Sant Mateu, ens trobem amb l'alzina sureda La Molinera, arbre singular declarat d'interès local.
A partir d'aquí, ens arribem fins a Premià de Dalt, al restaurant Sant Jaume, on fem un bon dinar i acabem la jornada en una immillorable companyia.
El temps ha aguantat i la caminada ha estat agradable. Només resta dir, a qui correspongui, la necessitat de protegir els camins que conformen aquesta comarca tan erosionada pel tipus de terreny i per la vegetació castigada per les pluges, les llevantades i la mà dels humans i pel traginar motoritzat. El Maresme s'ho val, de veritat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada