La vall de Marfà

Mentre ens anem acostant a Castellterçol, ens adonem que la boira, avui, ens espessa i confereix al paisatge un aspecte entre misteriós i fantasmagòric. El que no vol dir pas que es prevegi un dia "dolent", ans podria ser ben bé el contrari.

Castellterçol té l'avantatge de tenir, en un tram curt de carretera de pas, uns bars en els que pots esmorzar i retrobar els companys de sortida. I tots plegats ens hem dirigit cap al Pont de la Fàbrega; bé, si veiem bé el lloc, són dos pots, un de nou i un de vell, que ens agrada fer les coses per duplicat; ara bé, penso que el vell és més interessant, a part de ser més fotogènic. Està situat al nord del terme de Castellterçol i al sud del de Moià; a través d'aquest pont la carretera C-59 passa per damunt del torrent de la Fàbrega. És al costat de ponent del Molí de la Fàbrega.El pont antic és del 1867, substituït el 2007 pel pont nou, situat al costat de llevant del vell, que queda ensotanat respecte de l'altre. Hi aparquem a sota tot esperant que avui no faci cap tempesta que es converteixi en rierada perquè quan tornem ens agradaria trobar els cotxes al mateix lloc que els deixem.

Des d'aquí surt la pista que ens porta a recórrer la vall de Marfà i les seves rieres. Una vall interessant paisatgísticament, amb rieres, rocam i camins que la creuen. Un bosc per tot arreu on miris, uns colors entre grisosos i marronosos en un dia com avui, però un paisatge relaxant per anar fent camí; la boira que juga amb les branques despullades dels arbres, la humitat de la riera i una mica de pendent per anar fent cames. Alguns moments de dubte entre tantes pistes que s'encreuen i el wikiloc que ens vol fer fer el camí a la inversa, però que anem retrobant en la direcció correcte.

La vall de Marfà és drenada per la riera de Marfà, la qual s'origina per la unió del torrent de la Fàbrega i la riera de Castellnou. La vall antigament era ocupada per grans extensions de conreus d'olivera i vinya però actualment el terreny agrícola ha estat ocupat pel bosc. Actualment els boscos de pinassa, pi roig i pi blanc ocupen la major part de la superfície, encara que en alguns llocs indrets es conserven boscos d'alzinar i roure martinenc.Això fa que sigui, en la seva majoria,  una vall verda, un recorregut sense gaires desnivells amb unes pistes i racons de bon caminar.

Anem seguint el torrent de la Fàbrega i aviat passem per un dels seus masos deshabitats i en runes: el Saiolic, ja dalt de la costa. Hi ha altres masies en tot el terme,  la Closella, La Datzira, Pujalt, els Sorts, les Vinyes i el Xei, però nosaltres avancem i baixem fins a Marfà, un mas digne de veure's amb les seves arcades, tancat, però en un paratge acollidor. Darrera s'hi troba l'església de Sant Pere de Marfà que es veu millor un cop t'allunyes de la casa i baixes el camí: cal alçar la mirada per observar-la dalt del turó que hem deixat. Aquesta església apareix ja a la relació feta amb motiu de l'acta de consagració de l'església parroquial de Moià l'any 939. Es tracta d'una petita església d'una sola nau sense absis amb entrada lateral a la banda de ponent i un campanar de planta quadrada.

 Passades les Feixes Roges, arribem al capdavall de la vall on hem de travessar la riera de Marfà per davant de la font de Marfà ja seca. Amb prevenció de les aigües ocupessin tot el tram de riera, hem portat xancletes i tovallola per si ens havíem de descalçar, però no ha sigut necessari: amb petits saltets i camades llargues n'hem tingut prou per a passar a l'altra llera de la ribera. Ens hem acostat fins al Molí de Marfà, en runes. En el fort aiguat del 1863, els membres de la família del moliner salvaren la vida refugiant-se a la teulada del molí. A continuació, fou abandonat. Tanmateix, es recuperà temporalment a la segona dècada del segle XX, moment en què consta habitat en els padrons municipals de Castellcir. 

Una mica més enllà, s'alcà enlairada l'ermita o santuari de la Mare de Déu de la Tosca, tancada i barrada amb una porta nova. Només es pot veure un xic el dedins per una finestra enreixada de la paret. pertany al municipi de Castellcir, al paratge de la Tosca i sembla, segons la documentació, que podria l'església de Santa Maria de les Illes, documentada el 1602. Per darrera l'edifici, cal seguir un camí que ens porta al Salt de la Tosca, que tenim la sort de veure amb aigua; no molta, però suficient per fer del lloc un espai de gran bellesa. Al costat, el Molí de Brotons on es pot accedir tornant a travessar la riera per sota d'una presa natural que avui està força seca.

Malgrat el dia ennuvolat, els colors de l'aigua, el reflex del molí i el cercle tancat de rocs, el verd de l'herba i el marró.vermellós de la pedra del molí, són sorprenents als nostres ulls; una descoberta d'un dels llocs més agraïts de la vall. 

El molí de Brotons  és un molí semi-troglodític, situat aprofitant unes balmes a ran de la llera de la riera, a ran del Salt de la Tosca. Estigué habitat i en funcionament des del 1608 i fins al segon terç del segle XIX: l'any 1863 hi hagué una avinguda d'aigua extraordinària que s'endugué un nadó amb el seu llitet de fusta de l'interior del molí, i hi moriren les vuit persones de la família del moliner. A partir d'aleshores ha romàs abandonat. El seu interior és reduït com a habitacle, ben bé erigit aprofitant la balma. 

Aquest racó ben bé val la pena de la caminada!

Tornem a travessar la riera i ens enfilem fins a anar a trobar el Gorg Estret. que forma part de la riera de Castellnou. Un lloc no exempt de bellesa. Un engorgat estret que forma un gorg als seus peus. Una davallada d'aigua que transcorre entre les pedres talment un tobogan. No sabem si a l'estiu, la canalla s'hi tira i es deixa lliscar fins al gorg; deu ser ben llaminer!

Continuem el sender guiats per un filat tot al voltant del camí fins a arribar al mas de les Vinyes, on descansem per dinar.

I tornem a descendir cap a la riera passant pel mirador de la Fàbrega, una vista sobre el torrent força sec, per acabar de baixar per les escales de gat excavades a la roca fins al pou de les Vinyes i des d'aquí, tot caminant pel costat de la riera, hem d'estar alertes per no deixar enrere el corriol que ens adreça cap a la pista de tornada que ens apropa altra vegada al pont de la Fàbrega. 

El dia ens ha acompanyat, ni massa fred ni massa calor, amb els núvols i les boires que no ens han deixat, a excepció d'unes petites estonetes de resol, però que hem agraït i que hem valorat, també, com una part que ha influït en confegir més bellesa al paisatge.

Ens queda un bon record d'aquesta sortida. Els llocs propers són també part de la nostra geografia, allò que ens cal conèixer i saber observar per a estimar més el nostre paisatge.

 https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/riera-de-marfa-202297859