La Fou de Tous

Camps verds, gespa i flors, arbres florits: la primavera treu el cap per acompanyar-nos en les nostres caminades. 

Sant Martí de Tous amb el seu imponent castell, visible des de lluny, ens dóna la benvinguda. Comencem el camí i aviat arribem a l'ermita de la Mare de Déu de Sentfores on va bé de fer un petit descans amb la companyia de dos gossos acalorats i estirats per prendre el sol. L'ermita, datada l'any 1329, ens explica la tossudesa d'una verge trobada per un pastor que volgué romandre al lloc on fou trobada, en aquest espai de la comarca de l'Anoia.

Restaurada l'any 1993, és típic anar-hi per Pasqua a fer un aplec en família i ballar-hi sardanes. 

Tot caminant aprenem el nom de flors que omplen camps sencers com l'eruga silvestre o "ravenissa blanca" que omple el paisatge de petites flors blanques i és la delícia dels ramats; sabem més del treball de les abelles amb un company que ens explica d'una manera fàcil i entenedora les vicissituds d'aquests insectes tan ben organitzats; admirem els camps que ja despunten amb el seu cultiu i revivim paisatges relaxants en una primavera que ja despunta. 

Així, arribem a l'engorjat de la fou de Tous. Paisatge admirable, amb un raig d'aigua que ens refresca de les primeres calors de la primavera que ja s'anuncia. Ens fem la foto de grup i la foto de les noies per celebrar el 8 de març. El doll d'aigua omple un gorg que, a l'estiu, deu fer les excel·lències de la gent de la zona i és el punt de partida d'una sèrie de tolls d'aigua en un paratge humit enmig d'una comarca de secà.

Continuem fent camí i travessem rierols; traiem jerseis i trenquem el color; dinem al costat del murmuri de l'aigua d'un rierol i encetem la tornada cap al llogarret de Sant Martí de Tous. Abans d'arribar-hi ens encantem amb els cirerers florits i les petites flors boscanes, que tot i ser senzilles, omplen els marges dels camins i alegren la tornada dels caminadors.

Un cop a la població visitem, per fora, el castell dels senyors de Tous tot recordant la llegenda que queda descrita en un bell poema de Jacint Verdaguer:

LA SENYORA DE TOUS

La jove de Tous era molt llaminera,

abans diu que obria la boca que els ulls;

de totes les mels sempre vol la primera,

que de cabell d’àngel barreja amb els rulls.

La perdiu li agrada si es ben estantissa,

i el faisà real com més tendre millor;

fins els rossinyols callen dins sa bardissa

d’ençà que a son coc per son niu tenen por.

Més la mà del coc li esgotima la hisenda,

fent-la voleiar a glopades de fum,

i la que és estada senyora de renda,

ara per les portes captant se consum.

Ara, si li donen nous per companatge,

per negre que sia, li sembla el pa blanc,

i diu, recordant-se d’aquell pubillatge

que li costa tantes llàgrimes de sang:

– Si jo hagués sabut que era menja tant bona

lo pa de mestall barrejat amb les nous,

ai! no envejaria del rei la corona

i seria encara Senyora de Tous.

Mossèn Jacint Verdaguer

31 de gener de 1897