Avui hem demanat la República Federal Democràtica i Lliure tal com va fer en Pere Caimó, insigne
personatge de Sant Feliu de Guíxols, polític republicà català, diputat a Corts durant el sexenni democràtic, al segle XIX. Avui ens hem adonat que les coses, els ideals, les utopies, acostumen a durar anys i panys, que diuen. Avui hem sabut que al segle XIX ja demanaven el que demanen avui. Al segle XIX, al XVIII, al XVII... al XX, al XXI i, possiblement al XXII, que si no hi ha res que esbotzi el planeta de cop, això de la República catalana va per llarg!
Però no ens hem arrugat! En un dia fantàstic de cel blau, amb el primer sol primaveral i amb tots els colors del verd hem fet un altre Caminant amb Lletres per terres del Baix Empordà. Ben acompanyats amb la novel·la "El Federal" de Sebastià Alzamora i els seus protagonistes: en Pere Cairó i la seva dona Isabel Batalla, les seves filles, la Nemèsia i la Leocàdia, en Francesc Sunyer, els bessons Canyamós, la sindicalista Isabel Vilà, el bisbe de Girona sa
excel·lència doctor Constantí Bonet i amb el governador militar de Girona, brigadier Romualdo Crespo.
Hem estat uns observadors a primera fila dels fets del "Foc de la Bisbal"
Amb tota aquesta gent i amb la ironia i amb el bon fer de Sebastià Alzamora, hem tingut una jornada de nous coneixements, d'episodis històrics que en res desmereixen dels nostres dies, un plaer de lectura, una caminada agradable i una sensació de recomençament.
Hem sortit de La Bisbal per arribar a Vulpellac, un poble al costat mateix de la capital empordanesa i que pertany al municipi de Forallac. Aquest nucli quedava encerclat per un recinte fortificat, desaparegut en
bona part en les reformes que s'hi feren els segles XV-XVI. Cal admirar l'església al costat del castell-palau i la torre-portal de planta quadrada. El lloc de Vulpellac apareix documentat per primer cop a finals del segle IX. Durant els segles XIII i XIV, hi tenen dret els comtes d'Empúries i del feudal lloc, el bisbe de Girona i el priorat de Sant Miquel de Cruïlles.
Seguim la pista força planera i, després del mas Massot, ens endinsem al bosc per mirar de trobar els dòlmens i els Clots de Sant Julià. El primer dolmen ens ha costat i creiem que l'hem vist mig enfonsat, ja. El corriol entre esbarzers, lianes, galzeran i matolls esdevé un laberint que s'ha d'anar seguint amb paciència. El 
lloc fa pensar en un bosc encantat, i nosaltres ens sentim com l'explorador Indiana Jones. Tot caminant es van trobant uns clots immensos, unes parets de roca llisa, unes protuberàncies del terreny ben curioses com si tot hagués estat objectiu d'obusos i canons del nostre "molt estimat" governador de Girona, brigadier Romualdo Crespo. El corriol davalla al fons del rocam per tornar a pujar i tornar a baixar resseguint cada clot. És un paisatge màgic que no t'esperes pas a la plana empordanesa.
Els Clots, de fet, són unes antigues pedreres formades per un magnífic complex de cavitats, algunes de fins a 10 m de fondària, excavades a la roca. Està situat en uns turons que hi ha a llevant del mas Puig-sec, en el mateix paratge que antigament havia ocupat el menhir del mas Gros i la sepultura del mas Puig-sec, enmig d'un frondós bosc de pins i alzines.
En un moment donat —sobretot aneu seguint el trac marcat— cal enfilar-se una mica més, només una mica sortejant punxes i arrels (però ja en som especialistes!) i trobem el dolmen "El tron de la reina". Tots ben contents. Tots? No! Una part de nosaltres que s'havia quedat en un clot per plaer de ser-hi, ha passat de llarg del corriol i no han pogut seure al "tron". Segons una antiga llegenda, en els Clots de Sant Julià hi van ser
martiritzats els primers cristians del país. La 
capella troglodita
coneguda amb el nom de «Sitial» o «Tron de la Reina», que és un dels
punts més interessants de l'indret, conté una creu en la seva part
interior que sembla que vindria a representar la cristianització d'un
lloc pagà.
Hem aprofitat el "sitial" per fer la típica parada de la mandarina i els ganyips i el grup "escombra" ha passat a ser el grup capdavanter, pista enllà.
Ha estat una estona ben divertida la de fer d'exploradors de "l'Arca del Tresor!
Tornats a la pista hem continuat fins a trobar els nostres "perduts avançats" i junts hem arribat a Canapost. Un nucli està format per una dotzena escassa de masies bastides a la vora de l'església parroquial de Sant Esteve. L'etimologia del topònim no està clara. S'ha dit que cana pot tenir sentit de fita o pedra de camí, suposició que s'avindria amb l'emplaçament del lloc a la vora d'un antic viarany, possiblement "Els clots de Sant Julià" que no hem sabut perquè els va fer, el Sant Julià. Possiblement pel martiri dels antics cristians? El 2005 un equip d'arqueòlegs van descobrir 18 sarcòfags antropomorfs a peu de l'església, originaris del segle X.
La pista transcorre ara entre camps verds de blat i el grog encès de la colza. Ens aturem a l'ermita de Sant Martí de Llaneres, església parroquial de Castell d'Empordà, nom que s'imposà per a designar el conjunt del poblat, originat en el castell dels comtes d'Empúries emplaçat al cim del turó i vora el qual s'agrupà l'únic nucli de poblament compacte. L'església és al planer, vers llevant, en un paratge de poblament dispers, de masies disseminades.
Emprenem ja el retorn, però anem llegint el foc de La Bisbal asseguts al pedrís de la font del Remei, que ja no raja. La llum del sol cau suau damunt les fulles dels arbres que comencen a brotar; l'aire comença a ser més fresc i el vent ens ve a trobar. Sentim els trabucs, les bales que passen xiulant, els morters i els canons que espeteguen. Sentim els plors de la gent, les súpliques, els gemecs d'agonía i desesperació dels que cauen.
I en Pere Caimó enmig, defensant els ideals; i el governador de Girona, brigadier Romualdo 
Crespo amb una forta migranya. En aquest enllaç podeu trobar una referència biogràfica dels personatge històric. Al Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols podeu trobar una exposició sobre "Pere Caimó. Un revolucionari del XIX". Sabem, a més, de bona tinta, que és present a les tertúlies santfeliuenques que s'organitzen amb els seguidors del Barça.
Tota una història que molts de nosaltres desconeixíem.
I tornem cap a La Bisbal sense trets ni espases. Un passeig vora el riu Daró amb un fil d'aigua. Una ciutat calmada i tranquil·la a aquestes hores. Un cau històric de republicans, carlins i federals que avui transiten pels carrers sense fer mal a ningú. Un lloc on somiar una revolució. tot esperant que els Peres Caimó surtin de la presó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada