dissabte, 19 de gener de 2019

Sant Mateu/La Cisa

Una sortida per terres del Maresme sempre és agradable, sobretot amb bona companyia. 
Hem seguit la carretera que ens ha portat a Premià de Dalt i hem continuat cap als afores del poble, allà on s'estenen les urbanitzacions que han gratat la muntanya, pujant uns revolts pronunciats fins que hem quasi acabat l'asfaltat. En una entrada, passades les últimes cases, ens endinsem en temps antics i visitem el que s'ha intentat reconstruir del poblat ibèric de La Cadira del Bisbe. Jaciment arqueològic fundat pels laietans cap a finals del segle V que ens transporta cap aquells temps que els ibers dominaven la Serralada de Marina. Avui en queden unes quantes de pedres, en forma de cases i carrers i el que havia sigut la torre de guaita del poblat. L'assentament estava distribuït en terrasses, possiblement emmurallat i amb la torre defensiva. Fou descobert per Joaquim Folch i Torres el 1929. Els anys 70 es van iniciar les excavacions que avui semblen parades i es van descobrir els carrers i ceràmiques. Si hi aneu un dia d'aquests, les ceràmiques no hi són, és clar, però hi trobem restes d'ampolles de vidre torrat de cervesa i llaunes d'una beguda coneguda més modernament; dubto que els ibers beguessin aquests refrescs. És una llàstima, perquè es veu que hi ha hagut la voluntat de restauració, tot i que avui dóna la sensació d'oblit, de "botellón" i de manca de pressupost; vull creure que no és manca d'interès. Les pedres aviat cauran, l'estepa blanca, el romaní i les males herbes no trigaran a envair-ho tot, encara que hi hagi un cartell que assenyala una càmera de vigilància, no sabem si operativa del tot.
Des d'aquí, volem pujar cap al coll per trobar l'itinerari de L'Esquirol, però el camí queda perdut enmig dels matolls, de les torrenteres i del no pas de la gent que ja acostuma a anar en cotxe per tot arreu.
Pugem, doncs, l'últim tram asfaltat fins l'inici marcat de l'itinerari circular de la Ruta de l'Esquirol, però nosaltres ens desviem cap a l'esquerra, tot pujant mirant de no relliscar per sobre el sauló tan característic del Maresme, passem un dipòsit d'aigua i saludem la gent que corre o passeja el gos. Arribats al coll, deixem a la dreta el camí de l'Esquirol i seguim enfilant-nos cap a la pista de l'esquerra. Al cap de poc, tornem a trobar una pista que ens ve per la dreta, però nosaltres continuem cap a l'esquerra fins a arribar a la carena i a l'ermita de Sant Mateu després de passar la masia de Can Riera i els cavalls que mengen sota el sol lleganyós, tranquil·lament.
Sant Mateu ens evoca records d'infantesa i joventut a les noies del Maresme: tantes vegades fet el camí, tants aplecs viscuts! I és una sorpresa agradable per la noia berguedana que ens acompanya. L'ermita està oberta i tornem a pujar les escales ja malgastades que hi donen accés. Sant Mateu ens saluda cofoi en aquesta setmana dels barbuts.
Tornem a davallar, aquesta vegada anant amb més de compte que a la pujada, que el terreny de baixada és molt més relliscós i perillós, però saldem la dificultat amb èxit i ens encaminem cap al Santuari de Nostra Senyora de la Cisa, amb cotxe!
Santuari estimat per tota la gent del Maresme. Pels seus aplecs, per la seva ubicació, per les vistes sobre mar i muntanya, per la fe dels que hi van oferint i demanant alguna cosa a la Verge trobada en una cova per una pastora i patrona dels navegants que s'hi encomanen tot passant per les aigües del davant de Premià de Mar. Una imatge petita, abans vestida, ara talla de fusta, que ens continua mirant des de l'altar i ens protegeix de les tamborinades i de la mala mar.
S'ha produït un canvi important a La Cisa: hi han fet una restauració del restaurant: uns grans finestrals permetent dinar de cara al mar, un menjador clar i lluminós, un servei agradable i familiar i una cuina molt correcte és el bon final d'un dia laborable per a la resta de gent.
Recordem les anades a La Cisa, a peu des de Premià de Mar quan encara no estava envoltada de cases per tots costats, els aplecs curulls de gent menjant pel bosc, asseguda al terra i no com nosaltres, avui, còmodament assegudes a taula degustant uns canalons amb vi blanc. Recordem les tardes d'estiu prenent uns trossos de formatge amb una beguda, assegudes a la seva terrassa, admirant el mar plàcid i infinit. Recordem els dies viscuts, amb alegria per haver-hi pogut anar i amb l'enyor d'un temps passat. Lloc de trobament, segur, de tota la gent de la contrada. Una visita del tot recomanable! Esperem que a la noia del Berguedà li hagi agradat i se n'endugui, també, una punta d'aquest enyor que farà que d'aquí un temps ens pugui recordar.
Al sortir, un recordatori a Mn Pere Ribot, poeta, que dedicà unes paraules a la Mare de Déu de la Cisa, essent ell de Vilassar de Mar.
I de volta cap a casa, ens acomiadem a l'estació de Montgat, últim lloc del Maresme "oficial" abans de tornar a la rutina diària.
Fins aviat!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada