Aeroport Gate 22

Són les 5.45h de la matinada. Fa tres dies justos que som aquí! Fa tres dies que ens trobem en aquesta situació tan delicada. I dic jo: tan difícil és pensar-se'n alguna! No em direu que no hi ha cap cap pensant que no pugui pensar res, que no tingui ni una sola mínima idea per sortir-se'n, d'això. De veritat que no hi ha ningú que tingui idees en aquest país? És que això clama al cel!, mai més ben dit.

Tot ha començat quan la companyia d'autobusos que acompanyen els "futurs" passatgers a l'avió s'ha declarat en vaga, no se sap ben bé per què. Que no van còmodes ells, en aquesta feina reposada que tenen? Corrent escales amunt i avall els hauria de veure jo!, anant d'una porta a l'altra i d'aquí cap allà com un ramat de bens!, llavors potser sí que farien vaga de cames plegades...

Després d'estar una hora, sí, sí, una hora, esperant que s'obrissin les portes de la Gate 22, ens diuen que ja podem sortir... Però com? Doncs, ja us ho diré: pretenien que, ja que hi havia la vaga, els passatgers travesséssim la pista fins anar a l'avió..., a peu! Però, a qui se li acut semblant solució, estan bojos? Sí, és clar, es veu ben bé que estan bojos!

Els passatgers hem parlamentat i hem donat per resposta la negativa a oferir-nos per fer això: un recorregut a peu, enmig de busos parats, carrets amunt i avall, avions que giravolten minuts i hores per sortir de la pista d'aterratge, els que arriben i no saben on aterrar, piles de paquets deixats de la mà de Déu al mig de les pistes,... oh!, valga'm Déu!,... i havíem d'agafar les maletes i transportar-les nosaltres mateixos!, com si no haguéssim pagat prou! I jo, m'he dit, Dolors! això ho has d'arreglar!, no et poden prendre el pèl, ni els quartos ni la paciència.

No es podia permetre i, senyors!, els passatgers ens hem declarat en vaga. Quin terrabastall!, però d'aquí no surt ningú. Portem dies així, i ja no hi cap ni una agulla aquí a la Gate 22. El personal de l'aeroport està nerviós, tants avions parats al mig de les pistes i buits, amb les portes obertes i les escales baixades. Les hostesses a peu d'escala amb els llacets voleiant al vent, els pilots aguantat-se la gorra, els maleters amb una exposició de bosses, sacs i paraments de tota mena als seus peus que fa feredat. Oh! I esperem que no se'n perdi cap, perquè si no hi haurà conseqüències. Pels altaveus no paren de donar ordres en tots els idiomes possibles: senyors i senyores facin el favor de deixar la porta lliure o ens veurem obligats a prendre mesures més dràstiques; señores pasajeros, hagan el favor de dejar la puerta libre o nos veremos obligados a tomar medidas,... getlemans and ladies...; messieurs et mesdames... ; signorino,... i tota la parrafada que ho acompanya i que no s'entén mai!

Tinc el meu home desmaiat de gana i els meus fills ja no sé on paren; fa poc els he vist pujant i baixant per les escales mecàniques i ja m'han tornat a desaparèixer de la vista.
Ha vingut el cap de l'aeroport, ha vingut el director general de no sé què, estem esperant, fins i tot!, algun polític.

I és el que jo dic i defenso: si els autobusos fan vaga i hi tenen dret, nosaltres també! "Nosaltres no ens mourem de la gate 22!", "Vencerem!" Ha estat un crit unànime de tots els que estem esperant.

Vindran els sindicats! —ens han dit.

Doncs, que vinguin els sindicaleros i acostin els avions fins a la porta —he respost decidida. I és que en decisions no em guanya ningú, ja ho diu el meu pobre famolenc Lluïset—. Però, no sortirem!

Qui sí que ha vingut de seguida ha estat la tele, és a dir, les teles, per ser exactes. I vinga micròfons, i vinga focus... I aquí estem suant la cansalada! Però hi són totes, les "nostres", les estatals i les internacionals. Fins i tot n'he vist alguna de local com la de Sant Boi i la del Prat! I em fa un no sé què, que puguin donar informacions tergiversades, que ja se sap que cadascú escombra cap a casa.

Però..., atenció!..., que sento? Anuncien alguna cosa pels altaveus. Silenci, gent!, que no entenc gaire res.

Com una sola persona, com un exèrcit ben format, mirem tots cap enfora pels finestrals i caram!... aquesta sí que és bona!, una flota de lliteres amb els seus camàlics estan preparades per portar-nos a cadascú al nostre avió. Això deu ser el que estan esgargamellant-se per anunciar. Bona pensada!

Tothom comença a moure's. Com que no veig el Lluís ni els nens, baixo de pressa, no sigui que em quedi sense! Espero que pel mateix preu s'inclogui un massatge fora pista!