El Parc dels Glacials ocupa una gran extensió de terreny que s'endinsa en la Serralada Patagònica vorejant el Lago Argentino en un recorregut d'uns vuitanta quilòmetres que separen Calafate de la gelera més anomenada i coneguda de la zona: el Perito Moreno. Tot un entramat de passarel·les permeten observar la llengua final de la gelera en un joc de blocs de gel que van canviant de color segons la llum: del blanc al blau i al turquesa, amb unes formes capricioses que ha modelat la natura. Es pot navegar pel Brazo Rico del Lago Argentino fins a arribar a l'acabament de la mateixa llengua. El vaixell s'acosta i la grandiositat dels blocs de gel es fa propera. Els jocs de llum, tant amb sol com núvol o amb boira, confereixen un paisatge que no et canses de mirar. Formes estranyes dipositades al llac, les capritxoses agulles de gel, forats d'un blavós més acusat, blocs de cotó-fluix, coves i esvorancs parlen del desplaçament de la gelera a raó d'uns dos metres de mitjana al dia.
Enmig de la serralada presidida pel Cerro Pietrobelli (2950m) la seva llargada actual és d'uns 30km. La gelera del Perito Moreno és la que millor ha plantat cara a la regressió generalitzada, tot i així, s'observa una pèrdua de gruix evident que es tradueix en un lleuger retrocés del front del gel i una pèrdua d'amplada (vegeu Revista Glaceres 2016, Jordi Camins Just). 
De vegades, falten paraules per a descriure la grandiositat i majestuositat de la natura; els nostres ulls no poden copsar tot l'espectacle que se'ns ofereix i, tant sols podem demanar viure-ho en el moment. Sobra la màquina de fotos, sobren la quantitat de mòbils que es fan pas a cops i empentes i enyores una solitud que t'ho faci interioritzar; tens ganes d'endur-te l'escalfor blanca i gèlida, tens ganes de degustar el silenci, tens ganes de bressolar-te en aquest llac i dir-te a tu mateixa: he arribat! L'altra vista meravellosa és la del recorregut a peu des del primer aparcament fins al segon, pujant i baixant escales i tenint punts de perspectiva diferent. 
Només trenca el silenci —si esteu de sort i no us encalcen uns quants orientals— el soroll somort dels despreniments de gel dins l'aigua del Lago Rico. Les diferents perspectives t'ofereixen diferents mirades i no te'n canses. Arribes al final amb l'emoció continguda, sense paraules, amb els guants i la gorra ben controlats i et permets degustar un cafè per entrar en calor, però amb un tel d'il·lusió als ulls i amb una expressió corporal de satisfacció. Molt recomanable és el mini-treking per sobre la gelera. Calçant grampons es desfila per sobre la gelera admirant les esquerdes plenes d'aigua, els forats fondos i la lluentor del sòl talment un terra de plata fins a arribar al final del recorregut on pots prendre un whisky amb gel acabat de collir que et refà de l'esforç.
L'endemà encara pots gaudir d'aquestes glaceres majestuoses. S'imposa una excursió a la Glacera d'Upsala i a la de Spegazzini, cadascuna amb les seves peculiaritats. El Lago Argentino es transforma en una pista líquida per als icebergs que hi naveguen i que s'han desprès de la gelera. Donar-los-hi la volta, admirar les diferents formes i escoltar, altra cop, el silenci que transmeten, és un goig i ens sentim privilegiats! Contràriament a la Glacera del Perito Moreno, la Glacera d'Upsala està patint un retrocés d'una mitjana actual d'uns dos-cents metres cada any i de gairebé uns nou quilometres els últims trenta anys (vegeu Revista Glaceres 2016, Jordi Camins Just).
El seu front, però, és encara magnífic i es repeteixen les mateixes sensacions que amb el Perito. La Glacera d'Spegazzini presenta una imatge modesta però amb una grandiositat inigualable al acostar-nos al seu front; el seu retrocés és modest però evident. Muntanyes de gel que es fan admirar.
Des de Calafate es pot accedir al Parc Nacional de Las Torres del Paine ja en territori xilè. Cal gaudir del paisatge al Lago Sarmiento, la Laguna Amarga i el Lago Nordenskjöld des d'on podem tenir una vista magnífica de Los Cuernos del Paine. Lloc de caminades, atractiu dels excursionistes que ocupen el lloc. 
La pujada fins al peu de les mateixes Torres és dura però agradable. Sortint de l'Hotel Torres del Paine i després de passar dos ponts de fusta, s'inicia la pujada entre "notros", "jumellies" i altres flors que decoren el terra, fins a arribar al refugi Los Chilenos, parada de repòs obligatòria. A partir d'aquí el camí s'endinsa per un bosc petri, amb troncs d'arbre secs i retorçats, amb la verdor del sotabosc, els cants dels ocells i les cascades que es desplomen a l'altra vesant. Sortint del bosc, comença l'ascensió dura, enmig del pedruscall i la gent que et va animant per a l'arribada. La processó no s'atura i els joves veuen com quatre dones ja madures s'enfilen amunt tot rebent les felicitacions dels més agosarats.
L'espectacle que s'obre a l'últim revolt és fantàstic: les agulles de Las Torres, talment sentinelles mudes i encantades de la gent que, ben abrigada, ha arribat als seus peus. Pedra, rocs i el petit llac d'aigües gèlides, fonent-se en la boira del dia, donen una sensació d'estar per sobre de les coses mundanes.
La baixada és més agraïda tot i anar amb compte pels genolls, que, tot i no fer figa, s'han de conservar uns anys més. La pluja apareix, però la satisfacció d'un objectiu aconseguit ens fa relativitzar-la amb escreix.
El viatge continua, però ens enduem ja unes bones experiències i vivències.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada