I a l'agost sí que marxava. De viatge, és clar! Amb cotxe o amb avió. A prop o més lluny. D'hotel senzillet o amb tenda que si havia de fer els viatges que es fan ara no hagués pogut sortir. Recordo que, quan tornes, la gent et preguntar com ha anat. I el menjar, què? i jo, pobre de mi, no anava pas de restaurant, a no ser que fos el 10 d'agost, celebració de Sant Llorenç, que encara ara celebro cada any.
De viatge amb la mare o amb amigues i amics o de les dues maneres alhora. I ara, a part dels amics, ja de fa uns quants anys, que m'agrada anar sola també. Sola vas???? Quins escarafalls! No sabeu la de coses que es poden fer! M'agrada anar acompanyada, ben acompanyada, això vol dir amb gent que no xerri gaire, que l'oïda i el cap ja no donen més de si. Però en gaudeixo molt d'anar sola.
I ens haviem quedat a Paisana i a la meva "cassetta immersa nella natura". Però com que encara hi ha dies abans no torni a atrapar la calor de la meva "casa immersa a Badalona", aprofitem!
Alguna tarda, quan marxa el sol, faig una caminada per darrere d'aquest lloc tan curiós. Un bosc ple de castanyers, amb les fulles seques i le
s castanyes rodones per terra, entrant la llum per entre el brancam i fent un contrallum amb les fulles verdes, amb la carena de muntanyes al fons retallades les crestes en un cel blau amb una fina capa de boira. Un lloc de grossos rocs, els arbres creixent entremig. Una cosa curiosa de veure. N'hi ha d'aquests rocs que són força grans. I us pregunteu, com és que són aquí, des d'on han caigut, com s'aguanten amb aquests troncs i arrels que els donen la volta i es fiquen dins els rocs? Semblen muralles naturals, pedres d'algun castell de gegants; una zona que be podria estar poblada de bruixes i de minairons que han fet una feina enorme traginant els pedrots fins aquí. No és una zona reduïda, és àmplia, tot el camí que va pujant i pujant. Encara no he arribat al final. A veure demà.
Continuem amb els Pian, o sigui, els Plans. El Pla de Munè és una estació d'esquí senzilla, una mica d'estar per casa, que està bé. Tenen només un telecadira que salva els 400 metres de desnivell entre el bar de baix i el de dalt. Una llàstima que a l'estiu no el tinguin en funcionament perquè va bé que et pugin i tu baixes a peu. Crec que deu ser més una estació d'esquí de fons més que de pista. Ara pots seguir els camins que van guanyant desnivell revolt darrere revolt fins el Pian Croesio. La pista ocupada per un bon ramat de vaques ajagudes a terra, que sembla que tinguin calor. L'herba ben cremada del sol. Unes quantes falgueres ben gemades i alguns arbres amb el cartell del nom i del perquè serveix la seva fusta.
Passo unes quantes bordes ja del tot caigudes i em ve la melodia del "Vell xalet" i em poso a cantar, que no em sent ningú.
A dalt de la muntanya
Sempre m'ha emocionat aquesta cançó. Quan la cantava, jo veia el xalet i la neu i el rocam i el Jan tornant-lo a aixecar. Jo també vaig tenir "un xalet", una casa de pedra que vaig aixecar amb l'ajuda del meu germà. No tenia el sostre d'herbei, si no de teules negres i davant la porta hi havia un lledoner (que encara hi és). El temps havia esfondrat la teulada i alguna paret, però el vam aixecar i vam plantar arbres i lliris blaus i flors i xiprers que agradaven a la meva mare i signifiquen acollida i que tothom hi era benvingut. Els bons estius que hi havíem passat!
El dia es va enfosquint i cal tornar a temps. Per l'Spotify del cotxe sento el grup Esquirols cantant el "Torna Serrallonga". Dia complert!
Espero que us agradi, l'aprengueu, que us emocioni tant com a mi i la canteu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada