Sot del Bac

Avui ens hem endinsat a la vall de Sot del Bac. Que en feia d'anys que no hi anava! Era una de les excursions properes que havíem fet amb l'agrupament Sant Jaume, primer de noia guia i més tard portant-hi els llobatons i daines. Ja no en recordava el camí, però si que he reconegut la vall en conjunt i el Salt del Prat i les cingleres on, en aquells temps, hi anava a escalar i fer rapel força gent. 

M'ha agradat tornar-hi! Continua sent una petita vall feréstega als voltants de El Figaró. Aquesta vegada ens hi hem arribat amb cotxes i no amb el tren. El camí surt del poble creuant encara la via més enllà de l'estació, sense cap barrera.

Aquesta petita vall té un gran valor paisatgístic i ecològic i està situada entre el Cingle de Castellar i la Serra de la Cospineda; el seu torrent, que forma el Salt del bac o Salt del Prat, baixa dels Cingles de Bertí. La flora i la fauna hi tenen un microclima humit i tancat i això fa que creixin espècies diferents de les dels seus voltants. Amb una mica de sort hi podem trobar les salamandres; sort que avui no hem tingut.

Comencem la pista tot travessant, com dèiem, la via del tren i ens enfilem per un corriol ombrívol i de vegetació exuberant. Passem per una balma que ens podria servir d'aixopluc en cas de mal temps i ens situem dalt de la cinglera. Al davant les roques que conformen aquests espadats tan cobejats pels escaladors: La Pedra Plana, Les dues Germanes (la gran i la petita) i altres parets que cauen en picat cap al fons de la vall.  La vista és magnífica i sedant. Aprofitem per fer un mos i alguna noia no perd el temps i pren el sol al caire de la cinglera: no féssim bromes, eh!, que no portem cap corda!

Acabem de pujar un tros més per admirar una altra de les roques emblemàtiques: El Tap de Xampany. Els escaladors de la colla recorden amb emoció els seus primers anys, quan eren una mica més joves que ara i marxaven de casa amb botes i cordes i amb l'ai! de les mares.

Ens anem entretenint, però la vista, el camí i el dia valen la pena i no tenim cap pressa, que és divendres i ja ho tenim tot fet.

A partir d'aquest punt, davallem cap al Sot i arribem entre bromes i riures al gorg i el Salt del Prat, que encara aconseguim veure que raja una mica. Després de les fotos per davant i per darrere, fem ja el camí de tornada no sense, abans, parar-nos altra vegada a la balma per fer d'alpinistes i immortalitzar el grup. Quan siguem més grans ens mirarem les cares alegres d'avui i les recordarem amb emoció.

Ens arribem al poble del Figaró quan la calor comença a ser forta. Una "clara" ens apaivaga la sed i una volta pel poble ens ajuda a anar obrint gana. 

El Figaró conserva encara les cases modernistes dels estiuejants de principis del segle XX. Al mig ben bé del Congost, va ser una de les viles de moda d'altres temps, repòs dels barcelonins que hi anaven a fer-se passar la calor.

Nosaltres acabem amb un bon dinar al voltant d'una taula i retornem cap a Badalona tot esperant la propera sortida.