Un any més

Sí, un any més. I en van 63! No és un número lleig, oi? Fins i tot, té certa gràcia i no sabria dir-ne el perquè.

Fa bon dia. El pati el tinc tot florit. I he pensat que aquest matí faré de cuinera. Coses ben banals, viscudes en tranquil·litat, en la calma que et confereixen els anys. I tot i ser un dia ben normal, quan arriba l'aniversari et sents una mica diferent, com si fossis més important, com si tothom ho notés pel carrer.

Ara, poca gent et visita, com es feia anys enrere. Poques són ja les persones que truquen: algunes de fidels. En aquests temps cibernètics la gent tira mà del facebook i del whatsapp i ja han complert. Qui sap, potser d'aquí uns anys, farem senyals de fum! Ja m'han trucat la Montse D. i la Maria A. i trucaran, segurament, els amics de la UEC. Vindrà, és possible, la Júlia i en Jordi, amb la Nina. Per tots els demés hauré d'estar pendent del mòbil i l'ordinador.

A aquestes hores ja els he fet, els anys! Són les nou del matí i els he estrenat a les quatre de la matinada; be, potser a les quatre, no. Ara anem dues hores per davant del sol i crec que quan vaig néixer només n'hi anàvem una, per davant. Pobre sol, fem el que volem!

L'espero amb il·lusió el meu aniversari, sempre. Tot i que, segons el meu germà, quina importància té el temps? Ha estat, però, el primer a fer-me una forta abraçada i a recordar-me: Nena, ja en tens seixanta-tres!, tres! Qui ho diria!

Qui ho diria. Amb tots els honors! Encara puc llegir, escriure, fer fotos, cantar, caminar, i tantes altres coses: encara tinc ganes d'aprendre.

Núria, petita, per molts i molts anys!