Carnaval de Solsona: 50 anys!

Diumenge de Carnaval. Diumenge de disbauxa. Arriba el Sr. Carnestoltes a molts pobles i ciutats, entre ells, a Platja d'Aro, a Vilanova i la Geltrú, i a Sitges d'entre els més anomenats. I a Solsona. El carnaval de Solsona sempre ha estat el meu preferit i no és que hagi conegut tots els carnavals que es fan en el nostre país. Però, m'he quedat amb el de Solsona, el dels rucs!

Una setmana que les diferents colles que acompanyen a cada gegant fan de les seves, des de carreres de llits per la baixada des de la Plaça Major lliscant pel pendent del  carrer Sant Miquel fins al Portal del Pont, a balls per les places i a la penjada del ruc a la Torre de les Hores del carrer del Castell. Un ruc que pixa sobre la gent que passa per sota, lligat pel coll, pobre bèstia, dia i nit, remullant a tothom que passa. Conten que en un any de sequera, un home que portava un ruc va veure que al teulat de la torre hi sortien unes herbes i amb el seu afany de donar-li menjar, el va penjar amb una corda perquè arribés als brins verds i pogués afartar-se. El ruc va quedar escanyat i dels nervis, es posà a pixar! No sé si el ruc va arribar a baixar sa i estalvi, però els solsonins encara recorden aquella facècia!

És de veure com guarneixen els carrers segons el tema de l'any: escombraries penjades de punta a punta de balcons, o cadires de vímet o xumets o el que se'ls acut cada vegada amb més enginy. S'ha de mirar amunt amb un somriure i uns ulls esbatanats per la sorpresa.

I els gegants que son la delícia de tots. Uns gegants gens encarcarats, fins i tot diria que molt humans, La nena del xumet a la boca i la còfia al cap; el rei amb corona i mig geperut, amb una cara d'estar per sobre de tot; el boxejador amb guants i tot; la nena de les trenes rosses i el somriure forçat; la matrona amb aquella davantera tan prominent: el noble que va a cavall de l'escuder; el ruc dempeus, ja baixat de la torre, el guerrer amb el cavall de cartó... Tots ells amb els braços pengim-penjam, llargs i flexibles, que ocupen força espai. Quan es posen a donar voltes i voltes sobre si mateixos en aquells carrers estrets de la vila emmurallada, t'has d'ajupir, no et vingui un cop de puny a la cara!

I les bèsties que es passegen amb elegància: el mussol i el drac i la guita. I els nans que els acompanyes. I les comparses, i els joves amb la camisa catalana, que els solsonins son del morro fort.

Tots conflueixen a la plaça on arriba el carnestoltes amb el seu seguici, tot l'Ajuntament en pes: l'alcalde amb la vara i la dona mirant a tothom per sobre l'espatlla, el guàrdia civil, i el bisbe a primer terme i els regidors darrere. Pugen a la tarima preparada i el Rei Carnestoltes engega el discurs; un discurs satíric fent mofa i reivindicant els fets més notables del municipi. Tothom riu i fa cops de cap confirmant les afirmacions del rei. Quan acaba, grans aplaudiments pel testament i testimoni que ha deixat i marxen altra vegada cofois mentre la música del carnaval sona pels altaveus, l'Àguila balla i les serpentines i paperets cobreixen els pentinats de la gent.

I a la nit tornen a donar la volta, alguns anys amb la gelor de l'ambient i d'altres més temperats; la gent caminant com un de sol pels carrers, sense portar la contrària, que no pots, has d'anar seguint el corrent que et porta i que t'escalfa. Des del Portal del Pont fins al Portal del Castell.

De dia, val la pena visitar Solsona. Uns carrers que encara conserven les seves portalades senyorials amb els escuts a moltes façanes, amb el sabor de poble que no ha deixat de ser, entrar a la pastisseria de Can Massana que fa olor de coca de croissant, travessar el carrer Major, donar una volta per la plaça de Sant Joan amb la font monumental al mig, entrar a la catedral.a oir el bisbe de torn, tot recordant el bisbe Deig, i sortir a la plaça del Camp on s'hi ballen sardanes o al carrer Vallfred des d'on es veu el Port del Comte mig nevat.

El Carnaval és el meu preferit, també la ciutat de Solsona com a capital de comarca; d'una comarca, el Solsonès, de cases i masies escampades, sense gaires nuclis importants de població, terra de pagesos, de camps, de boscos, amb el Cardener que banya els seus camins i amb el Port del Comte i la Serra del Verd de capçalera.

Les ermites mig abandonades, l'aire net i el pas lent de les hores. Les postes de sol per sobre les muntanyes, la plana i els camps verds o a punt de segar.

I Timoneda, Santa Eulàlia de Timoneda, encimbellada en un turó esguardant la plana amb Montserrat al fons; una església preromànica amb la seva rectoria i el cementiri blanc; la llar de foc, el llum de butà i l'aigua del pou. Un hort conreat pel meu germà i una bassa d'on treies l'aigua amb una bomba. I una gossa, la Bruixa, que et venia a rebre cada cop que sentia de lluny el cotxe que arribava i ens acompanyava fins a la casa enmig de festes i carícies. Disset anys d'una estada que encara conservo ben endins.

Solsonins i solsonines no deixeu mai de fer el vostre carnaval! Aquest any en compliu cinquanta. Aviat està dit això de 50 anys! Moltes felicitats per aquest cinquantenari, bufeu espelmes, canteu i balleu al so dels passos dels gegants bojos i al voltant de l'àliga i feu-ne 50 més! I demostreu que els pobles també saben gaudir de la festa com els que més i fer país.
M'ha agradat recordar-vos en aquest escrit número 500 del meu bloc.

Moltes gràcies per l'esforç de tots durant tots aquests anys!

Avui brindarem amb vosaltres!