La séquia de Manresa

Una volta per la comarca del Bages. Una sortida lineal per l'antiga séquia de Manresa, un canal de regadiu que ha estat i és cabdal en la història manresana. Acabada de construir l'any 1383 té un recorregut d'una mica més de 26km dels que avui n'hem fet uns 17 (tot i que els diferents comptaquilòmetres que tenim no es posin gaire d'acord). La seva construcció fou autoritzada pel rei Pere III i està relacionada amb el miracle de la Llum de la que Manresa en conserva encara, avui en dia, unes festes que es celebren la segona quinzena de febrer. La séquia és una de les obres més importants de l'edat mitjana i actualment encara abasteix d'aigua la ciutat de Manresa i altres poblacions de la rodalia. 

Amb un desnivell d'uns 10m, la captació d'aigües és a la presa que hi ha sota el castell de Balsareny, a la Resclosa dels Manresans,  on comencem la nostra caminada. Un camí ombrejat i planer que travessa els municipis de Sallent, Santpedor i Sant Fruitós de Bages i arriba fins el Parc de l'Agulla de Manresa. Nosaltres tenim el nostre objectiu a Santa Anna de Claret, passat Sallent, en el municipi de Santpedor.

El dia assolellat convida a "passejar" pel costat del canal, dels horts tan ben cuidats i dels camps de blat, ordi i civada que ja rossegen.

Al llarg de tot l'itinerari ens anem trobant amb petits ponts i pontarrons que van marcant la recollida de les aigües.

El camí, a voltes, ens obliga a anar en filera, a voltes en grup per fer petar la xerrada. En aquest dia de primavera, la gespa i les espigues encara verdes bressolen el bé de Déu de roselles, lliris grocs i flors de tots colors que ens acompanyen.

És d'admirar el reflex que fan els nostres cossos en l'aigua que, si be sembla estancada, va seguint el seu camí cap a Manresa, igual que nosaltres.

Passem pel municipi de Sallent. Als afores, resseguim un bon tros de la muntanya de potassa, aquesta vegada vista de molt aprop. Un conglomerat de sal que ens deixa bocabadats. Les instal·lacions mineres, es situen al sud de la vil·la, a banda i banda del Llobregat, al terme de la Botjosa i el torrent del Solà. Encara veiem les vies del tren de mercaderies i els vagons parats; una industria cabdal per a la comarca.

Al llarg de la séquia els arbres aboquen les seves branques cap a l'aigua, els ànecs transiten amb la seva niuada al darrera i les fulles seques naveguen riu avall.

Dinem sota l'ombra d'una pineda i al costat d'uns cirerers curulls de fruit, unes figueres amb figues encara verdes i uns micaquers amb micacos ja massa madurats.

El dia va tombant i els núvols negres van guanyant terreny. El vent remou les aigües i el pol·len dels arbres, a desgrat de la gent amb al·lèrgies, configura una estora blanca al terra, talment hagués nevat.

Mica en mica, observem el brogit de la circulació per les carreteres ràpides que travessen la comarca tot i que nosaltres tenim la sensació de relax i frescor vora l'aigua i el cant dels ocells que es deixen sentir.

Ja amb el cel ennegrit, passem per davant de l'ermita de Santa Magdalena de Bell-lloc que s'alça desafiant les industries, enmig d'un camp d'or i al davant de la muntanya de potassa, redós silent i solitari fora del brogit de camions. Al lluny, però no gaire, la silueta de Montserrat, inconfusible, altiva i serena, sentinella dels prats groguencs i de les nostres passes.

Els últims dos quilometres, quatre gotes que prometen un ruixat, ens fan treure paraigües i capelines. 

Travessem les noves industries i arribem una mica mullats a Santa Anna de Claret on ens esperen alguns dels cotxes que, en una operació ben coordinada, ens faran arribar al desitjat aixopluc de casa amb aquest temps primaveral! Tot plegat, una mica de mullena que ha anat bé per refrescar-nos de la calor que comença a anunciar-nos un estiu, la majoria de vegades força sec, en aquesta comarca.

Una caminada agradable, a l'abast de tothom, per conèixer el nostre passat industrial i una de les grans obres de l'edat mitjana. 

Totalment recomanable!