I continuem... "les vacances"

M'agrada explorar indrets nous i conèixer llocs que no he estat. I amb el cotxe es poden fer quilometres sense cansar-te excessivament. Crec que, el cotxe, és de les últimes coses que "deixaré". Et dona una independència per moure't difícil d'assolir amb el transport públic, i més si pensem amb la RENFE de casa nostra. Recordo que, quan érem petits, i llavors sí que fèiem vacances, anàvem a llocs i podíem agafar cotxes de línia encara que t'havies de desplaçar sempre a Barcelona per agafar-los. 

Carretejant una maleta de roba de quadres que llavors eren les que hi havia, havíem arribat a Sant Jaume de Frontanyà (Alsina Graells fins a Sant Quirze de Besora, canvi d'autobús fins a Borredà, la mula d'en Miquel primer i després el jeep que ens portava les maletes i nosaltres tres a peu 12 km fins a Sant Jaume; amb il·lusió i amb unes bones marejades meves, que la mama sempre anava carregada amb bosses de plàstic i aigua del Carme, perquè la nena es marejava a la primera de canvi. I així a tot arreu: a Esterri d'Àneu que agafaves el tren que treia fum fins a La Pobla de Segur i allà el cotxe de línia; a Montgrony, pujant el camí a peu i la mula amb les maletes; a Falgars fent el mateix; a Núria amb el tren fins a Ribes i el cremallera (crec que era l'únic lloc que no em podia marejar). I a tants d'altres llocs on hi havia una fonda "barateta".

Existia un llibret de color carbassa, "El Viajero" amb tots els horaris de totes les línies i l'anàvem actualitzant cada temporada. 

I ara, a part que han desaparegut la majoria de cotxes de línia, com que condueixo jo, s'han acabat les marejades. (Quan condueix una altra persona, ai senyor!, tornen a aparèixer).

Doncs, el que deia, que amb el cotxe et pots moure per tot arreu. I mentre la vista i l'oïda aguantin com a mínim com ara, el cos una mica en forma, que tampoc demano molt, i conservi l'humor, anirem fent!

La Vall Varaita és una de les valls occitanes de la província de Cuneo, per sota de la vall del Po. El cim més alt de la vall continua sent el Monviso de 3841 metres, vist des d'una altra perspectiva. Pobles alpins turístics, amb gent passejant-se pels carrers, cotxes italians que van o bé molt a poc a poc, o bé "se les pelen", que diuen. Les teulades de pissarra, les cases agrupades entorn de l'església. Una carretera que puja amb uns bons revolts fins a la ratlla de França, al coll d'Agnello. Una carretera d'excel·lència per a motoristes i ciclistes.

Al coll d'Agnello (2744 m) tenim la vessant italiana i la francesa: el Parc Natural de Queyràs. Amb un vent fresc i una temperatura que ha baixat uns graus (quin gaudi!) et pots arribar tranquil·lament fins l'antic Refugi Militar d'aquesta zona de frontera, Rifugio degli Alpini - Mario Bottero, ubicat a 2699 m d'altitud. Es una estructura alpina de la A.N.A. (Associazione Nazionale Alpini) de Saluzzo. Tancat i barrat. He buscat
al google aquest que ho sap tot (ara ja l'avança la IA) qui era el Mario Bottero, perquè a casa nostra coneixem les calderes d'en Pere Botero, el dimoni dels pastorets. I no!, no és el dimoni. Primer m'ha sortit el retrat d'un noi guapíssim i he pensat que no devia ser ell, no en tenia la pinta d'associar-se a un refugi militar. Doncs, en Mario Bottero sembla que va ser un conegut alpinista i militar de les tropes alpines italianes, cèlebre per donar nom a aquest refugi lliure on es pot fer bivac a les nits estelades (de fet sí que es pot fer bivac, perquè deu portar  temps tancat). L'IA ens diu que és el punt de partida per pujar al Pa de Sucre i al Pic d'Asti, de parets que deuen ser relliscoses.

 

Per sobre d'ell s'alcen els pics: Pan di Zucchero (Pa de Sucre) i al costat el Pic d'Asti (3219m), Roc della Niera (3177 m), i una mica més enllà el Monviso que ja coneixem. Tots ells pedregosos, d'una pedra negrosa que llueix sota el sol. Mirant cap a Queyràs, s'estén una mar de muntanyes dels Alps francesos que deuen comprendre els Eccrins om vam estar fa dos anys. Cap a la banda italiana les grans muntanyes disminueixen formant una plana.

Pobles encantadors com Sampeyre, Pontechianale i el molt ben conservat Chianale, el que m'ha agradat més. Totes les cases arreglades però conservant l'arquitectura de la zona, tots els teulats de pissarra, els carrerons per passejar-s'hi, les cases amb balconades i les bigues dels teulats de fusta. Dues esglésies, que aquests italians tenen sants per tot arreu i alguna paret amb les grosses esqueles dels difunts del poble per a que no us oblideu d'anar a pregar per ells.

Aquí hem menjat una mica de pasta, faltaria si no!, i un gelat italià. A la tornada al super de Paesana que ja començo a saber on són les coses. 

Una vall més petita és la que està per sobre de la vall del Po, una mica més turística i plena de gent que les altres dues. Potser ho fa que hi he anat en dissabte, quan tothom aprofita per sortir. Buebi, (italià: Bobbio Pellice, i en piemontès Beubi, situat a la vall Pèlis. Passat el poble es pot continuar una carretera estreta fins a Villanova, on s'hauria d'aparcar el cotxe i anar fins a la Cascata del Pis. Dissabte, vol dir col·lapse d'aparcament, gent amb botes per fer un tram fins la cascada, cotxes que volen maniobrar i cotxes que no es volen moure. Davant aquesta situació, més val donar mitja volta i tornar un altre dia!

El retorn de rotonda en rotonda, que sembla que algú s'hagi fet ric fent tantes rotondes: "a 500 metres, a la rotonda, agafa la segona sortida"; al cap d'1 quilometre tornes a sentir: "a 800 metres, a la rotonda agafa la primera sortida... o la segona... o la tercera..." Si no em marejo conduint, em marejo fent rotondes, que arriba un moment que ja no en sé sortir!

Parar a la pastisseria gelateria de Paisana, gaudir del gelat de llimona i pistatxo i anar fins la tranquil·la "casetta immersa nella natura" de la "borgada Petrus" a fer una mica de feina. En dia "laborable" ja tornarem a pujar! Deixarem les festes pels demés i farem la inversa.

Paisana, en occità, (Paesana en italià) és el poble una mica més gran de per aquí, que el que té de millor és la pastisseria-gelateria. Però, així i tot, se m'ha fet simpàtic, el poble. Té el mèrit d'estar al començament de la vall del Po