La il·lusió Catalunya - Occitània

Amb motiu de la propera Pujada a Salau organitzada pel CAOC català  i l'ASPIC occità, us escric unes reflexions sobre el tema Catalunya-Occitània. Reflexions que vaig presentar al Concurs d'articles i assaig "d'Aura en Aura" d'enguany, organitzat pel CAOC. Una petita aportació d'un tema prou conegut, però que no per conegut, prou reflexionat. Molts em direu que són coses del passat, reminiscències romàntiques, que ara els temps són uns altres i que els estats i les nacions funcionen diferent. Però, podem somiar!

"Ara que sembla que hem aparcat el projecte d’independència del Principat de Catalunya, que hem oblidat el concepte de Països Catalans i que hem deixat lluny la il·lusió de la construcció d’un espai català-occità, m’agradaria fer algunes reflexions al respecte, des de la meva molt humil opinió i de la meva limitada coneixença de la història passada. El somni d’Occitània ha estat present al llarg dels segles. Tal com deia Robèrt Lafont: somni o possibilitat?

Des de temps immemorials la proximitat dels respectius països a banda i banda de la carena pirinenca ha afavorit les relacions dels seus habitants amb esquitxades d’episodis hostils de lluita i dominació. Sabem que, durant segles, en època goda durant els segles VI i VII, el període musulmà, al segle VIII i la història franca dels segles IX i X, el Pirineu oriental no va ser frontera, no va significar una barrera natural que condicionés l’estructura política i separés la gent, sinó que va ser el punt de contacte dels pobles d’ambdós vessants.

Les aliances matrimonials, els pactes feudals, les guerres, els llegats a monestirs i catedrals, els intercanvis culturals per mitjà de les arts, configuraren a través dels temps la visió d'un espai català-occità o, si ho voleu dir d’altra manera, occità-català, avui en dia recordat i requerit amb un cert romanticisme. Cap a l’any 1200 bona part d'Occitània estava integrada dins la corona d’Aragó. Un espai geogràfic d’una gran força que provocà el recel dels reis francesos. Que aspiraven a ampliar els seus dominis cap al sud.

Els factors que ens han unit, com la llengua i la cultura, les formes trobadoresques, la idea actual sobre el catarisme, i la noció de dues nacions sense estat, han fet que aquest concepte d’espai català-occità tornés amb força. Occitània és el país dels literats, de la llengua culte que s’expressà a través dels trobadors i les trobadores, de l’humanisme., de la puresa de la religió acollint el catarisme. Aprofitant la propagació de l'«heretgia càtara» per terres occitanes, el rei de França, aliat amb el papa, va envair aquests territoris amb el pretext de lluitar contra els heretges. Occitània reconeix el dret a l'heretgia com una revolució evangèlica i troba els seus defensors, també, en la societat catalana. Un somni que es truncà amb la batalla de Muret, el 1213.

La política de fronteres entre França i Espanya ha escapçat i ha influït en les dues nacions. Ja el 1593 Occitània havia esdevingut, pràcticament, tota francesa; més endavant, el tractat dels Pirineus va mutilar Catalunya. Per altra banda i, més recentment, la renaixença catalana i el felibritge a Occitània significaren un nou acostament, un nou descobriment mutu, si en voleu dir, una continuïtat de les reivindicacions tan plorades temps enllà. Una època romàntica de contactes i relacions entre literats i artistes com Víctor Balaguer i Mistral per recordar dos exemples entre molts altres.

El romanticisme es caracteritzà per una exaltació de l’Edat Mitjana: els trobadors foren mitificats i la llengua popular descoberta. Els poetes s’aplegaren en l’agrupació del felibritge i ben aviat publicaren el primer «Armana Provençau» que recollia les composicions dels joves poetes en llengua occitana; se celebraven a Barcelona els Jocs Florals i es publicà el poema de Mistral, Mireio. Poetes i artistes mantingueren forts contactes que al cap d’uns anys la política anà separant. L’acostament tornà a quedar estroncat amb la dictadura franquista i l’imperialisme francès. El somni occità, esbandit a Muret pels croats francesos, va ser esborrat pels esforços de París i de Madrid. Barcelona no pogué o no fou capaç d’assumir la capitalitat dels Països Catalans i encara menys, el somni d’una Occitània fortament relacionada amb Catalunya.

Som en uns nous temps amb reivindicacions antigues. Però, el somni continua?

Avui, tot i haver-hi una minoria conscienciada i algunes entitats que treballen per un agermanament occità-català a banda i banda dels Pirineus, la majoria de gent desconeix la realitat cultural i històrica que ens uneix com a nacions.

Ni tan sols la Unió Europea ha facilitat les coses; els idiomes català i occità no són parlats a les cambres dels mateixos països. Els catalans reivindiquen el català a Europa. A Europa? Ens trobem encara reivindicant-lo a les escoles de Catalunya, del País Valencià, de les Illes i de l’anomenada Catalunya Nord on els batlles han de fer mans i mànigues per parlar-lo als ajuntaments. Els occitans encara malden per tenir unes hores d’aprenentatge en la seva llengua i per forjar unes lleis que els facilitin els drets lingüístics.

Tot sembla indicar que malgrat els aspectes que ens uneixen —els orígens, els vincles històrics, l’estil de vida, una mentalitat oberta, una posició geogràfica estratègica, un esperit associatiu i cooperatiu...— hi ha moltes dificultats:

• Una manca de coneixement de la mateixa història i de la història compartida.

• Una sistemàtica persecució dels Estats al llarg dels segles.

• Una desconfiança de la capacitat de creació d’un espai comú.

• Una migració cada vegada més acusada al costat d'una poca natalitat en ambdós països.

I malgrat això, ens continua entusiasmant la idea d’un espai occità-català. Continuem somniant.

Cal mantenir la idea de Països Catalans dins del marc hispànic i la idea de Països Occitans (amb Catalunya Nord) dins el marc gàl·lic, sempre que aquests dos marcs esdevinguessin plurinacionals amb dret a l’autodeterminació. Ara per ara, i revisant una mica l'actualitat política dels estats espanyols i francès, això sembla poc probable. Però, si s’esdevingués l'agermanament entre les dues nacions, l’establiment d’uns objectius i uns projectes comuns serien més viables i, crec, gens difícils d’aconseguir. Hi hauria unes infraestructures compartides com el tan anhelat corredor mediterrani, una economia semblant, una entesa a través dels dos idiomes, català i occità, que han begut d’una mateixa arrel i no són pas tan allunyats en fonètica o gramàtica.

Equivaldria a fer possible el pas de l’Europa dels Estats a l’Europa de les Nacions, tot i que ens ho imaginem com un procés lent. Però, algun dia s’han de reconèixer els drets de les nacions o dels pobles, igual que hi hagué el reconeixement dels drets de l’Home. Cada nació haurà de fer un esforç de renúncies però garantint sempre la seva personalitat. La història ens ha ensenyat que, precisament aquestes dues nacions han tingut forces episodis i etapes de comprensió mútua, una llarga tradició d’entesa. Potser, el model més adient seria la creació d’una mena de confederació de Països Catalans i Occitans, dins l’Europa Llatina.

De fet, existeix ja un organisme que pot facilitar els contactes i el desenvolupament fins on es pugui d’aquesta idea: l’Euroregió Pirineus Mediterrània, que el 2024 va celebrar el seu vintè aniversari a Barcelona. L’Euroregió és una organització de cooperació política creada el 2004, entre el Govern de la Generalitat de Catalunya, el Govern de les Illes Balears i la Regió d’Occitània. El 2009 es va transformar en una Agrupació Europea de Cooperació Territorial (AECT) i per tant és reconeguda des d’aleshores com una institució de cooperació interregional d’àmbit europeu. El 2019 tenia prop de 15 milions d’habitants en un territori de 110 000 km² El seu PIB és de més de 440 000 milions d’euros (2019), és a dir equivalent al d’Àustria. Té infraestructures d’investigació europea i internacional de primer nivell, com el Centre europeu de recursos biològics marins, l’ESA, el sincrotró Alba a Barcelona, el súper calculador MareNostrum, el centre de coordinació ITER, el sistema d’observació costaner de les Illes Balears… i molts d’altres. L’Euroregió és un territori amb més de 35 espais naturals terrestres, marins i litorals i una xarxa Natura2000 important, amb el 30% del territori a les Illes Balears, el 25% a Catalunya i el 18% a Occitània pel que fa a les àrees terrestres. La seva seu està situada a Perpinyà, regió d’Occitània.

Perquè doncs no aprofitem els organismes que ja existeixen en pro d’un desenvolupament comú com a nacions agermanades? Possiblement, als homes del passat, abats, reis i comtes, homes de la Renaixença o del Felibritge, els semblaria la realitat d’una utopia.

 Les bases del somni estan posades, les idees s’han descabdellat al llarg de la història: només ens falta la voluntat política? Ja sé que vivim una mena de tristor ideològica. Encara no tenim clar, en l'àmbit polític, quin és el nostre paper a la història, si més no, actualment els catalans; és a dir, encara no tenim clara ni la defensa de la llengua pròpia i ens perdem en els tants per cents del seu ensenyament o correm a dissimular els nostres drets en pro dels drets dels altres. Encara continuem demanant finançament «d’autonomia», singular en diuen ara, i sembla que ens acontentem quan ens donen algun escadusser milió d’euros més.

Jo, personalment, tindria més orgull, més dignitat, volaria més alt. És clar, que jo no soc ningú als ulls dels governants. Però, un a un, una més una, podem ser una generació.

No soc jo qui té la solució. No sé si realment n’hi ha; m’agradaria pensar que sí. Dono gràcies a tots i totes les que han lluitat per a la il·lusió i el somni d’una nació lliure (catalana i occitana) i dono les gràcies als i les que continuem mantenint aquesta il·lusió com a projecte de futur".

Diumenge 3 d'agost tornarem al Port de Salau i continuarem somiant una nació catalana agermanada amb una nació occitana. Potser, també, amb uns Països Catalans agermanats amb Occitània.

Vés a saber, de més verdes en maduren! Tot i que ara és bastant imprevisible.