Hem començat l'itinerari cap a un altre dels pobles desapareguts de la geografia catalana. Hem deixat els cotxes a El Torn, quatre cases i una església, en un dia d'un xic de boira i sol en aquesta hora primerenca. Avui no hem pogut esmorzar junts: a Mieres els falta lloc pels que només volem una beguda calenta; els esmorzars de forquilla en temps de bolets i caçadors, predominen.
Així que hem començat a caminar ha anat esclarint el dia i el sol, a poc a poc, ens ha anat escalfant les mans. L'herba, això sí, està ben molla, però confiem que les botes aguantin la humitat sense calar-nos massa els peus. Comencem passant per unes belles masies: Molí d'en Camps, Cadavall i Mas Rampinya i aviat davallem cap al bosc humit de ribera tot resseguint el riu Ser que haurem de travessar per un lloc o altre. Cal explorar visualment l'entorn i cercar un pas que ens permeti fer algun saltiró per les pedres sense ficar els peus, millor dit les botes, en un mal pas massa profund d'aigua. Ens n'hem sortit prou bé: ningú ha caigut, ningú ha relliscat amb les pedres humides i tots fem cara de satisfacció tot pujant el corriol de fulles seques fins un camp verd i humit amb el cartell de la "Ruta de Salamina 3". S'han posat de moda, les rutes temàtiques, i recordem el llibre i la pel·lícula sobre Salamina i la guerra civil, que tant de joc han donat a fer rutes per anar seguint.
Resseguim un corriol que al començament ha estat una mica perdedor, però només cal travessar una cinta verda d'aquestes electrificades i anar-la seguint sense tornar-la a travessar encara que el track ens indiqui el contrari. Durant el recorregut ens trobem amb un parell d'homes, armilla fluorescent carbassa, asseguts al marge amb un tamboret plegable, un d'ells fins i tot camuflat amb uns espècie de xarxa amb heura penjada, segurament per a que el senglar no el vegi. I penso jo: crec que els senglars tenen millor olfacte que vista. Que curiós.
La Mare de Déu de Loreto és una ermita senzilla, d'una sola nau. Oberta per visitar-la, amb un altar i gairebé despullada del tot. Som a prop de Briolf i els Goigs de la Mare de Déu ens ho expliquen:
Tan airosa com la ploma
Emprenem el camí i al cap de la pujada arribem a l'església i el poble totalment enrunat de Briolf. Uns cartells d'aquests grocs que posa la Generalitat ens indiquen la intenció de fer-hi obres i conservar-ho; jo diria que fa temps que hi són. Tal com es veu l'edifici eclesial, no sembla que hi hagin fet massa res; o potser sí. Tenim la impressió que si no acuiten, aviat no caldrà conservar pas res; de fet, del poble antic en queden quatre pedres imaginàries.
La primera menció històrica de Briolf és de l'any 979, quan el comte Miró
de Besalú va cedir Villam Briulfo, un topònim d'origen visigòtic,
al cenobi de Sant Pere de Besalú.Va formar part del comtat de Besalú, igual que tot el
nord–oest de l'actual comarca del Pla de l'Estany, fins a la
dissolució d'aquest el 1111. En 1474 el nucli es trobava entre les propietats atorgades a Francesc
de Verntallat, el famós cabdill remença, quan va ser nomenat
vescomte d'Hostoles. Set anys després, el febrer de 1481, es van
confirmar diverses immunitats atorgades pels reis Alfons IV el
Magnànim i Joan II el Sense Fe, entre les quals hi havia una
franquícia dels mals usos a diverses poblacions de la vegueria de
Girona, com ara Briolf. El 1530, l'església de Briolf era sufragània
de la de Sant Miquel de Campmajor, un vincle que s'ha mantingut fins
a l'actualitat.
A mitjan segle XIX, segons el Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar de Pascual Madoz (1845-50), a Briolf hi havia unes sis cases, rodejades per un terreny muntanyós, força fèrtil, banyat pel riu Ser, un afluent del Fluvià. Estava comunicat per Olot mitjançant un camí en mal estat i en els camps de l'entorn s'hi cultivava blat, sègol, mill, fajol, blat de moro, patates, faves, cigrons i mongetes. Respecte a la ramaderia, s'hi criaven ovelles, cabres i algunes vaques, mentre que també s’hi caçaven perdius, conills i llebres i s’hi pescaven barbs. Durant la dictadura franquista hi va haver un projecte de fer-hi un embassament, encara que no es va arribar a construir, ja que els enginyers es van adonar que el subsòl de guix no retindria l'aigua.
La Torre de Briolf és una antiga torre de defensa
d’origen romànic (dels segles XI-XIII), coneguda com a “mas-torre”, casa
forta que exercia funcions defensives per controlar la Vall de
Campmajor, bastida per membres de la baixa noblesa o de la pagesia
benestant. Aquest tipus de construccions eren habituals a l’època
medieval per defensar la vall i les terres circumdants. La torre va
tenir funcions residencials, sovint ocupada pel batlle, que representava
l’autoritat jurisdiccional. La torre ha estat vinculada durant segles a
la família Fàbrega Casademont.
L’assentament va quedar abandonat del tot cap als anys seixanta,
arran de l’èxode dels habitants cap a nuclis més poblats i amb
més serveis, com Banyoles o Besalú. Després de dècades d'abandó,
a causa del seu aïllament i dels canvis socioeconòmics viscuts en
el segle XX, l'any 2021 el bisbat de Girona en va cedir la propietat
al municipi de Sant Miquel de Campmajor, perquè no tenia els
recursos necessaris per poder-lo reconstruir i mantenir. Actualment,
sembla que la torre està sent restaurada per la Diputació de Girona.
Tenim algunes dades del lloc tot llegint l'obra "Pobles oblidats. Una vall i 29 viles abandonades de Catalunya", coord. Joan Cortadellas i Judith Pujadó Ed. Sidillà (esgotat).
Briolf, avui, roman en el silenci, en l’oblit i en l’abandó
gairebé absolut. De tant en tant, els lladrucs dels gossos i alguna au fugissera. Per sort, cap tret.
Ens acomiadem del lloc que torna a quedar silenciós tot esperant algunes mans que el regenerin; bé valdria la pena de conservar el patrimoni dels pobles per reconèixer-nos en la història del passat i preveure un futur més "natural", on boscos i camps i vida de la gent que ha lluitat amb esforç poguessin ser reconeguts i valorats.
Cal tornar el camí enrere, tornar a passar per l'ermita de Loreto i arribar fins el pont per agafar la pista que, sense creuar-lo, se'ns obre a la nostre esquerra. De moment, anem bé. La Brisca continua anant endavant i enrere fent el camí unes quantes vegades sense cansar-se; això sí, esperant que arribi l'amo per tornar a arrencar a córrer.
Voltem la casa abandonada del Sagalàs, una masia antiga, molt bella, situada ben a prop del riu Ser, amb la
serra de Ventatjol, a ponent, i el serrat Llarg, a llevant. Ja la
trobem citada l’any 1253. Els últims estadants van marxar-ne el
1973 per anar a viure a la casa Grossa del Torn. Segons diu la
llegenda, al Segalars va viure santa Àgata, una imatge de la qual es
conserva i es venera a l’església parroquial de Sant Miquel de
Campmajor. Ben a prop de la casa, al cingle, hi havia hagut el
Centre, una casa on feien d’hostal i que avui és en ruïnes.
Anem remuntant la pista fins a arribar al Mirador del Molí de la Roca, nom realment ben trobat. Des d'aquest espadat, si fóssim molt valents, ens podríem tirar de cap a l'aigua del gorg del Molí que hi ha a sota, però no ho recomanem a ningú. Brisca, vigila! A baix, a tocar d'aigua, ens saluda un home que qui sap si en lloc de caçar senglars, ha pescat truites.
I marxem ja cap avall, i aquí comencen les penes, les esgarrinxades amb les bardisses, heures i esbarzers que anem aixafant a cops furiosos de pals per fer un pas, tipus túnel, que no ens punxi gaire. És clar que, quan tenim la feina feta, després d'uns quants minuts eterns, ens adonem que d'altres més astuts i astutes que els que hem estat donant cops de pal, han pogut passar tranquil·lament per un lloc més esclarit. Ja passa ja, això, als que van davant!
Sortim com podem de l'atzucac i ens dediquem a malmetre una mica més el temps buscant un pas del riu, que no és cap cosa, però que no ens volem ni mullar ni relliscar ni ser emportats avall per aquest petit corrent d'aigua. I el trobem, és clar que sí! A l'altra cantó, arribats al marge del camps, el senyor que ens ha saludat abans ens ha vingut a rescatar. —Oh, aquest era el caminet antic, però fa temps que no passa ningú per aquí, tot i que de tant en tant hi veig sortir gent!— A mal hora ens ho ha dit. —On voleu anar? Al Collell? Si us en falta de camí! És lluny encara; primer heu de passar per la Teula i per casa, La Cadamont i encara us faltara! Aneu, aneu, que sigui lleu!
I ara si que enfilem carena amunt. Uns cent cinquanta metres de "pendent positiva" que ja fem una mica afamats i una mica conformats a dinar tard i potser a arribar més tard del previst. Però, a poc a poc, uns més lleugers que d'altres, arribem a l'encreuament amb la pista que ens acaba de portar fins a Sant Feliu de Ventatjol. Un lloc amb un cementiri que ens acull per dinar a l'esplanada del davant, ben arrecerats al pedrís i sota els arbres que ens ofereixen ombra i sol. Hem passat calor, però quiets, comencem a sentir fresca.
El Santuari del Collell imposa. Una església de dimensions sorprenents que té en el seu origen en una ermita que, vers l’any 800, manà construir un
cavaller del llinatge dels Cartellà prop del mas Collell, del qual
era propietari, en agraïment al guariment del seu fill. L’any 1198 Santa Maria del Collell era un priorat benedictí, que
depenia del monestir de Sant Pere de Besalú. Al començament del segle XV els monjos benedictins marxaren, deixant
el culte de l’església en mans de sacerdots regulars, un dels
quals fou, entre 1432 i 1435, Bernat de Pau, futur bisbe de Girona.
Però, a la segona meitat d’aquest segle, les destruccions causades
pels terratrèmols i les guerres feren que hom abandonés l’església,
la qual serví per a tancar el bestiar. Aquesta situació indignà la
mitra gironina, que posà en interdicció l’església de Santa
Maria del Collell. La visió que tingué Miquel Noguer, l’any 1483, de la Mare de Déu
féu que l’església tornés a ésser oberta al culte, del qual
s’encarregà una comunitat de preveres, presidida
per un prior comendatari i el capellà major, fins al final del segle XVIII,
essent documentada una escolania des del 1534. Continuaren uns anys d'esplendor en que fou engrandit amb noves sales, ferreria, infermeria i hostal. El santuari del Collell inicià la seva davallada l’any 1836, de la qual es va refer quan el bisbe de Girona, Florenci Lorente i Montón, instal·là un seminari col·legi diocesà a les seves dependències, l’any 1852. Entre els anys 1912 i 1949, al costat de l’església medieval, fou construït un nou santuari, obra de l’arquitecte Renom, que fou consagrat el 1952.
Ara, a part de la devoció popular que conserva, és una casa de colònies i pensem que potser també un lloc d'esportistes d'elit donats la multitud de camps de basquet i futbol que hi ha.
Tanmateix, la vocal de la sortida d'avui ja no està per gaires esports i la Mare de Déu del Collell no ajuda gaire a intercedir per a la millora de les contractures musculars d'ambdues cames; sort en té dels companys més terrenals que l'acomboien i la tracten com a una malalta, amb manta tèrmica i tot! I marxa cap a casa amb una taxista de primer nivell.
El dia ha estat esplèndid, el paisatge ben agraït i hem conegut un llogaret ben deliciós i ple d'història. Hem passat aventures i desventures. Però tot va bé si acaba bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada