Bé, per fi, ja està. Ràpid
i net. Com havíem planejat.
Però on és l’Enric?
Enric!, Enric!
No cal que m’amoïni, deu
haver sortit. He! Com es quedarà en Tomeu! M’agradaria veure la
cara que farà. El poca-pena! Potser sí que es pensava que m’estaria
consumint tota la vida amb ell. Jo, encara faig goig. Em mereixo una
altra cosa; no un home que només està de bones quan està tip. I
que menja com un bacó, el desgraciat.
Una dona sóc, no una
serventa, ni sa mare, que li ha permès tot. Sort que és morta ja.
Encara li ho haig d’agrair, però. Si no arriba a ser per ella...
Un bon picot que li ha deixat al Tomeu, tot i que no en veurà cap,
és clar. Ara amb l’Enric marxarem lluny, ben lluny. Del Tomeu, ja
se n’encarregarà la poli.
Com en una pel·lícula.
Aquella que vaig veure fa un temps al vídeo que em va comprar el
Tomeu perquè estigués contenteta, em va dir. També li hauré
de donar les gràcies, al final de tot. Si no arriba a ser per això.
D’allí en vaig treure la idea i la vaig explicar a l’Enric; si
va avenir de seguida el meu xicot!
No podia suportar més. A casa
tot el dia, ni tan sols a ma mare podia anar a veure. “Tothom et
mira”, deia, “no vagis provocant”; però bé m’havia
d’arreglar, jo. No pots sortir de qualsevol manera, llavors sí que
tothom et mira! Ell bé prou que hauria volgut que sortís feta un
nyap, una pena... com la “cenicienta”. Però ara seré princesa,
princesa per al meu Enric. Princesa, bombó, xocolateta, pardalet,
rateta meva... tot això em diu. I em mira amb tanta tendresa. No com
aquell dropo que, quan hi penso, encara me'n faig creus com he pogut
aguantar tant!
L’Enric sí que em sap
mirar, i amanyagar-me. El dia que va arribar a casa: aquell dia... Anava
xop, ben xop, l’aigua li regalimava per tota la cara i barba avall,
estava tan espantat! Al moment vaig saber que seria per a mi, que
estaríem junts, sempre, sempre.
Vaig fer el que vaig poder
perquè es quedés: et falten braços, Tomeu, vas massa cansat, ell
és fort, jove, li podríem donar alguna coseta i que fes la feina
pesada; podràs descansar, que bé que t’ho mereixes, sempre
treballant...
Sí, sempre treballant per a
res, ja em diràs, per quatre xavos. El molt tanoca no té classe
per guanyar més; endrapar sí que en sap! I jo tot el dia a la
cuina, corsecant-me. Ell arribava a casa i s’aclofava al sofà i
au! Aquí estic jo, el rei de la casa, que m’ho facin tot. Estava
tan acostumat a dependre de les dones! Sort
que s’ha mort sa mare. El
rei de la mare. Sa mare, no tenia més ulls que per a ell. Ja quan
ens vam casar m'ho va deixar clar: a un home se l'ha de tenir
satisfet als fogons i al jaç.
Al meu Tomeu li agrada la cuina casolana i ben cuinada; sap apreciar
un bon guisat. Has de tenir en compte —em deia— que treballa com
un escarràs, que t'has endut el millor home, que no ha vist mai cap
faldilla i..., bla, bla, bla. Consentit, això és el que era! A la
senyora Pepeta la vam tenir els primers anys a casa i no em deixava
de controlar, fes el que fes m'anava al darrere avisant-me sempre del
que li agradava o no al seu reiet. Fins que va agafar una pulmonia,
benvinguda va ser, i la va palmar en pocs dies. Vaig descansar,
realment!
La meva sorpresa va ser que
ens deixava una herència com cal. Bé, ens deixava, la deixava al
seu fillet, al seu amanyagat. Al principi, vaig pensar que ho notaria
jo. Ara ja no caldria comptar tant i ens podríem donar algun gustet:
sortir a veure una mica de món i canviar aquells aires tan
resclosits de la casa. Però no! Aquests diners els hem de guardar
per a quan siguem grans i ens agafi una malura i hàgim d'anar a un
hospital o a un asilo —va sentenciar els setciències.
Una residència jo? Amb totes aquelles velles que no s'aguanten els
pets? És ara que sóc viva i que en podem gaudir i veure coses;
m'han dit que París val la pena...
No em va ni escoltar. Els va
portar a La Caixa de Pensions, i no es tocaran mai d'aquí! —va
afirmar. Encara sort que li vaig poder fer veure que si li passava
alguna cosa a ell i jo no els podia treure, se'ls quedava La Caixa o,
pitjor, l'Estat. I després de rumiar-s'ho, ho va posar al nom dels
dos. Això és el que m'ha salvat!
En Tomeu sempre ha estat un
primmirat amb els diners i no ha allargat més el braç que la
màniga, sempre estalviant, fins a ser una obsessió.
Però, mira, s’hi va avenir,
a llogar l’Enric. Li vam donar quatre peles, això sí, un lloc al
cobert i la manutenció. Com que el noi estava sense feina i jo li
feia gràcia doncs, es va quedar de ganes. I ha treballat de valent.
A poc a poc vam anar planejant junts l’asunto.
Li vam posar els bidons ben a
la vista. L’Enric s’ha encarregat de tot. Ha omplert el cobert de
llenya, pobre, tot el dia donant cops de destral, per a la llar de
foc a l’hivern, vam pensar. I va recollir la palla, ben seca, que
farà força fum. Sortirà corrent. Vam esperar que passés pel
cobert i el vam animar una miqueta amb les nostres carantoines.
L’Enric m’anava petonejant i engrapant: deixa’m estar, li vaig
dir, que fotrà el camp! No, dona, ell que xiuxiuejava; com més
enfilat, més perdrà el cap. I tant que l’ha perdut!
I la sorpresa que s’endurà.
També se n’ha encarregat l’Enric, d’això. Quan arribi a
l’estació l’estaran esperant... A la garjola, de pet, pobre. Deu
pensar que som morts!
Però on és l’Enric? Enric,
Enric!
Deu ser fora, ja. Val més que
m’espavili, ja no veig per on vaig i se m’està ficant el fum al
coll i als ulls. Necessito respirar.
Ja sóc a la porta. La
porta... sempre ha anat forta..., no la puc obrir. Enric!, la porta!
Cada cop hi ha més fum aquí dins!
La porta, la porta, maleïda
porta, Enric! Enric! Enric!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada